dimarts, 30 de maig de 2017

La teranyina


Una història força complexa ambientada a l'estiu del 1909 durant la Setmana Tràgica, la que ens relata en Jaume Cabré. Escrita el 1984 i narrada des del punt de vista de diferents personatges on es fan paleses les maquinacions que els poderosos són capaços d'ordir per tal d'aconseguir els seus propòsits que no són altres que assolir el control i eixamplar la seva fortuna, amb un inici que ens fa pensar que se'ns desvetlla el desenllaç i un final sorprenent. Tal com es diu en el pròleg:

Us podeu perdre entre l’ordit i la trama.
(...)
No podem entendre aquest gènere històric com una simple evocació del passat, sinó com un mirall en el qual es poden reflectir diferents components de la realitat present. 

I en efecte, a mesura que et vas endinsant en la trama i en les conxorxes dels diferents protagonistes, ets conscient que en el fons, i possiblement en la forma també, només canviant la fàbrica per qualsevol altre àmbit dels negocis o, perquè no, de la política, ens trobem amb una història actual.

Us presento els protagonistes més o menys principals, però tots i cadascun necessaris:

Julià Rigau:
S’havia negat a sopar i havia pujat a l’habitació a refugiar-s’hi. D’antuvi havia pensat sortir a esbargir la ràbia on fos, però li agafà una por estranya que mai no havia sentit. 
(...)
El senyor Rigau somniava despert, tombant-se ara i adés damunt del llit, Rigau traïdor. La rastellera de crits i esgarips, que havia escoltat durant tot el dia assegut a la butaca ran de la balconada. 

Mercè Rigau:
Anava pel món convençuda que encara ningú no l’havia copsada i que, al pas que anava, ningú no ho faria. Les veia venir d’un tros lluny, ella. (...) Encara jove, contemplà amb impotència com son germà gran es casava amb la Julita Fons, una mig companya de costura a les madres, de bona família, de bona educació però que no era un Rigau. 

En Mercader:
Les mans li tremolaven una miqueta perquè mai no havia engrapats tants de duros junts. No sabia si gastar-se’ls de seguida o guardar-los en un clot ben profund on només ell i la seva memòria en tinguessin notícia. 

Enric Turmeda:
Era el seu moment de somni. Es veia a ell mateix amo d’una mansió amb balcó que donava al jardí immens, amb una dona enigmàtica esperant-lo al llit i el silenci del vespre. I el Vapor a les seves mans. 

I els fets i les conseqüències entre els obrers de la Setmana Tràgica...

Feia dies que l’ambient a can Xicoi estava enrarit i les rialles descontrolades eren substituïdes per converses a mitja veu i algun renec mal distribuït. 
(...)
El diumenge al vespre, després d’una setmana de tensió tibant, esclatà la calma. L’acord general a què s’havia arribat unes hores abans comprometia empresaris i treballadors a reprendre la producció sense escarafalls.
(...)
La gent s’ha cansat. Han vist que la protesta era inútil; el govern fa la seva, té la paella pel mànec i farà guerra mentre li plagui. Encara que no ens agradi a ningú. Bé, a quasi ningú. 




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada