diumenge, 7 de maig de 2017

No aconseguireu el meu odi

A França, el 13 i 14 de novembre del 2015 es produïen diversos atacs a la capital, el més mortífer de tots, a les 9.30 del divendres tretze, va estar a la sala Bataclan durant un concert d'un grup de rock, amb un gran nombre de víctimes mortals, cent cinquanta segons la policia.

Antonie Leris, periodista, va veure com la seva vida quedava marcada per la mort de la seva esposa Hélene.
"Només em sento al pit el cor que vol fugir (...) L'Hélene és allà"

I comença la seva recerca desesperada pels hospitals:
"Fins i tot quan ja no hi havia res a buscar, hem continuat"

En aquest llibre, breu i senzill, però molt emotiu, com no podria ser d'altra manera, ens explica el que va viure a partir de les 22.37 d'aquell dia 13 de novembre, en què es va assabentar de l'atemptat, fins el 25 del mateix mes a les 7.45 hores en què decideix dur el seu petit de pocs mesos al cementiri.

Tot i que en cap moment no abusa del sentimentalisme fàcil, és, per causes òbvies, un relat escruixidor:
"Sóc un més entre tants altres"
"Aquí la tinc. M'apropo a ella, em giro, comprovo que estem sols. És el nostre moment. Ens separa un vidre.(...) La nostra vida compartida desfila davant dels meus ulls"
"Tancar els ulls d'una persona morta és tornar-li a donar una mica de vida. (...) Ploro, li parlo, m'agradaria estar-m'hi una hora més, un dia almenys, una vida potser"

M'han fugit les paraules, no puc ni remotament situar-me en el lloc dels familiars que han patit una pèrdua semblant, però no vull acabar sense fer esment a la punyent carta que en Antoine Leiris va fer pública per la xarxa de Facebook, Serena i lúcida.

Penso que per manifestar la meva admiració i alhora retre un humil homenatge, res millor que copiar un fragment de la carta que adreçada als terroristes, va donar la volta al món:

"Divendres al vespre vau llevar la vida d'un ésser excepcional, l'amor de la meva vida, la mare del meu fill, però no aconseguireu el meu odi. No sé qui sou i no ho vull saber, sou unes ànimes mortes. Si el Déu per qui heu matat cegament ens ha fet a imatge seva, cada bala al cos de la meva dona haurà sigut una ferida al seu cor.
Doncs jo no us obsequiaré amb el meu odi. Tot i que ho heu buscat, respondre a l'odi amb la còlera seria cedir a la mateixa ignorància que ha fet de vosaltres el que sou"

I encara segueix, però jo ho deixo aquí.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada