Una mort molt dolça

Tot just he acabat aquest breu relat, i contràriament als meus costums, no deixo reposar les anotacions i per descomptat, encara menys el meu cap.

No és que m'hagi semblat un llibre extraordinari ni molt menys, però, coses del pensament i suposo que també de l'edat, m'ha transportat a les circumstàncies de la mort de la meva mare, tan prematura quan només tenia 56 anys.

D'això en fa més de cinquanta anys, però mentre llegia, una mica àvidament el relat, tornava a reviure aquells moments. 

La data, deu anys anterior, les circumstàncies, salvant les distàncies amb una fatal coincidència: El càncer:

El dijous 24 d’octubre de 1963, a les quatre de la tarda

(...)

La meva mare era forta, malgrat les seves xacres, i, en definitiva, ja tenia una edat en què, tard o d’hora, la gent es mor.

El primer dictamen del metge, confús: En el nostre cas, el metge em va assegurar que la mare tenia moltes manies i que el que li calia era moure's (treballava de manera incansable cosint i brodant un munt d'hores al dia, cada dia) i menjar millor:

“La seva mare menja massa poc, diria jo, i això pot ser causa de carències, però no es preocupin, no està pas en perill, de cap manera.” (...) L’endemà, la boca de la mama encara estava deformada i li resultava difícil parlar, les parpelles li velaven els ulls i les celles se li arrufaven.

En el cas de la mare de la Simone, que està ingressada en una clínica privada, les coses, d'entrada, semblen succeir d'una manera més organitzada, però no ens enganyem, també n'hi ha molt de representació de cara al que solem nomenar com "La galeria":

Cada matí, una fisioterapeuta li feia treballar les cames. (...) A poc a poc, s’anava refent de les dues hores d’angoixa durant les quals s’havia arrossegat pel terra del seu apartament mentre es preguntava si podria abastar el cable del telèfon i col·locar l’aparell al seu costat per fer una trucada.

(...)

La mama s’estava rumiant allò d’ingressar en una residència. (...) No va trobar cap residència adequada. (...) Després de l’accident, els seus amics i jo mateixa havíem començat a buscar-li una residència agradable on instal·lar-la quan es curés.

(...)

Des que l’havien ingressada a la clínica, tot el que li entrava per la boca era la seva principal preocupació.

(...)

Havia descobert el plaer de ser servida, cuidada i aviciada.

I ja, de manera indefectible, arriba el temut diagnòstic:

Càncer. Ja s’ensumava, fins i tot saltava a la vista.(...) El càncer li havia provocat la síncope i la caiguda. Les dues setmanes al llit havien precipitat l’oclusió intestinal que feia temps que l’amenaçava. 

(...)

¿L’operació precipitaria l’evolució del mal? Sens dubte era el que havia volgut dir la senyora Gontrand. 

(...)

La mama havia tornat en si a mitjanit, sabia que l’havien operada i no semblava gens estranyada pel fet. (...) Vaig pujar l’escala tan ràpidament com vaig poder, tan lentament com vaig poder. (...) La mama dormia.

I arriba la primera de les poques nits que restaria en vida. Un reflex gairebé de "la" nit de la meva mare:

Al vespre, l’angoixa la va vèncer: tenia por de la nit. (...) Aquell vespre, tot contemplant aquell braç per on s’escolava una vida que no era més que un munt de malestar i de turments, em preguntava ¿per què?

I un cop més, les similituds en els records:

La mama es pensava que estàvem a favor seu, però nosaltres ja ens havíem situat a l’altre cantó de la història. (...) Ningú no li recompensaria tots aquells sofriments.

(...)

El món s’havia reduït a les dimensions de la seva habitació.

(...)

Tenia la impressió de fer contínuament comèdia, amb tothom. (...) En aquella cursa entre el patiment i la mort, desitjàvem ardentment que la segona arribés primer.

I les darreres hores, la darrera nit...:

Tot i els calmants, els ansiolítics i la morfina, es trobava malament.

(...)

Dura feina, la de morir, quan algú s’estima tant la vida. 

(...)

¿Què hauria passat si el metge de capçalera de la mam hagués detectat en càncer des dels primers símptomes? Sens dubte l’haurien combatut amb quimioteràpia i la mama hauria viscut un parell o tres d’anys més.

(...)

És inútil pretendre integrar la mort a la vida, pretendre comportar-nos de manera racional davant d’una cosa que no ho és. 

 Estem presos dins d’un engranatge, 

impotents davant els diagnòstics dels especialistes, 

les seves previsions i decisions. 

El malalt esdevé propietat seva: ¡a veure com els el podem arrencar!. 

Una mort molt dolça

Simone de Beauvoir

Traducció de Margarida Castells Criballés

127 pàgines