dijous, 29 d’octubre del 2020

Las cosas

Relata la vida d'una jove parella: en Jérôme de vint-i-quatre anys i la Sylvie vint-i-dos, que treballen realitzant enquestes i duen una vida despreocupada, un tant desordenada i fonamentalment feliç.
No es qüestiones massa res, però en el seu minúscul piset, acumulen coses que els semblen boniques, interessants o senzillament aparents.
Somnien amb tenir una gran casa de disseny i estar rodejats dels seus objectes més preuats, entre els que tampoc no hi manquen llibres:

Vivían en un piso diminuto y encantador, de techo bajo que daba a un jardín.

I somnien:

Les hubiera gustado vivir en medio del confort, de la belleza. Pero sus exclamaciones, su admiración, eran la prueba más rotunda de que no era así.
(...)
Rara vez estaría ordenado su piso, pero su mismo desorden constituiría su mayor atractivo. Lo cuidarían apenas: vivirían en él. (…) Su atención se centraría en otras cosas: en el libro que abrirían, en el texto que escribirían, en el disco que escucharían, en su diálogo reanudado a diario.

Quan els coneixem no són massa acurats amb el seu aspecte:

Durante mucho tiempo habían sido perfectamente anónimos. Iban vestidos como estudiantes, o sea, mal. 

Però això aviat canviarà en anar progressant en la seva feina es van aburgesant més i més i gairebé sense adonar-se'n acaben fent allò que es coneix com a "estirar més el braç que la màniga":

Y así fue como, poco a poco, insertándose en la realidad de modo algo más profundo que en el pasado (…) empezaron a entender lo que significaba ser gente bien.
(...)
Pasaban gran parte de sus vacaciones recorriendo las tiendas de anticuarios de los pueblos.
(...)
En el mundo en que vivían, era casi de rigor desear siempre más de lo que se podía adquirir.
(...)
Así vivían, ellos y sus amigos, en sus pisitos simpáticos abarrotados de cosas, con sus salidas y sus películas, sus grandes comidas fraternales, sus proyectos maravillosos.
(...)
Vivian al día; gastaban en tres horas lo que habían tardado tres días en ganar; a menudo pedían dinero prestado.

No segueixo enumerant més exemples del que era la seva vida, fins que tot s'estronca, el grup es desfà, tracten de canviar de feina, de prosperar, però tot és en va i es veuen arrossegats a la quotidianitat sense il·lusions, a la monotonia:
 
Uno tras otro, sucumbieron casi todos los amigos. Al tiempo de la vida sin amarras sucedían los tiempos de la seguridad.
(...)
Su vida era como una prolongada costumbre, como un aburrimiento casi sereno: una vida sin nada. 
(...)
Entonces un día -¿no habían sabido siempre que vendría ese día?-, decidirán acabar, de una vez para siempre, como los otros. Sus amigos, enterados, les buscarán trabajo. Los recomendarán a varias agencias. 

Acabo parlant una mica de mi i ho faig al final perquè així, si algú arriba fins aquí i s'ho vol estalviar no cal que segueixi llegint.
Jo no he estat mai d'acumular coses, tot i això, quan de tant en tant em dedico a fer neteja d'aquella que es diu més a fons, com per exemple en aquests temps de confinaments, encara hi trobo alguna cosa totalment prescindible de la que, naturalment, me'n desfaig.
Un moment especial en aquesta manera de pensar i fer va ser quan vaig fer el Camí de Sant Jaume, després d'un mes de viure amb el més imprescindible penjat d'una motxilla a l'esquena, i cuinant amb els quatre estris que es trobaven als albergs i que anàvem compartint amb la resta de peregrins. En tornar a casa vaig fer una bona neteja de "coses" innecessàries.


