Digues. Què estàs llegint?

Començo aquesta entrada pel pròleg. Sembla el més natural, però tot i això no ho acostumo a fer. Aquest cop m'ha semblat especialment clarificador del que trobarem si seguim llegint:

L'Elisabeth Demand és una nena a qui encarreguen un senzill treball escolar: tria un veí i entrevista'l. Ella es fixa en l'ancià de l'altra banda del muret de casa, en Daniel Gluck. (...) Al llarg de la narració, a l'Elisabeth la veurem créixer, i aquesta migració cap el món adult estarà guiada per la personalitat extravagant d'en Daniel. Quin parell. Els separen seixanta-nou anys. Mentida: es porten seixanta-nou anys, però els anys no els separen. 

Pròleg. Víctor García Tur

I ara parlarem una mica de'n Daniel, el veí, que coneixem potser mort, però estranyament conscient, perdut en una platja mentre (després sabrem) està ingressat a l'hospital greument malalt:

En Daniel Gluck mira la vida des de la mort i després torna a la mort. 

(...)

La roba que porta està feta de llençols d’hospital. Té el nom de l’hospital estampat als extrems.

(...)

En Daniel encara hi és. Les últimes tres vegades que la Elisabeth hi ha anat, l’ha trobat dormint. (...) En Daniel estarà tan adormit que semblarà que no s’hagi de despertar mai més. 

Tot el què sabrem de'n Daniel ho serà a través dels ulls de l'Elisabeth, la que va ser aquella petita amiga, que ha anat creixent, mentre en Daniel, naturalment, envellia:

En Daniel es troba ara en un període de somnolència aguda. (...) En Daniel és preciós.

En Daniel, que d'alguna manera s'esdevé el tutor intel·lectual de la Elisabeth acostuma a interpel·lar la seva pupil·la de la mateixa manera: 

Digues. Què estàs llegint?

Però el diàleg va més enllà, cal posar atenció en les seves preguntes i en les respostes que no sempre s'adeqüen al que vol copsar en Daniel:

L’últim llibre que he llegit és “La gimcana de la geneta”, va dir l’Elisabeth.

Ah. I en què et fa pensar?, va dir en Daniel

Vols dir de què va?, va dir l’Elisabeth.

Si vols, va dir en Daniel.

I és que llegir no sempre (potser quasi mai) es resumeix en seguir l'argument; la màgia de la lectura està en el que ens evoca, el que ens inspira, el que ens remou...

I l'Elisabeth va creixent i acumulant experiències de tota mena, també de sexuals, és clar:

Als setze anys en Mark Joseph la seguia per tota l’escola i mirava de trobar maneres de fer-la riure.

La va besar, a la porta del darrere de l’escola. Va ser agradable.

(...)

Als divuit, l’Elisabeth i una companya de la universitat que es deia Marielle Simi van rodolar per terra a l’habitació de la residència de l’Elisabeth, molt col·locades i morint-se de riure. (...) Es morien de riure i llavors la Marielle Simi, que era francesa, la va envoltar amb el braç i la va besar. Va ser agradable.

(...)

M’agrada el sexe. M’agrada estar amb tu. És fantàstic. Però he de ser sincera. No puc mentir.

(...)

Era el final d’un hivern, l’hivern de 2002-2003. L’Elisabeth tenia divuit anys. Havia anat a Londres per participar en la manifestació de protesta. No en el seu nom.

Les amigues coneixen la seva estimació per en Daniel, però confonen els sentiments, de la mateixa manera que ho fa la mare:

Qui és ell?

No és aquesta mena de relació, va dir l’Elisabeth. Ni tan sols és físic. No ho ha estat mai. Però és amor. No puc fer veure que no.

(...)

El senyor Gluck és un vell molt simpàtic, homosexual, que va ser veí nostre fa anys, diu la mare. L’Elisabeth se l’estimava molt, es va fer amic seu de petita. Era una nena difícil. Pobra de mi. Una nena molt difícil d’entendre.

No és veritat. Sí, i encara l’estimo. I no, no ho era. En aquest ordre, diu l’Elisabeth. 

I tornem al present; bé al seu present que ves a saber el temps que fa que és passat, si és que mai ha existit:

L’Elisabeth baixa pel passadís, arriba a la porta de l’habitació i mira a dins.

(...)

Hola un altre cop, senyor Gluck, diu.

Ah, hola, diu ell. Ja m’he pensat que series tu. Que bé. M’alegro de veure’t. Què estàs llegint?

(...)

Torna a ser novembre. És més hivern que tardor. 

  

Els arbres deixen al descobert la seva estructura. L’aire fa olor de foc. Totes les ànimes han sortit a buscar el seu botí. Però hi ha roses, encara hi ha roses. A la humitat i el fred, en un matoll que sembla ja acabat, encara hi ha una rosa oberta.

I quin color que té, mireu. 

  

Tardor

Ali Smith

Traducció de Dolors Urdina

233 pàgines

Un President a l'exili

He llegit els dos volums que de la mà d'en Xevi Xirgo, ens mostren els convulsos dies que es van viure des de la proclamació de'n Carles Puigdemont com a President fins a la continuïtat de la seva lluita a l'exili.

Dies confusos i complicats tots ells, durs, no cal dir-ho.

Mentiria si dic que m'ha sorprès alguna de les afirmacions que s'hi fan. Tot el contrari, m'han reafirmat el que ja intuïa. No fa cap afirmació de la que no tingui proves fefaents i testimonis i malauradament es confirma el que en els pitjors dels casos molts ja ens temíem i que no és res més que en moments transcendentals no només s'hi va sentir, sinó que efectivament el varen deixar sol.

Hi ha episodis entranyables dels que m'ha quedat un grat record; els primers dies com a President a Palau, quan una de les seves filles, de matinada, com acostuma a succeir, necessitava un medicament d'aquells tant coneguts per rebaixar la febre i ni ell ni la seva esposa sabien ben bé com s'ho podien fer per sortir a cercar una farmàcia oberta. Aquests, però només es poden comptar amb els dits d'una ma.

Ja s'ha dit a bastament, però ho repeteixo: No s'ha aixecat cap veu per desmentir ni una de les afirmacions que se'n fan, en especial al primer volum i això es deu a que són difícilment rebatibles.

I fins aquí les meves reflexions, a continuació faré un recull que tractaré no sigui massa extens, d'algunes frases o paràgrafs que m'han semblat més significatius:

El més senzill i còmode hauria estat no fer aquest llibre. 

(...)

Per això he pensat que a aquest llibre li escauria un manual d’instruccions. (...) Manipular el seu contingut és fàcil, i es pot fer per dividir i per enfrontar. 

(...)

Aquestes pàgines que llegireu, si teniu la bondat de fer-ho, demanen una mica d’indulgència i de generositat (...) en algun dels passatges d’aquesta història no quedem bé. Jo tampoc, és clar. (Gener del 2020) Carles Puigdemont.

2016 La primera nit de la família sencera a la Casa dels Canonges el 26 de febrer del 2016, a les dues de la matinada, una de les filles, la Maria, es desperta amb mal d’orella. Cada cop li fa més mal.

(...)

“Hem d’anar a la farmàcia a buscar Dalsy” diu la Marcela. Però no saben com se surt de Palau. (...) Ignora que hi ha un equip de guàrdia permanent. La parella es passa una estona pensant com ho poden fer per no molestar ningú, fent càbales sobre si el president pot sortir tot sol. (...) La seva targeta no obre. (...) al cap de poc surt per la porta principal acompanyat d’un escorta. (...) Per trobar-ne una d’oberta haurà d’anar fins a la Rambla.

La seva substitució a l’alcaldia de Girona es complicarà per l’actitud d’ERC quan aquests tracten de treure partit del canvi i malgrat que tracta d’arribar a algun acord amb l’Oriol Junqueras, aquest li respon amb evasives i es veu obligat a pactar amb el PSC.

 (...)

Coi, és que hi ha gent que seria feliç aquí, tenint escortes, poden dinar aquí, fent que li servissin el sopar en aquest entorn privilegiat, veient com tothom li fa reverències... A mi m’incomoda. No em fa feliç. no ho vull, jo. A la Casa dels Canonges m’hi sento com en un hotel. Jo enyoro Girona.

(...)

És l’estratègia d’ERC: “Anunciar les coses sense haver-ho consensuat i sense que ho digui el programa electoral, així ens obliga a nosaltres a desmentir-ho, i davant l’opinió pública quedem com els defensors dels poderosos. 

(...)

Tot el que he fet en aquesta vida ho he fet pensant en el país. Jo podia haver tingut una vida més còmoda i més fàcil, però no hauria viscut. 

2017: Tothom parla molt, però pocs diuen el mateix en públic que en privat. M’estic quedant sol. 

(...)

On és en Junqueras? Demana un conseller. (...) És evident que l’1-O no té res a veure amb el 9-N. Tothom és conscient de les conseqüències que se’n poden derivar. 

(...)

La CUP: Ells estan en una posició molt còmoda: exigeixen molt, però no s’hi juguen res. No tenen cap querella, cap imputació de res; és molt fàcil exigir coses, en aquesta posició.

2018: A mi em semblava que el primer que havia de fer el president del nou Parlament era venir a Brussel·les a visitar el president de la Generalitat. El president i els exiliats, però sobretot el president. (...) Però no. Ho he hagut de forçar. 

(...)

Comín: No ens poden deixar tirats a Brussel·les. La continuïtat de la República passa per aquí, i si no és així, res del que hem fet no té sentit. 

(...)

A mi, que les televisions espanyoles em denigrin i diguin que “vive como un rey, bebè champán y come caviar”, no em fa res. Que diguin el que vulguin. Però quan ho fan els de casa em fereix.

(...)

Fa dies que és públic i notori a Catalunya que les relacions entre JxCat i ERC no passen pel seu millor moment. (...) Puigdemont sí que ha escrit a Junqueras més d’una, dues i tres vegades, però que de moment ni n’ha rebut cap resposta. 

(...)

Si a mi m’investeixen, jo torno com a president. Aniré a Catalunya si abans em nomenen president, si hi vaig com a president, perquè no és el mateix, si no és així. 

25 de febrer 2019: I què passarà a partir d’aquí?: Amb tot el govern actuant a l’exili tot hauria estat molt diferent. (...) Hauríem incomodat molt més i hauríem gestionat de manera molt més efectiva la confrontació amb l’Estat. Tot el govern anant per Europa denunciant el cas hauria estat insostenible. 

(...)

Jo no vaig venir a l’exili per quedar-me quiet, tancat en una casa, per no parlar, no moure’m. En aquest any i mig s’ha vist que és precisament el contrari. 

(...)

Personalment, és cert, n’estic pagant un preu molt alt. I si hagués sabut que el principal objectiu d’ERC era el partit, m’hauria pogut estalviar l’exili. 

(...)

Però l’amnistia sola no resol el conflicte. Com a mínim has de dir negociació, dret a l’autodeterminació, amnistia. 

(...)

Nosaltres, a diferencia d’ERC, anem amb un missatge clar. No hi haurà investidura a canvi de res. A nosaltres Sánchez no ens dirà com li va dir a ERC, allò de “gracias a cambio de nada”. 

Parla dels errors. I diu que no declarar la independència el 10 d’octubre en va ser un. Ho ha dit en més d’una ocasió. (...) Si hagués declarat la independència el dia 10, nosaltres hauríem pogut mantenir molt millor la nostra posició, perquè el 155 no estava enllestit. (...) Hauríem pogut mantenir la posició. 

Carles Puigdemont. M’explico

Xevi Xirgo

Carles Puigdemont. La lluita a l’exili

Xevi Xirgo

 

El matrimoni de la senyoreta Buncle

En ple confinament vaig llegir i vaig comentar el primer llibre de la història de la senyoreta Buncle. Val a dir que em va distreure, però sense aportar-ne res més que entreteniment que vaig agrair en aquell moment.

 

Una de les amables bibliotecàries, va insistir a recomanar-me que seguís amb la saga i és així que vaig reincidir amb la senyoreta Buncle, que aquest cop se'ns presenta  ja feliçment casada.

Tot i la bona voluntat que he posat en la lectura, aquest segon volum m'ha resultat molt més insuls que el primer en què les seves aventures tenien quelcom de divertit.

En aquest volum, d'acord amb el seu marit i cansats de les servituds que ocasionen les relacions socials amb els veïns, decideixen cercar un nou lloc per viure, més tranquils i apartats.

I així s'inicia el relat, amb la senyora Buncle dedicada en cos i ànima a la recerca d'un habitatge apropiat, fins que es topa amb "The Archway House". Des del primer moment i malgrat l'estat lamentable de la casona, viu el que el podria considerar una mena d'enamorament a primera vista:

Cada dia sortia a recórrer el camp amb el seu cotxet (que ara ja conduïa prou adequadament). (...) El cert era que la Barbara s’havia fet una imatge mental de la casa ideal.

(...)

The Archway House. La casa es trobava en un estat deplorable, i gairebé tothom que l’anava a veure amb la idea de comprar-la en tenia prou amb una mirada consternada a aquell indret abans de fugir corrents i no tornar mai.

(...)

Tenia al davant un sòlid edifici rectangular de pedra massissa, un edifici sense floritures ni ximpleries. 

La història segueix amb un seguit de casualitats i mals entesos que fan que s'assabenti d'un secret que, tot i que una mica forçada, formarà part d'una de les trames de la història, juntament amb la relació amb en Sam, un jove nebot del seu espòs. Tot molt rebuscat i alhora previsible per allargar el relat.

En realitat res massa nou ni tan sols intrigant o senzillament entretingut:

Finalment va arribar el gran dia i els Abbott es van traslladar a la seva nova residència. (...) A hores d’ara, l’Arthur estava molt il·lusionat amb la casa nova.

(...)

En Sam Abbott era fill del germà gran del senyor Abbott, que havia mort a la guerra.

(...)

La Jerry era diferent, això era el que tenia. Era totalment i absolutament diferent de totes les noies que havia conegut.(...) Feia setmanes que en Sam estimava la Jerry, però no aconseguia acostar-se més a ella.  

El matrimoni de la senyoreta Buncle

D.E. Stevenson

Traducció d’Anna Llisterri

426 pàgines

Sitges, març 2019

 

Proleterka

Proleterka (Proletari) és el nom del vaixell en què un pare, en Johannes,  i la seva  filla, una  adolescent  de quinze anys, s'embarquen per iniciar un creuer que els ha de dur  fins a Grècia. 

Entre ells dos no hi ha hagut cap relació ja que a raó de la separació dels pares, ella ha viscut fins aleshores amb la seva àvia i només havia tingut algun contacte esporàdic amb el seu pare. Aquest es pot considerar un viatge iniciàtic, seran catorze dies en els quals podrien aprofitar per conèixer-se o potser per acomiadar-se:

Vaig veure per última vegada el meu pare en un lloc fred. El vaig saludar. 

(...)

Coneixia poc el pare. Unes vacances de Pasqua em va portar amb ell a fer un creuer. La nau estava atracada a Venècia. Es deia Proleterka. Proletària. 

(...)

Per a en Johannes el viatge és important. (...) Última i primera possibilitat d’estar junts. Però no ho sabem. O potser ell sí.

A la casa del avis, ella té el seu lloc, la seva intimitat que es resumeix en poques pertinences:

Tinc un llit de fusta, una calaixera, un armari, un mirall en el qual caben almenys cinc persones, uns tauleta per fer-hi els deures. De vegades, estava desperta per convèncer-me que dormia a la meva habitació. (...) l’Orsola, de jove, vivia a Buenos Aires. Allà hi havia nascut els seus fills. La meva mare i les seves dues germanes també.

Ja a bord del vaixell, l'actitud d'ella és d'indiferència vers el pare que ha coincidit amb un grup d'amics que fan la mateixa travessia, mentre que es mostra propensa a establir relacions íntimes amb els membres de la tripulació, possiblement pel plaer del sexe o senzillament per mostrar la seva  recent descoberta rebel·lia. Aquest és un extrem que no quedarà aclarit:

En Johannes saluda els seus amics. Jo també saludo. En Johannes em va introduir des de petita en el cercle dels seus amics. (...) A mi no m’acceptaven, però eren els amics del pare.

(...)

Jo sabia que en Johannes havia estat ric. Com ells. Ara ja no.

(...)

Els pares d’en Johannes van perdre la fortuna i, per tant, en Johannes i la filla també. 

Per algunes reflexions de la noia, anem coneixent la història del pare i la raó del seu forçat distanciament: Primer va perdre la fortuna familiar i la realitat és que en el procés de separació, en Johannes, el pare, es va quedar sense res, mentre que l'Orsola, la mare, tampoc semblava tenir gran interès en la filla, sinó més aviat l'havia utilitzat per ferir el pare:

La malaltia del germà bessó d’en Johannes va coincidir amb la pèrdua del patrimoni familiar. Que en Johannes sempre va mirar amb els seus ulls freds.

(...)

La dona s’ho va endur tot. Nena inclosa. Des d’aleshores ell la pot tenir en préstec. 

(...)

L’Orsola i jo estem soles a la gran casa. No vol que jugui amb altres nens al carrer. 

(...)

La dona d’en Johannes, la meva mare, tocava el piano. (...) El so del piano representa tot el que no he tingut. 

PROLETERKA

96 pàgines

Fleur Jaeggy

Traducció d'Anna Casassas

Un país en blanc i negre

Introducció: Un poble traït. Espanya 1874-2014:

       

Aquest és un altre llibre escrit per un historiador britànic que estima Espanya i que ha passat els darrers cinquanta anys estudiant la història del país. (...) Aquest llibre no presenta una interpretació crítica ni condescendent que pugui suggerir que Espanya és única en termes de corrupció o incompetència governamental. 

M'ha decebut un tant aquest llibre, sens cap mena de dubte, documentadíssim, i molt elaborat, però, potser perquè ja n'he llegit altres del mateix autor, tots interessants, aquest no m'ha acabat de satisfer.

També, val a dir, que el fet que acabi l'any 2014 també hi ha tingut alguna cosa a veure en el fet que hagi perdut interès. 

Sigui com sigui, alguns paràgrafs, alguns aclariments, potser són els que més m'han cridat l'atenció. Tan és així, que lluny d'afegir més comentaris, em limitaré a adjuntar algunes parts que per diferents raons m'han semblat més significatives

Capítol 1. El tòpic espanyol:

El 1833 va esclatar la primera de quatre guerres civils, una sèrie de conflictes que no es va acabar fins al 1939. De fet, fins a cert punt, la Guerra Civil de 1936-1939 és una guerra inacabada i, en alguns aspectes, Espanya està quasi tan dividida avui en dia com el 1936. 

(...)

El règim de Franco que va seguir a la Guerra Civil es va basar en el terror, el saqueig i la corrupció.

(...)

La Guàrdia Civil responia de manera agressiva a qualsevol agitació social. Sobretot els elements de la ideologia anarquista es consideraven portadors d’una doctrina estrangera especialment perniciosa i bàrbara.

(...)

Entre juny de 1884 i maig de 1890, es van produir vint-i-cinc atemptats amb bomba a Barcelona. (...) Els pitjors anys pel que fa a la violència, serien entre 1893 i 1896.

Capítol 2. Revolució i guerra. De la pèrdua de l’imperi el 1898 a la crisi de 1917-1918:

S’ha estimat que, als carrers de Barcelona, entre l’abril de 1904 i la caiguda del Govern de Maura l’octubre de 1909, es van col·locar almenys 66 bombes, que van esclatar o van ser desactivades abans que esclatessin. 

Capítol 3. Des de la fi de la Primera Guerra Mundial fins a la Dictadura (1918-1923):

A Andalusia, com a Catalunya, el rei no tenia gaire interès a fomentar la cohesió social, ni tampoc la majoria dels latifundistes.

(...)

L’agost de 1923, Alfons XIII va discutir al idea d’un cop d’Estat amb diverses persones, incloent-hi Gabriel Maura, el qual va informar-ne el seu pare, Antoni Maura.

(...)

El cop d’Estat de Primo va servir més per complir la determinació de la patronal catalana d’esclafar la CNT. (...) El paper del rei va ser crucial no perquè hi intervingués activament sinó més aviat perquè va cometre la irresponsabilitat de mantenir una actitud passiva. 

Capítol 4. La Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930):

Alfons XIII va prendre alegrement la crucial decisió personal de no donar suport al Govern constitucional i d’oferir el poder a Primo.

(...)

Segons una publicació de Blasco Ibáñez, Alfons, que gastava molts més diners del que rebia de la generosa assignació del Govern, havia estat involucrat en negocis corruptes i havia avalat amb el seu nom, diverses empreses dubtoses.

(...)

El tinent coronel Francisco Franco Bahamonde, un dels militars favorits del rei, que, el gener de 1923, havia estat anomenat gentilhome de cambra. 

(...)

El rei no va abdicar, sinó que se’n va anar, confiant que els seus partidaris aconseguirien crear un context en el qual li acabessin implorant que tornés. El 14 d’abril es va proclamar la Segona República.

Capítol 5. La Segona República (1931-1939):

Dels enemics de la República, dos dels més poderosos eren l’Església i l’exèrcit. Tots dos acabarien sent arrossegats cap a la dreta antirepublicana sense grans dificultats.

(...)

La CNT estava cada vegada més dominada pels extremistes de la Federació Anarquista Ibèrica, fundada el 1927.

(...)

Durant la primavera de 1936, Gil-Robles va fer mans i mànigues al Parlament i a la premsa per generar l’ambient que fes que un alçament militar semblés, als ulls de les classes mitjanes, l’única alternativa a la catàstrofe. 

Capítol 6. Espanya en guerra (1936-1945):

La batalla de l’Ebre va ser un desastre estratègic per a la República, ja que va consumir grans quantitats de material i va aplanar el camí als rebels per conquerir Catalunya. Barcelona va caure el 26 de gener de 1939, i 450.000 republicans es van haver d’exiliar. 

(...)

El 27 de març, les forces franquistes van entrar a Madrid enmig d’un silenci sinistre (...) Per a molts espanyols, la guerra no havia acabat. Fins a principis dels anys cinquanta, les forces armades de Franco van participar en operacions contra grups armats que intentaven en va revertir el resultat de la guerra.

Capítol 7. El Franquisme. Corrupció i terror (1945-1969):

De 1945 a 1950, Franco es va convèncer a sí mateix que ell i Espanya patien un setge mortal.

(...)

En conjunt, s’ha calculat que Franco va rebre quatre mil milions de pessetes (uns 36 milions d’euros) en regals durant el seu mandat. (...) A més de la finca de Valdefuentes, la família Franco va acumular quinze propietats més.

(...)

Com que cada cop més sacerdots feien costat als treballadors i a l’oposició nacionalista al règim, l’estiu de 1968, Franco va autoritzar la creació d’una presó per a sacerdots a Zamora, amb capacitat per a més de cinquanta religiosos. 

Capítol 8. La llarga marxa cap a la Democràcia (1969-1982):

Va morir ric, amb una fortuna d’uns quatre-cents milions d’euros, segons preus de 2015 (...) Carmen Polo, es calcula que el valor combinat de les pensions li proporcionava uns ingressos que duplicaven els del president del Govern (uns 350.000 euros anuals el 2019)

(...)

Les eleccions es van celebrar sota l’amenaça constant de la intervenció militar, però el vot del poble va suposar un rebuig massiu als colpistes i a la seva afirmació que estaven fent el millor per a Espanya. 

Capítol 9. De l’esperança d’una democràcia acabada de néixer al triomf final de la corrupció i la incompetència (1982-2014):

Espanya va malgastar entre 80.000 i 90.000 milions d’euros en “infraestructures innecessàries, abandonades, infrautilitzades o mal planificades” entre 1995 i 2016, segons una investigació recent sobre les complexes relacions entre els malbarataments, l’ús ineficient dels recursos públics i la corrupció. La falta de regulació, transparència i comptabilitat va permetre que els contractes d’obres públiques innecessàries s’adjudiquessin a preus inflats als càrtels, en el que s’ha anomenat “capitalisme de amigotes”

(...)

Havien canviat moltes coses des de 1982. Joan Carles de Borbó ja no era un heroi nacional. 

En contra del que acostumo, aquesta entrada ha esdevingut llarga, però tampoc no he trobat manera de resumir-ne més les notes. I és que:

Aquest llibre reflecteix la meva obra sobre Espanya dels darrers cinquanta anys. 

 

Un poble traït

Paul Preston

804 pàgines

 

Decirse adiós

Un començament força sorprenent propi d'una novel·la de misteri, (potser l'han abduït alguns extraterrestres?) o negra, (l'hauran segrestat uns malfactors i ara en demanaran un rescat?) en què  Michele Ludovisi, d'onze anys, i possiblement amb un trastorn d'Asperger, en tornant amb cotxe de sopar en una trattoria, amb els seus pares, la Gea i en Nicola, desapareix enmig del bosc: Unos meses antes, con el curso escolar recién iniciado, Gea había sido citada per la enseñante que tenía la teoría de que Michele era Asperger. Gea se dijo a sí misma que, a pesar que ella siempre lo había pensado, debía hacer creer lo contrario. 

L'alerta l'ha donada Don Giuseppe, el capellà d'un poble proper que casualment s'ha trobat amb els pares buscant desesperadament el noi:

Hacerse sacerdote le había salvado la vida. (…) Era su secreto, su verdadera maldición, su objetivo: le encantaba tener que ocuparse del prójimo. 

Tractarà de resoldre la situació, o més ben dit, el misteri, el comissari Sergio, que en el moment del succés està passant per una difícil situació personal, ja que el seu pare, Pietro antic policia, li acaba de confessar que té una greu malaltia en estat avançat, mentre que ell, li oculta que recentment ha iniciat una relació amb Leo, un jove atractiu força més jove, del què s'ha enamorat: Sergio le preguntó cuántos años tenía (…) Leo respondió que tenía veintidós y a continuación le preguntó a Sergio cuál era su nombre. 

Tot molt confús i fins i tot es podria dir que recargolat, però en realitat el fons del relat va força més enllà i, a l'estil de l'autor, les històries es van interrelacionant i fent giragonses endavant i enrere, fins a límits gairebé inversemblants, cap el sorprenent desenllaç final.

Però en realitat, el que més m'ha copsat de tot el relat ha estat la idea del comiat referint-se a situacions límits, a la mort.

He perdut familiars molt propers i per circumstàncies diverses no m'he pogut acomiadar en el moment de la partença. Tampoc estic segura que donat el cas, hauria sabut fer-ho tal com ho resumeix l'autor en una aparentment senzilla frase que m'ha fet rumiar i per la que no tinc cap resposta personal i íntima:

Has dicho que la cuestión no es decir adiós. 

(...)

Porque lo más importante de decir adiós es cómo decirse adiós. 

I quan s'acosti el meu final; en serè conscient? Sabré acomiadar-me? Voldré? 

La consciencia de la muerte inminente, presuntuosa ciertamente, porque todos vamos a morir, al final los había hecho de la misma especie.

(...)

En todas las páginas que había leído sobre la muerte no se reflejaba siquiera una mínima parte de su sustancial idiotez. (…) La muerte es tener que mirar hasta el final a todos los demás mientras continúan viviendo a tu alrededor.

 

Decirse adiós

357 páginas

Marcello Fois

Traductor: Francisco Álvarez

  

Mausoleus del cementiri de Sabadell

Els Impostors

Ambientada a la Barcelona de postguerra, la que em va tocar viure de força a prop, arrenca amb la detenció de l'Albert, un jove estudiant que és conduït a la tristament coneguda Comissaria de Via Laietana:

Albert jeia de bocaterrosa a l’extrem esquerre de la cel·la. 

Els protagonistes:

Isa (Dora) La germana de l'Albert, vídua de'n Joan i la esposa de Bonaventura. En certs aspectes, una impostora:

Després de la mort de Joan al front de l’Ebre, aquell Ebre que ella havia estimat tant, es va trobar perduda. Aquella mort que la deixava vídua amb vint-i-vuit anys.

(...)

La veritat era que el matrimoni amb Joan en el sentit estrictament carnal havia estat un desastre total i absolut. 

(...)

L’edifici situat a la Via Laietana número 43 era un lloc maleït per a la majoria dels barcelonins.

(...)

Feia més d’una setmana que havien detingut Albert. I la vida continuava malgrat tot. Despietada. Inexorable. Tossuda. 

(...)

Dora no havia explicat mai a Bonaventura la veritat del seu matrimoni. L’homosexualitat de Joan i la seva relació d’anys amb Paco.

En Bonaventura, o és Ignasi?. Marit de la Dora i un dels impostors d'aquesta història que treballa com a bidell a la Universitat:

Oblidar. No preguntar. Acotar el cap davant mirades altives. Empassar-se la bilis.

Això era el preu de la derrota i la voluntat inequívoca de tornar a ser.

(...)

Quan va agafar aquell passaport maleït i va pujar al camió on els traïdors a la República abandonaven Argelers va decidir no mirar enrere.

(...)

Des del primer dia que va començar a treballar va extremar les precaucions. 

El Comissari Fuentes (un altre dels impostors):

Mai va simpatitzar gens ni mica amb la dreta. Però tampoc no va ser mai un revolucionari. Si algun cop va tenir opinió política, no la va fer saber.

(...)

Jo vaig ser fidel a la República fins que va caure Barcelona, però molta, moltíssima gent estava esgotada després de tres anys de guerra i del descontentament de la rereguarda. (...) Sí, Alberich,, la República va cometre molts errors i el més gran de tots va ser deixar l’ordre públic en mans dels anarquistes.

