En els llimbs?

Entre les diverses obres de'n Jean-Paul Sartre (París, 21 de juny de 1905 - París, 15 d'abril de 1980), destaquen les obres de teatre que s'han qualificat com a teatre de l'absurd.

En aquest cas, he triat "A porta tancada" escrita al 1944, en una traducció de'n Pedrolo, tota una garantia. La peça, força breu, en un sol acte té quatre protagonistes, tres dels quals, Inés, Estelle i Garcin, els podem considerar com a convidats i un criat el nom del qual desconeixem.

El lloc de trobada és una habitació tancada sense finestres ni miralls, amb els llums permanentment encesos, on els tres convidats són conduits, no sabem des d'on ni amb quin objectiu per un criat que tant bon punt els va acompanyant, un per un, els deixa en la més absoluta solitud.

Aviat s'adonen que no tenen gana, ni set, ni son

Cap d'ells no es coneix i en un principi manifesten no saber el per què s'hi troben en aquella situació, que d'antuvi relacionen amb l'infern, però a mesura que avancem en la lectura coneixem, o més bé intuïm, que estan en una mena d'antesala que els ha de conduir al seu destí etern, perquè el cert és que tots tres són morts i que han dut unes vides poc o gens edificants.

Confesso que malgrat el plantejament potser absurd, m'ha resultat una lectura força interessant i servant les distàncies, m'ha dut un record de la meva mare, una dona força pragmàtica i gens religiosa, però que en algun moment de la seva curta vida, li va impactar el relat cristià que feia referència a la possibilitat de la vida eterna després de la mort. Segons el seu raonament, la possibilitat d'anar al cel havia d'estar molt bé, però li semblava una contradicció, ja que si des d'aquell lloc suposadament privilegiat no podia veure els seus fills terrenals, la felicitat no li seria pas complerta; altrament, si ens veia i en algun moment patíem cap dificultat o mal el seu patiment seria molt més gran que el gaudi de l'eternitat.

En conclusió: tot plegat no la va convèncer de cap de les maneres.