Argelagues

Ja fa dies que vaig llegir-lo, però m'ha costat trobar la inspiració per escriure quelcom al respecte, potser, o segurament, perquè no és un relat que m'hagi calat gaire.

La Gemma Ruiz fa un retrat de una època i una nissaga familiar posant especial accent en les dones, però no ha aconseguit despertar el meu interès, més enllà de la lectura entretinguda

Moltes referències a Sabadell on se situa el nus de la història i potser pels sabadellencs "de sempre" i no d'adopció com jo mateixa, els pot resultar més atractiu.

I entrant més específicament a la història, ens trobem a la Remei: Una dona que ja des de ben petita han decidit el seu destí i l'han feta rodar a conveniència i imposició de la família que als setze anys deixa Castellterçol on ha nascut per anar-se'n a treballar a Sabadell:

A mi m’han fet rodar de casa en casa, com una baldufa, i de ben joveneta.

(...)

A Les Canals no n’hi havia cap que sabés de lletra. La Remei va ser de les que sí. I va tenir aquesta sort per vergonya. Per la que va passar el germà gran al servei militar. 

(...)

A Les Canals només se’n tenia per un àpat. I per plat únic. (...) Ells en deien menjar tot el que arrepleguis quan ho arrepleguis. I mentre n’hi hagi. La mare només en tenia per fer escudella. (...) I a omplir el pap i a callar. 

(...)

Ordre que surt de la boca del germà gran és santa paraula. Sempre ho ha sigut. És de llei. La llei dels germans.

I esclata la guerra i mentre la Remei ja casada i mare, s'ha d'escarrassar per tirar endavant la família, la seva filla, la Rosa, en la inconsciència de la infantesa, encara no acaba de fer-se el càrrec de la gravetat de la nova situació:

A la Rosa la guerra no li fa gran nosa, per ara. Al revés i tot. Sí que de dia la mare se n’ha d’anar a voltar per aquests mons de déu, però la Rosa en treu faves d’olla, i aprofita per remenar-li els calaixos, emprovar-se-li la roba. 

I un cop acabada la guerra, segueix la fam i les estretors al si de les famílies. No hi haurà front perquè d'alguna manera s'ha traslladat a cada poble, a cada barri, a cada llar...

Que s’ha acabat la guerra del front i n’ha començat una altra a dins de tendes, magatzems i fàbriques. I pitjor, perquè el batalló de morts de gana que encara tenia la dignitat que li penjava per un fil, avui perdrà bous i esquelles. 

A les tribulacions de les nostres dues protagonistes femenines, s'hi afegeix la Nina. Una joveneta provinent de la immigració, filla d'una família humil, amb una mare carregada de criatures, que hi deixa la vida quan la Nina encara és una nena:

Si per tothom va ser al 18 de juliol, per la Nina va ser el 5 d’abril. Aquell dia li van declarar la guerra. 

La mare ha tingut l’última criatura. (...) I es troba que quan les veïnes la deixen entrar al quarto, la mare ja és de cera. (...) I ja està. Ja no la veurà més. 

(...)

La Nina només li sap el nom al lloc on va néixer. Cartagena. No sabia què més dir-ne. Cap record no té. (...) I la Nina ja és una sabadellenca feta a la Creu de Barberà. I aprèn a enraonar igual com tota la canalla d’estudi, el que més li agrada del món. 

Un dels aspectes que tracta l'autora és el de les relacions laborals en les fàbriques, la duresa del treball de les nenes, que treballant gairebé sota dels grans telers s'ocupaven d'aquells feines que precisaven d'uns dits petits, mentre que esperaven a tenir prou edat per poder ascendir, de manera molt relativa, a tasques més importants, i pregar perquè no tinguessin la dissort que algun encarregat o cap els hi volgués posar les mans a sobre :

Ai de la que tingués la desgràcia que encarregat o amo se n’encapritxés. 

(...)

No les avisa ningú que entrar tan tendretes a la fàbrica els costarà la salut... 

Possiblement el que més m'ha emocionat de tot el relat és la voluntat de l'autora per recuperar el record d'unes dones gairebé anònimes que els va tocar de viure temps difícils, durs i plens d'incerteses i les que em sembla adient no oblidar i retre-les un merescut homenatge:

Encara hi som a temps, encara ens queden dones-gens-especials  que es guarden històries-gens-especials. Vides que es tenen per petites, per insignificants i per corrents, i que farien tremolar les cames al més valent, si s’expliquessin igual que les proeses dels herois oficials que enllustra la història oficial. Però s’ha de voler.