Laureano Pons. Treballa també com a bidell a la universitat i es malfia de'n Bonaventura al que considera  esquerranós o directament, tot i que sense cap prova,  anarquista:

Era, ras i curt, un feixista de manual.

(...)

A l’esclatar la guerra, com era previsible atesos els antecedents, va desertar ràpidament de les files republicanes i es va passar al bàndol nacional.

(...)

No era l’únic infiltrat, però sí el que tallava el bacallà, o això li feien creure. 

Gaudeix especialment en donar la notícia de l'empresonament de l'Albert: Han detingut el teu cunyat. El noi, Albert (...) Ja es veia a venir, això.

En Francesc Sanllehí (Paco). Homosexual que regenta una taverna freqüentada pel Comissari i mantenia una relació estreta amb en Joan, l'espòs difunt de la Dora, quan en temps de la República van obrir "La Criolla", un cabaret que va adquirir certa fama. Ell també és un impostor:

Havia arribat a aquesta vall de llàgrimes el dia de la Candelera. 

(...)

La Criolla va obrir portes l’any 25 en els baixos del que havia estat una fàbrica de fils i teixits al número 10 del carrer del Cid. (...) Quan va arribar la República, La Criolla gaudia de fama internacional.

(...)

Sospitós habitual. Per no amagar-se, per no acotar el cap. (...) No, a Paco no li havia interessat mai la política. Havia sobreviscut fins aleshores precisament per això. 

L'amistat amb en Joan, anava molt més enllà de la pura camaraderia:

I va ser Paco qui, quan la va conèixer i es van fer amics, li va explicat allò que ella ja sabia. (...) Li va explicar, amb la màxima tendresa i amb un whisky al davant, que Joan i ell havien estat amants una temporada. (...) Li va explicar, també, com de complicada era la vida pels homosexuals.

(...)

El cert és que Joan era una persona fascinant en tots els aspectes. 

Miquel Alberich. Havia mantingut una relació amb la Dora. Antic republicà internat al Camp d'Argelés on va coincidir amb en Bonaventura, aleshores Ignasi:

Per a Miquel Alberich tot el seu turment tenia un nom: Argelers.

Ara, només té un objectiu que és atemptar contra el dictador: Mai hauria pogut pensar que el destí, tan cruel amb ell, fos al final generós. Miquel Alberich seria qui mataria el fill de puta. 

Aquests són bàsicament els ingredient de la història que es desenvolupa entre secrets, mentides, complicitats i impostures. 

I és que...

Però qui no era un monstre en aquells temps? Qui no era un traïdor a alguna cosa? Qui no fingia, qui no ocultava? Qui no callava per prudència? Qui no havia girat la cara a algun amic, marcat com a roig? Qui no havia estat un covard, al final?

Tots eren impostors.

Tots eren uns covards.

 

Els impostors 

Pilar Romera

336 pàgines 

Venècia

Carnaval 1990

Records d'infantesa

Infància a Berlín cap al 1900 recull una sèrie de textos que Walter Benjamin va publicar en diversos diaris i revistes entre els anys 1932 i 1938 i que el filòsof Theodor Adorno va editar per primer cop en forma de llibre el 1950. Google Books

He recollit comentaris d'una petita mostra de textos que, per alguna raó, han cridat la meva atenció.

EL TIERGERTEN

Només començar, m’hi sento identificada. Els que em coneixen bé saben que sóc capaç de perdre'm fins i tot al passadís de casa: No saber orientar-se en una ciutat no és res de l’altre món. Però perdre’s en una ciutat com qui es perd en un bosc requereix un cert aprenentatge.

EL TELÈFON

No gaires dels que ara l’utilitzen recorden que l’aparició del telèfon va fer estralls en el si de les famílies. 

És curiós, jo vaig néixer que el telèfon ja era un aparell conegut, però només en tenien algunes persones que econòmicament se'l podien permetre, i algunes (no totes) botigues dels barris.

No era gens infreqüent utilitzar aquests negocis per concertar alguna conferència amb familiars, que a l'altre costat també se'n servien d'alguna altra botiga del barri. Recordo algun cop les trucades al picaport de l'escala, requerint algun veí al telèfon de la botiga de queviures de la cantonada.

NOTICIA D’UNA MORT

Devia tenir cinc anys. Un vespre -jo ja era al llit-, el meu pare em va venir a veure a l’habitació. (...) Em sembla que gairebé sense voler, em va anunciar que un cosí seu havia mort. (...) En aquella habitació el meu pare s’havia deixat de dir una part de la notícia: el seu cosí havia mort de sífilis.

En aquest cas, el que m'ha cridat l'atenció és l'autocensura que se solia aplicar en les famílies quan es volia amagar quelcom que es considerava brut o pecaminós.

ELS COLORS

Un dia els colors van assaltar-me, i encara noto la dolçor amb que llavors van amarar-me els ulls.

Jo vaig escriure un cop les meves sensacions davant els colors i les olors de quan era una nena i vaig llegir amb enveja les poètiques descripcions de l'autor.