Las cosas
157 pàgines
Traductora: Helen Lane


Detall d'un aparador curull de coses segurament innecessàries.



dimecres, 28 d’octubre del 2020

La filla del gudari

«Gudari» té aquests significats: Gudari (guerrer en basc, plural basc: gudariak) pot referir-se a:

  • un soldat de l'Eusko Gudarostea, la denominació utilitzada per l'exèrcit del Govern basc durant la Guerra Civil Espanyola;
  • la revista Gudari, una publicació de l'Eusko Gudarostea durant la Guerra Civil Espanyola;
  • Eusko gudariak (Guerrers bascos), cançó popular basca;
  • Gudari Eguna (Dia del Soldat Basc), commemoració reivindicada per l'esquerra abertzale cada 27 de setembre.
                                              Viquipèdia

Un relat de recerca d'un suposat pare militant destacat de la banda ETA (un gudari), amb suspens típic de novel·la negra, però fonamentalment amb valoracions de l'escriptora respecte del que es va anomenar "El conflicte basc".

La protagonista secundària és la Elvira, la que coneixerem com a tieta de la Roser, però que en realitat aviat descobrirem que és la seva mare.
Una d'aquelles històries vull creure que antigues, en que la vergonya de ser mare soltera sovint s'amagava sota l'aparença d'una tieta o, fins i tot, com a germana, mentre els pares/avis se'n feien càrrec de la criatura fruit del que ells/es consideraven "pecat":

Les mans de l’Elvira havien fet prodigis, però no havien amanyagat mai el cos d’un home, ni tan sols del xicot basc que un matí de bombardeig a Figueres l’acollí sota una flassada militar i, tractant de treure-li del cos l’esglai que la sacsejava, li acaronava els cabells, li escalfava els genolls glaçats i, tendrament, entre manyagues, mots incoherents i esbufecs amb flaire de sofre, la deixà prenys. 

La història comença el 1991 quan la Roser ja adulta, un bon dia rep una notificació d'una notaria de Donostia, convocant-la  per la lectura del testament fet pel seu desconegut pare on la nomena hereva d'una important quantitat de diners:

La lectura del testament va durar un parell d’hores. (...( El testament de José María Azaldegui Garamendia em feia hereva d’una fortuna considerable (...) Com més coses descobria més en volia descobrir. 
(...)
A casa no en vaig sentir parlar mai, del refugi basc, però sí de La Sellera, on l’àvia i la seva família tenien parents.
(...)
Jo no era una persona àvida de diners. (...) Vivíem en un pis de lloguer al carrer d’Aribau. No ens va entrar mai la dèria de la segona residència. 
(...)
Tanmateix jo no era una dona trista, ni frustrada sexualment. Havia estat casada, més ben dit: Malcasada. Vaig conèixer un home quan tenia vint anys. Segons la tieta no em convenia. No volia casar-se, sinó dur-me al llit. (...) La cosa no funcionà perquè vaig descobrir que el sexe amb un mascle em repugna. 

Al viatge, la tieta s'ha entossudit a acompanyar-la, per disgust dels representants del bufet que s'estimaven més entendre's amb la Roser, i que no li permeten l'entrada a la lectura del testament.
Estranyament la tieta sembla conèixer més coses de les que en realitat manifesta, mentre la Roser comença a veure's atrapada en una estranya xarxa que evidencia que només volen la seva col·laboració per fer-se amb uns diners fruit, pel que acaba sospitant, de l'extorsió:

El pare existí: els milions també, però no eren seus; per tant, no podien ser meus...

Cada cop més desencisada amb la xarxa que tracta d'entabanar-la, comença a vacil·lar respecte a tot el que representa la causa de la banda terrorista, en sentir-se d'alguna manera implicada en ser filla d'un membre aparentment tant destacat, tot i que la realitat era tota una altra:

Foren temps miserables, aquells. Al meu pare li van fer xantatge amb l’amenaça de publicar les seves “traïcions” en plural, si no acceptava la missió que li tenien assignada: crear una empresa legal a Veneçuela per administrar les finances de l’organització.
(...)
L’any 1942 eren tan nombrosos els detinguts o investigats per presumpta activitat subversiva que els consells de guerra funcionaven a ple rendiment, de nit i de dia, festius i feiners. Els acusats no tenien temps d’avisar els familiars o no volien fer-ho per no complicar-los la vida.
(...)
Els nous etarres tenien altres característiques i altres objectius. I no eren tan intel·ligents com els seus predecessors.
(...)
Si les famílies dels presos etarres s’organitzaven per alliberar-los o millorar les seves condicions, també s’associaven els familiars dels morts o mutilats, dels segrestats i dels extorquits pels terroristes.

