Remenant pel núvol, tot cercant més informació, he ensopegat amb aquesta frase. La comparteixo donat que hi estic molt d'acord.
"Un llibre per a qui vol recordar i per a qui vulgui descobrir i conèixer."
 |
| Aïnsa |
No és una novel·la, són fets i persones reals, que l'autor ha investigat:
Vaig viure la lluita antifranquista en primera
persona. (...) Quan em vaig dedicar professionalment al periodisme, al final de
tot allò sabia perfectament que tenia una història tan llarga que em podria
durar tota la vida.
(...)
Durant un any llarg, 1990, vaig passar cada matí
als arxius de la Govern Civil i de la Via Laietana, i sense cap mena de
control, perquè tenien ordres superiors de deixar-me treballar.
I jo, que vaig néixer i viure a Barcelona, al Carrer del Carme en temps de postguerra i misèria com solia dir la meva mare, he passat relativament sovint per La Via Laietana, fins i tot algun cop amb els meus fills menuts. Val a dir que desconeixia tot el què passava a l'interior d'aquell edifici sòrdid.
Ara que ho conec, recordo aquells dies i m'esgarrifo:
El 4 d’abril de 1945, Tomasa Cuevas, “La Peque”,
entra als calabossos de la prefectura de policia de la Via Laietana. (...) El
seu testimoni és un dels primers documents que es conserva de la història negra
de la tortura que allà s’hi va escriure amb tinta vermella signant declaracions
amb sang.
(...)
Els mètodes de tortura eren terribles, per més que
els eufemismes pretenguessin dissimular-los.
(...)
Acabada la guerra, a alguns dels presoners els
mataven a pallisses a les comissaries.
(...)
La primera postguerra va ser la més dura.
Execucions a l’engròs de càrrecs públics, de militàncies modestes delatades per
pors i enveges, llargues presons, que van afectar sobretot socialistes i
catalanistes.
A casa se'n parlava molt poc i entre murmuris de la guerra. Es vivia, encara, amb molta por: Llegint el que encara passava, no és d'estranyar:
Els Nacionals eren els feixistes en llenguatge
afecte, que anomenava Rojos a totes les sigles republicanes que se’ls oposaven,
entre elles la CNT i la FAI que havien afiliat la Maria.
(...)
La CNT i la FAI havien decidit l’execució de
Franco amb un nucli bàsic d’exiliats catalans de diferents persecucions. (...)
L’escamot va ser descobert per l’enrenou, potser perquè Franco va cridar, fos
“auxili” o “a mi la guardià” o perquè els sentinelles estaven alertats per una
fuita d’informació o un infiltrat.
Els qui vivien a prop del Camp de la Bota sabien molt bé dels afusellaments a les matinades, dels trets que se sentien des de les seves barraques:
El 17 de febrer de 1949 van ser executats al Camp
de la Bota quatre dirigents comunistes acusats de pertànyer a la guerrilla.
El nom de Comorera no m'era desconegut, però no podia associar-lo a cap càrrec, ni tan sols tenia present cap imatge seva, però:
Joan Comorera i Soler va ser el primer secretari general del PSUC i conseller de la Generalitat republicana.
(...)
El conseller Comorera va morir a la presó el 7 de maig de 1958, unes hores després de l’última trobada. Rosa Santacana va morir a l’exili el 26 d’agost de 1964.
De l'Abat Escarré, n'havíem sentit parlar, mai amb cap certesa de si els rumors corresponien a la veritat o si només eren històries com les que el meu pare pretenia escoltar de l'emissora clandestina, amb el cap i l'aparell de ràdio tapats amb una flassada perquè no s'escapés cap so comprometedor:
Escarré havia estat franquista en la mesura que ho
van ser tants religiosos, que van veure el cop d’estat en defensa pròpia com el
final dels pogroms anarquistes. Era, tanmateix, un home obert a escoltar.
(...)
Traslladat a la Clínica Corachán de Barcelona,
Aureli M. Escarré va morir el 21 d’octubre de 1968. No s’havia vist mai un
condol i un seguici com aquell d’ençà la mort de mossèn Cinto. Josep Solé
Barberà va ser un dels portadors del fèretre.
D'en Salvador Espriu ha transcendit la seva vessant literària, però també hi havia una persecució política. Potser la raó fonamental fou el seu catalanisme:
La fitxa d’Espriu era especial per ser de qui era
i perquè la meva consulta va agafar als policies en calçotets. (...) Hi vaig treballar
un any.
(...)
El 1975, amb Franco morint-se i el franquisme
preparant-ne la resurrecció. (...) Li donen el passaport i aquí es clou la seva
fitxa policíaca.
I de la Caputxinada, se'n va parlar i molt d'aquell fet insòlit en què estudiants per capellans es revoltaven:
L’estudiant Joaquim Boix va ser maltractat per la
policia arran de la seva detenció a la Caputxinada. (...) A migdia de l’11 de
maig de 1966, sortia del palau episcopal una processió civil d’un centenar de
religiosos en direcció a la prefectura de la Via Laietana.
(...)
Els interrogatoris van ser suaus, perquè la
Caputxinada havia fet molt enrenou internacional i la policia tenia ordres de
no passar-se amb els estudiants.
(...)
La manifestació de capellans del maig de 1966 feia
aflorar una Església que s’oposava al nacionalcatolicisme.
En podem trobar un munt de noms més o menys coneguts, compromesos en la lluita antifranquista.
L' anarquista: Quico Sabaté
El que seria President de la Generalitat: Jordi Pujol
Cantants a la llista negra: Lluís Llach, Raimon...
La “llista negra” comprèn vint-i-un cantants, quinze dels quals catalans
La Novena Simfonia segons Pau Casals: El 17 de juliol de 1936, Pau Casals dirigia per última vegada la seva orquestra. Al Palau, s’acomiadava emocionat dels músics.
Perillosos socialdemòcrates. El llegat Pallach-Barrera. El socialista Joan Reventós...
Escriptors i intel·lectuals: Vázquez Montalbán, Folch i Ribó, Jordi Carbonell...
Pere Fages: El primer "ambaixador" de l'Assemblea de Catalunya
I tants, i tant més
Però no puc deixar d'esmentar la cloenda del mateix autor. Res que jo pugui aportar resultaria insuficient.
Amb agraïment i admiració li cedeixo la paraula:
Al llarg de trenta-vuit capítols, he pretès filmar una panoràmica representativa de què va significar la lluita conta la dictadura i per les llibertats democràtiques i nacionals. (...) He parlat d’allò que podia explicar en primera persona, com a testimoni directe i com a periodista respecte dels que van ser protagonistes d’altres; sempre amb els meus enregistraments, notes i amb la documentació que vaig aplegar durant un anys dels arxius de la Brigada Social i del Govern Civil de Barcelona.
(...)
Acabo reivindicant que la prefectura esdevingui un espai memorial i d’homenatge a tots els que, dintre d’aquelles foscúries d’espai i de temps, van patir perquè avui poguéssim opinar públicament, manifestar-nos, fer vaga, reunir-nos, militar políticament i sindical. I votar.
Memòria de la resistència antifranquista
Antoni Batista
197 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada