Solastàlgia

Què és la solastàlgia? 

Bé, si feu una cerca exhaustiva a qualsevol diccionari us trobareu que aquesta paraula (de moment) no existeix. De fet, podríem dir que és només el títol d'un llibre de l'Ada Castells, però ella mateixa ens aclareix el concepte al començament del relat: 

"La solastàlgia és el dolor de qui se sent testimoni de la destrucció de la Terra. El neologisme va ser ideat pel filòsof australià Glenn Albrecht a principis del nostre segle" 

I la Marta Aliguer des de la revista Núvol, encara ens ho aclareix un xic més: 

"La protagonista de la darrera novel·la d’Ada Castells pateix solastàlgia, un terme que designa la tristesa causada per la destrucció del nostre entorn i, de retruc, de tot el planeta Terra."

I, afegeixo jo: La pandèmia hi va tenir també alguna cosa a veure.

S'aixeca el dia a la
Vall d'en Bas

Fa dos mesos tot era diferent. 

(...) 

La mort d’una persona és una tragèdia; la d’un milió, una estadística. Ho diu Kurt Tucholsky.

(...)

L’habitació de l’Elena manté la seva olor. (...) Abans que el Carles i jo tinguéssim la nena, tot havia anat bé. 

Si girem la vista enrere, si recordem el tràngol de la pandèmia... possiblement ens sentirem identificats:

S’han vist daines al Park Güell, porcs senglars a la Diagonal, peixos d’argent que nedaven a la vora de la sorra. (...) Fa hores que la pluja és intensa.

(...)

Fa tants dies que no surto de casa que qualsevol soroll em desorienta.

Al relat, no es fa menció de la pandèmia, però ens parla d'una inundació insòlita i destructiva que fa que Barcelona corri perill gairebé de desaparèixer. 

La protagonista, la Sara, i la seva família, com altres veïns, decideix marxar, cercant la possible tranquil·litat d'un poble:

Alguns amics ja fa anys que han marxat, a la Garrotxa, a l’Empordà, al Delta. Són pintors.

(...)

La tecnologia se’ns ha esmunyit per tots els racons de la criança. (...) He dormit tota la tarda. (...) M’han despertat els riures.

Però les catàstrofes, a més del dany efectiu que provoquen, acostumen a anar associades a d'altres problemes, un dels quals la malfiança de la gent i el sorgiment de grups desesperats, o violents, o aprofitats, digueu-los com vulgueu que contribueixen a fer més insegur i inestable l'ambient general. En aquest cas, els forasters no són benvinguts:

L’endemà ens trobem el Fiat 500 amb una roda punxada.

(...)

Detesto aquest poble, que no és ni carn ni peix, però sospito que si tornès a Barcelona, la ciutat em rebria amb la indiferència de sempre. 

(...)

M’incomoda el paper de refugiada climàtica. Segur que ens auxilien perquè som els pioners, quan arribin les hordes de desesperats, ningú no els obrirà la porta.

(...)

Després d’una setmana d’aiguats, el mal temps ens ofereix una treva i proposo a la tia Emily de fer un passeig.

Bé, el relat segueix i segueix, amb els dubtes de la protagonista i el recel d'alguns habitants del poble que s'incrementen quan ella troba un casalot abandonat i, amb l'ajuda d'alguns amics comença a planejar rehabilitar-la per tal de fer-lo seu:

M’allunyo del taller de la Rosa mentre despunta el dia. Em sento com si profanés la quietud, però ja fa estona que la natura va a la seva. (...) Quan de lluny veig les parets irregulars de la casa on viurem, em malfio de “l’aviat” del Mike.

(...)

És tanta la resistència humana a acceptar la pròpia extinció. Espero que Déu ens miri amb pietat, que li fem certa gràcia. (...) Només quan em mira s’adona que he arribat alterada. 

(...)

Els amish porten tot el matí arreglant el sostre de la casa. (...) Tanta ecologia m’atabala. 

(...)

No tinc gana. (...) Quan es fonguin els ploms del planeta, ens haurem d’adaptar a una nova realitat. 

(...)

Fa dos dies que hi treballem intensament i avui esperem l’escala de cargol.

I la rehabilitació va prenent forma:

Avui han arribat les finestres.

(...)

Estem fugint d’una civilització que s’enfonsa.

(...)

Hem estat una setmana amb les finestres i l’emblanquinat, allisant terres i revisant canonades per aprofitar la pluja.

I arriba el moment del canvi. Serà durador?:

Em costa dormir. (...) No ha passat ni un mes des que vam abandonar la ciutat i em sembla com si fes segles que en fugim. 

(...)

Fa fred i em tapo tota fins que m’adormo arrecerada en una placenta de flassades. 

(...)

Han passat tres setmanes des que estem a la casa nova. 

I jo ho deixo aquí, en la incertesa, i és que...

Ha arribat la fi dels temps i és primavera

(...)

Fugim.

(...)

Deixem darrere el mas, l’era, el camí.

(...)

En aquell temps, la Rut volia ser mestra. 

(...)

Hi ha més vida que quan vam abandonar la ciutat fa dos mesos. 

 També en parla el digital Núvol, només heu de seguir aquest enllaç.

Solastàlgia

Ada Castells

205 pàgines