LA FEBRE

Estava malalt força sovint. (...) Sota el coixí ja no hi havia el llibre que cada vespre, després d’estones de lectura furtiva, hi amagava fent un últim esforç.

En el meu cas, era tot el contrari. El meu germà sí que tenia una salut molt feble i jo, ingènuament, l'envejava perquè estar malalt/a era sinònim de rebre més atencions i poder menjar coses més atractives.

NOVEL·LES D’AVENTURES

A aquells llibres meravellosos que vaig reveure en somni només una vegada? Com es deien? L’únic que sabia era que havien desaparegut molt temps enrere i que mai més no els havia retrobat.

En el meu cas, diria que vaig llegir qualsevol paper imprès que queia a les meves mans. Així vaig començar a formar-me com a lectora.

CAPTAIRES I PROSTITUTES

Per als nens rics de la meva edat, els pobres existien només com a captaires.

Al meu barri de Barcelona, els captaires, sovint mostrant deformacions. o les amputacions normalment dels membres inferiors. Recordo que em feien una mica de por. 

EL COSIDOR

A més de la regió superior de la capsa, on els rodets formaven una renglera ordenada, els agullers negres brillaven i cada tisora estava desada en una funda de cuir. (...) També hi havia botons; alguns tenien una forma tan peculiar que no s’han vist mai posats en cap vestit.

Un record de la mare modista cosint amb el feble resplendor de les bombetes. Els rodets de fils de colors i les capses amb botons de totes mides i formes que m'havien tingut distreta moltes estones.

Infància a Berlin cap al 1900

Walter Benjamin 

Traducció d'Anna Soler Horta

Pica't al cor

La Marie, la nostra protagonista, acaba de fer divuit anys; bonica i filla d'una família de províncies acomodada, se sent totalment feliç i invulnerable. 

El que més li agrada és sentir-se desitjada i ser el centre d'atenció del  món, del seu món, és clar:

Després d’una infància tranquil·la i una adolescència avorrida, la vida començava. (...) Si li haguessin dit que pertànyer a la joventut daurada d’una capital de províncies no assegurava res gaire extraordinari, no s’ho hauria cregut.

(...)

El xicot més ben plantat de la ciutat es deia Olivier. (...)l’Olivier es va enamorar bojament d’ella.

(...)

La Marie no en tenia prou de ser feliç, volia que els que li semblaven menys afortunats que ella fossin testimonis d’aquesta felicitat. 

Inconscient i voluble aviat descobrirà que està embarassada i tot el seu petit i irreal món es desmuntarà davant els seus ulls:

La desil·lusió va arribar al cap de sis setmanes.

Contràriament al que es podria pensar, tant les respectives famílies com el propi Olivier reaccionen de manera més que positiva, totalment il·lusionats amb la notícia de l'embaràs i aviat ho tenen tot organitzat pel casori i una confortable residència pels recents casats:

Va viure el part com un retorn brusc i desagradable a la realitat (...) La Marie no va sentir res, ni decepció, ni alegria.

 

Per a gran disgust de la Marie, la Diane, la bonica filla, acapara l'atenció i els elogis tant del pare, com dels avis i de tots els amics de la parella. Tot són lloances vers la petita que sembla intuir que la mare no l'accepta, i mai ni plora ni els dona una mala nit.

No es tracta només d'una depressió post-part; el rebuig de la Marie és més una qüestió de gelosia perquè ha deixat de ser el centre del món, i la petita creix amb l'afecte dels avis que aviat se'n fan càrrec d'ella, i l'amor incondicional del pare, tot i que, molt mediatitzat per la submissió que li segueix retent a la Marie.

Així les coses, la Diane va creixent sempre allunyada de la mare, i aviat destacarà no només per la seva bellesa, sinó per la seva capacitat intel·lectual, quan es decideix estudiar cardiologia, i a la universitat, de nou, la seva vida donarà un tomb en conèixer l'Olivia, una brillant professora que aviat la farà la seva adjunta en el que en principi sembla una mostra de confiança, però que en realitat no és més que una forma d'aprofitar-se'n de la vàlua de l'alumna i utilitzar-la en benefici propi.

D'alguna manera, la història es repeteix, considero que una mica forçadament quan descobrim que l'Olivia té una filla, la Mariel, a la que menysprea i que la Diane agafa sota la seva tutela deixant de banda els seus propis estudis:

Es va convertir en un ritual: un dia de cada dos l Diane quedava amb la Mariel a les sis i l’ajudava a fer els deures. 

(...)

Entre la Mariel i la Diane  s’hi va establir un lligam profund.  

Mentre que a l'Olivia...

Només l’importava la seva reputació. Tenia un currículum seductor. 

Una història de mares i filles que comença amb molta intensitat, però que, si més no per a mi, va perdent interès a mesura que avança.

“Pica’t al cor, és allà on hi ha el geni” Alfred de Musset. 

Pica’t al cor

180 pàgines

Amélie Nothomb

Traductor: Ferran Ràfols Gesa

Facultat de Medecina de Barcelona.

Façana i pati interior