divendres, 2 de juny de 2017

Una gestió molt especial

Més d'un cop en algunes de les meves reflexions, m'he referit a la meva família, a l'època de la postguerra que em va tocar viure i al silenci no resignat que es vivia a casa el fet de comptar-se en el bàndol dels republicans perdedors de la guerra.

La mare tenia una germana que va morir a Barcelona d'una malaltia comú, per manca d'assistència i recursos sanitaris durant la guerra, i un germà lluitant al front que van donar per desaparegut o ferit o mort, que totes tres notificacions va rebre la família.

Igual que la seva mare, la meva avia que no vaig conèixer, al llarg de tota la seva vida, ella mai no va perdre l'esperança de retrobar-lo, o si més no, recuperar el seu cos, però mai no ho van aconseguir.

Fa un temps vaig demanar informació més oficial al respecte tot i que tenia escasses esperances donat que a banda del nom i els cognoms, desconec qualsevol altra dada del que va ser el meu oncle. Tot han estat facilitats i paraules de suport i ànim, i és així que em van incorporar al Programa d'identificació genètica.

Avui he anat a Barcelona, a l'Hospital de la Vall d'Hebron a fer la prova d'identificació genètica la qual, segons es recull a l'escrit rebut que transcric:

"Un cop obtinguda la mostra, el Laboratori de Genètica de la Vall d’Hebron farà l’estudi dels perfils genètics, que s’inclouran a la base de dades per poder fer l’encreuament amb l’ADN de les restes de desapareguts trobades.

En cas de coincidència, la Direcció General de Relacions Institucionals i amb el Parlament us avisarà i posarà a la vostra disposició les restes del vostre familiar perquè en decidiu el destí.

En cas de no trobar coincidència, la informació genètica s’emmagatzemarà en la base de dades pel seu futur creuament amb nous perfils genètics que s’aniran extraient de les restes  exhumades."   

M'envaeixen sentiments contradictoris; per una banda la certesa que ara sí que he fet tot el que està a la meva ma per tractar d'esbrinar el parador del meu oncle, mentre per l'altra m'he sentit profundament trasbalsada i desolada per la manca d'informació de què disposo.
Quan m'han repetit les preguntes que en el seu moment ja m'havien fet, per tractar de saber quelcom més de la destinació, la lleva o fins i tot l'edat de l'oncle, i malgrat la consideració i l'afecte amb que he estat tractada, he constatat un cop més que ho desconec quasi tot, i que potser si en el seu moment , quan la mare vivia, hagués estat més atenta o més curiosa potser a hores d'ara tindria més dades.

Sé que aquests sentiments d'impotència són inevitables, però que també s'aniran esvaint amb el pas del temps i restarà només, i no és poc, l'evidència de la mostra genètica que, qui sap, potser servirà per tancar aquest episodi tan cruel i dolorós en la vida de la meva família materna i podrem fer que reposin junts les restes dels dos germans, ja que de la resta de la família també en desconeixem el destí doncs en morir tots en temps de guerra van ser soterrats en foses comunes.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada