La història que vertebra tot el relat és la malaltia en fase terminal d'una dona, que cerca un cert refugi emocional en la que va ser amiga en els anys de joventut.
D'entrada pot semblar un plantejament un tant insòlit, però hi ha un matís que fa que el relat adquireixi un caire de tensió emocional, donat que la malalta, desafiant les lleis d'EEUU que prohibeixen l'eutanàsia assistida, expressa el seu desig, que no és altre que tant bon punt la situació se li faci insostenible, té previst posar fi a la seva vida.
No desitja cap ajuda, ni tan sols assistència en el darrer moment, que ja ha decidit que serà en la més absoluta solitud, només (i no és poc) demana uns dies de convivència plegades tot evocant la seva joventut.
De fet, el desig de la malalta és clarament raonable:
Una bona mort, va dir. Tothom sap què significa això. Sense dolor, o almenys sense convulsions durant l’agonia. Anar-se’n amb elegància, amb una mica de dignitat.
 |
| Abril 2018 Les Arenes, el Ripoll Sabadell |
I a partir d'aquí, les reflexions sobre el dol, la malaltia, la memòria, els records... prenen protagonisme:
La meva amiga i jo ens vam conèixer als vint-i-pocs anys, quan treballàvem a la mateixa revista literària
(...)
Era la mena de persona que els altres descriuen com una lluitadora, una supervivent.
El tractament contra el càncer que la meva amiga
havia estat rebent -i que incloïa una teràpia encara experimental- va ser més
exitós del que els metges prudents li havien permès esperar.
(...)
Odiava ser filla de mare soltera: era l’única de
les seves amigues en aquella situació, quan era petita.
(...)
Un cop va establir la seva total independència
d’ells, l’hostilitat cap a la família va disminuir. (...) Al final simplement
era més fàcil deixar-ho córrer, espavilar-se sense l’altra.
Abans d'arribar a aquest estat final, ja s'havien tornat a retrobar, però aleshores la malaltia va adquirir un protagonisme no desitjat:
Vaig tornar un altre cop a visitar la meva amiga. Els
tractaments havien fracassat. Els tumors s’havien escampat. Havia tornat a
l’hospital. (...) Falses esperances, va dir. No hauria d’haver sucumbit mai a
les falses esperances.
I ja gairebé sense més preàmbuls s'inicia el que serà una convivència potser estranya, o diferent:
La meva amiga inicia la conversa més important de
les nostres vides.
(...)
Les cures pal·liatives només arriben fins a un
punt.
(...)
Malgrat que es trobava millor des que havia deixat
la quimio, els seus símptomes podien canviar cada dia, i les medecines que
prenia per evitar-los també tenien alguns efectes secundaris.
Seran unes vacances definitives, en una casa llogada, un lloc impersonal, sense records que només afloraran en les converses, sense objectes evocadors, sense dolors:
La casa era com s’anunciava. Agradable, neta i
ordenada.
(...)
La setmana abans havia transcorregut a batzegades
per a mi, com si estigués borratxa.
Havia fet un munt de llistes des que tot allò
havia començat, infinites llistes de tasques per fer.
I de cop i volta, l'inesperat!
Me les he descuidat!
El què?
Les pastilles, esclar. Què vols que sigui.
(...)
Hem de tornar, va dir.
I a partir d'aquest punt, deixo la cronologia del relat, intens, sorprenent a voltes, transcendent. I m'adreço cap al final, sempre suposant que hi ha un final en tot plegat:
Sense esperança, quan la mort s’acosta, la ment
només busca alleujament, i el cos, amb la seva pròpia ment, lluita amb
desesperació per mantenir-se viu.
(...)
Cada dia l’ambient a la casa era una mica diferent,
una mica més carregat d’alguna manera indefinible, i jo havia après a llegir-ho.
Qualsevol dia d’aquests. No ho podia explicar, però ho intuïa.
(...)
Temps. Totes dues érem tremendament conscients que
s’havia convertit en un element diferent del que era abans que creuéssim el
llindar d’aquella casa,
(...)
A vegades ens posàvem de bracet o ens agafàvem les
mans. (Tocar és molt important).
(...)
Una de les moltes excentricitats de la nostra
situació tenia a veure amb la compra de menjar. L’interès de la meva amiga pel
menjar havia disminuït tant que no li agradava gens fer la compra. Les olors
del supermercat podien arribar a provocar-li nàusees.
Morir és un paper que exercim
com qualsevol altre paper a la vida:
quin pensament tan pertorbador.
Això que estàs passant
Sigrid Nunez
Traducció de Núria Parés Sellarés
179 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada