Els Impostors

Ambientada a la Barcelona de postguerra, la que em va tocar viure de força a prop, arrenca amb la detenció de l'Albert, un jove estudiant que és conduït a la tristament coneguda Comissaria de Via Laietana:

Albert jeia de bocaterrosa a l’extrem esquerre de la cel·la. 

Els protagonistes:

Isa (Dora) La germana de l'Albert, vídua de'n Joan i la esposa de Bonaventura. En certs aspectes, una impostora:

Després de la mort de Joan al front de l’Ebre, aquell Ebre que ella havia estimat tant, es va trobar perduda. Aquella mort que la deixava vídua amb vint-i-vuit anys.

(...)

La veritat era que el matrimoni amb Joan en el sentit estrictament carnal havia estat un desastre total i absolut. 

(...)

L’edifici situat a la Via Laietana número 43 era un lloc maleït per a la majoria dels barcelonins.

(...)

Feia més d’una setmana que havien detingut Albert. I la vida continuava malgrat tot. Despietada. Inexorable. Tossuda. 

(...)

Dora no havia explicat mai a Bonaventura la veritat del seu matrimoni. L’homosexualitat de Joan i la seva relació d’anys amb Paco.

En Bonaventura, o és Ignasi?. Marit de la Dora i un dels impostors d'aquesta història que treballa com a bidell a la Universitat:

Oblidar. No preguntar. Acotar el cap davant mirades altives. Empassar-se la bilis.

Això era el preu de la derrota i la voluntat inequívoca de tornar a ser.

(...)

Quan va agafar aquell passaport maleït i va pujar al camió on els traïdors a la República abandonaven Argelers va decidir no mirar enrere.

(...)

Des del primer dia que va començar a treballar va extremar les precaucions. 

El Comissari Fuentes (un altre dels impostors):

Mai va simpatitzar gens ni mica amb la dreta. Però tampoc no va ser mai un revolucionari. Si algun cop va tenir opinió política, no la va fer saber.

(...)

Jo vaig ser fidel a la República fins que va caure Barcelona, però molta, moltíssima gent estava esgotada després de tres anys de guerra i del descontentament de la rereguarda. (...) Sí, Alberich,, la República va cometre molts errors i el més gran de tots va ser deixar l’ordre públic en mans dels anarquistes.

Laureano Pons. Treballa també com a bidell a la universitat i es malfia de'n Bonaventura al que considera  esquerranós o directament, tot i que sense cap prova,  anarquista:

Era, ras i curt, un feixista de manual.

(...)

A l’esclatar la guerra, com era previsible atesos els antecedents, va desertar ràpidament de les files republicanes i es va passar al bàndol nacional.

(...)

No era l’únic infiltrat, però sí el que tallava el bacallà, o això li feien creure. 

Gaudeix especialment en donar la notícia de l'empresonament de l'Albert: Han detingut el teu cunyat. El noi, Albert (...) Ja es veia a venir, això.

En Francesc Sanllehí (Paco). Homosexual que regenta una taverna freqüentada pel Comissari i mantenia una relació estreta amb en Joan, l'espòs difunt de la Dora, quan en temps de la República van obrir "La Criolla", un cabaret que va adquirir certa fama. Ell també és un impostor:

Havia arribat a aquesta vall de llàgrimes el dia de la Candelera. 

(...)

La Criolla va obrir portes l’any 25 en els baixos del que havia estat una fàbrica de fils i teixits al número 10 del carrer del Cid. (...) Quan va arribar la República, La Criolla gaudia de fama internacional.

(...)

Sospitós habitual. Per no amagar-se, per no acotar el cap. (...) No, a Paco no li havia interessat mai la política. Havia sobreviscut fins aleshores precisament per això. 

L'amistat amb en Joan, anava molt més enllà de la pura camaraderia:

I va ser Paco qui, quan la va conèixer i es van fer amics, li va explicat allò que ella ja sabia. (...) Li va explicar, amb la màxima tendresa i amb un whisky al davant, que Joan i ell havien estat amants una temporada. (...) Li va explicar, també, com de complicada era la vida pels homosexuals.

(...)

El cert és que Joan era una persona fascinant en tots els aspectes. 

Miquel Alberich. Havia mantingut una relació amb la Dora. Antic republicà internat al Camp d'Argelés on va coincidir amb en Bonaventura, aleshores Ignasi:

Per a Miquel Alberich tot el seu turment tenia un nom: Argelers.

Ara, només té un objectiu que és atemptar contra el dictador: Mai hauria pogut pensar que el destí, tan cruel amb ell, fos al final generós. Miquel Alberich seria qui mataria el fill de puta. 

Aquests són bàsicament els ingredient de la història que es desenvolupa entre secrets, mentides, complicitats i impostures. 

I és que...

Però qui no era un monstre en aquells temps? Qui no era un traïdor a alguna cosa? Qui no fingia, qui no ocultava? Qui no callava per prudència? Qui no havia girat la cara a algun amic, marcat com a roig? Qui no havia estat un covard, al final?

Tots eren impostors.

Tots eren uns covards.

 

Els impostors 

Pilar Romera

336 pàgines 

Venècia

Carnaval 1990