Poesia

Ara que ja és fosc i el silenci es va estenent al meu entorn, gairebé podria dir que s'acosta l'hora de les confidències en veu baixa, o, el que amb una mica d'imaginació ho pot emular, com és la lletra escrita i que cadascú li posi la veu i el to que més s'estimi. 

Bé, amb la poesia em passa gairebé el mateix que amb la música clàssica: n'he escoltada força, però més aviat ho he fet per evadir-me d'alguns pensaments que m'importunaven. En el cas de la poesia, n'he llegida, me l'he repetida, fins i tot l'he recollida en algunes còpies matusseres, però massa sovint ho he fet sense aturar-me a posar-hi massa atenció.

Ara sí, ara m'ho permeto: llegeixo, o escolto, i puc tancar els ulls i repetir les tonades, o tornar-los a obrir i rellegir allò que m'ha volat pels sentiments.

I bé, ara us deixo amb un breu recull que per alguna raó, m'ha impactat especialment. 

I com no, us recomano la lectura breu i intensa dels petits poemaris o, si us hi atreviu de la seva extensa obra.  

      

Camins...

caïm no va saber que havia mort abel.

la mort, paraula nova.

se n’adonà més tard: ja no podia

parlar amb el seu germà.

li va costar de creure

que un déu fos tan malvat.

i va fugir.

i encara avui és el que fem millor,

fugir.  

-----

buscàvem lletres noves

al nostre sil·labari.

hi eren?

Avui sabem que hi eren,

no vam saber trobar-les. 

-----

no ens faltaven respostes,

fallaven les preguntes.

volíem més respostes per a cada pregunta,

desgavellats diàlegs i silencis.

joguines de l’atzar.

pregunta més resposta, gat i gos,

però no la resposta.

als límits de l’oblit ens adonem

que no em sabut com preguntar

mi què.

a sol d’agost sense ombres,

què més calia que sabéssim? 

per estimar

no cal saber els camins

per arribar-hi

ni cal saber-ne el tempo.

s’estima i prou,

de cop,

al buit d’una espiral on tots els mites

confonen les paraules.

per què farcir de lletres

el que és inexplicable?

paral·lel a la mort

l’amor et feia seu.

més crit que no silenci.

més hoste que senyor.

te’l donen i te’l prenen,

calladament, l’amor.

no hi ha fronteres, és camí de lladres.

  

SWING

Francesc Garriga Barata

69 pàgines

Rius...

no em queda ja cap déu

que sàpiga mentir amb prou dignitat.

em resta el déu de les paraules buides

i els jocs de mans, un déu tronat:

llegeix amb foc

les planes del que estimo

i oblida que, en llegir-les,

fa cendres

les lletres més secretes,

les últimes mentides que celaven

la poca vigoria d’un discurs -el seu-

de premis i de càstigs.

però, tronat i tot, oh déu, abriga’m,

cobreix l’afany que em porta a un cap al tard

que escanya el temps al pou de les preguntes.

menteix-me encara un cop, no et costa res. 

-----

a l’altra punta d’aquest fil de vida, hi ha algú?

només que hi sigui.

no cal que digui res.

que hi hagi algú que em senti

potser ja és prou

per fer real el meu discurs.

i no saber-me un foraster que busca

camins de llum per boscos on la nit

s’enreda entre les branques del silenci.

potser és en va que visc lligat al fil

del meu espai.

almenys que sàpiga, qui sigui,

que sí que li he parlat, i que volia

respostes. 

----

no tens més joventut

que la que et deixen

tenir.

de vell agafes el que et falta

d’on pots.

potser no vols morir

sense haver estat prou jove per saber

que el viure és pell

i que reviure és sang.

hi deu haver, n’estic segur, més d’un culpable.

l’atzar no t’ha permès culpar ningú. 

----

ja no llegeixo, escolto.

prou parla el temps.

ja no camino, miro.

sóc el paisatge que m’acull.

m’acosto de puntetes a les lletres

per sorprendre el silenci.

per sorprendre’m.

ni signes ni paraules no m’apropen

a l’arbre que desitjo.

llunyans els mots,

sóc els ulls i el paisatge. 

 

RAGTIME

Francesc Garriga Barata

52 pàgines