La Roser indaga, exigeix explicacions, reclama còpies de documents i els notaris amb els seus acòlits es van posant cada cop més nerviosos, fins el punt de pressionar-la segrestant per bé que un tant fictíciament, la seva tieta/mare:

Així eludien l’explicació que jo exigia. Me la van donar dos dies més tard, després de la desaparició de l’Elvira, segrestada vint-i-quatre hores mentre passejava pel Monte Urgull a dos quarts de dues de la tarda. 

L'Elvira mantindrà el seu secret en silenci fins després de la mort:

Abans de Nadal l’Elvira va caure malalta. Un refredat amb febre alta la clavà al llit una setmana. (...) Se li declarà una pulmonia i a finals de l’any 1991 era morta i enterrada. Abans de morir em va confiar el senatxo dels seus tresors.

¿N’hi ha prou amb els sentiments, per orientar-se en la confusió? ¿És suficient per determinar qui mata en legítima defensa i qui mata pel fanatisme? 


La filla del gudari 
224 pàgines
Teresa Pàmies


Pamplona 
Agost 2016





divendres, 23 d’octubre del 2020

Notícies del Paradís

La tia Ursula que viu a Hawaii, ( lloc que alguns consideren com el Paradís) té un càncer terminal i truca el seu nebot perquè abans de morir, vol veure el seu germà, amb el que ja fa uns quants anys, per un d'aquells problemes familiars sovint absurds, van deixar de comunicar-se.
Els proposa pagar-los el viatge i que s’allotgin a casa seva que ara està buida perquè ella està a l’hospital:

No he tingut cap contacte amb Ursula des de l’any de picor. Se n’hi va anar a passar unes vacances, segons tinc entès, li va agradar el clima i s’hi va quedar. Podia decidir de viure allà o a on li donés la gana ja que no tenia lligams de cap mena.  (Segons el pare, germà de la Ursula)

Aquest és l'inici del que seran a més d'unes vacances, el retrobament amb el passat del pare i d'alguna manera, el descobriment de l'amor en el protagonista que havia estat ordenat sacerdot i que feia temps que, desencantat i qüestionant-les, havia abandonat les creences. En l'actualitat viu, amb moltes estretors, de donar classes de teologia:

Jo vaig néixer i em vaig criar al sector sud de Londres, com un dels quatre fills d’una família d’immigrants irlandesos de segona generació. (...) Jo era un noi bastant devot: vaig ser escolà, ajudant regular a la primera missa, recol·lector d’indulgències i resador de novenes. També era força estudiós
(...)
No cal aprofundir gaire la filosofia de la religió per descobrir que és tan impossible de provar com de desmentir la veritat de qualsevol proposició religiosa.
(...)
Per als meus feligresos, jo era una mena d’agent de viatges que proporcionava bitllets, assegurances i prospectes il·lustrats, i els garantia la felicitat definitiva. 
(...)
Així, allà em teniu, convertit en un capellà ateu, o si més no, en un capellà agnòstic. 

Com he dit, en aquest viatge i per una trobada providencial, se sentirà atret per una desconeguda que a més ha estat la causant involuntària de l'accident del pare, la qual l'iniciarà en el sexe del que per fi gaudirà sense tabús, dolçament, deixant així enrere la primera experiència traumàtica i decebedora amb la Daphne, quan ell encara era sacerdot. Aquesta va ser una més de les raons que el varen impulsar a deixar el sacerdoci:

En un moment determinat, Daphne es va voler aixecar per encendre un llum, però la vaig aturar.
(...)
Ella em va besar amb fermesa, curosament. (...) Em vaig quedar immòbil mentre Daphne em besava, estupefacte, però sense oposar resistència; de fet, estava encantat.
(...)
La besada de Daphne i la meva resposta havien segellat la pèrdua de la meva fe.
(...)
Bé, va ser un desastre, un autèntic fracàs, aquella nit i les altres vegades que ho vam intentar, tant si era a la seva cambra com al seu pis, o bé (en una ocasió, com a últim recurs desesperat, en un hotel.
(...)
I així, tristament, miserablement, vilment, al cap d’un parell de mesos de penjar els hàbits, vaig deixar Daphne... o ella em va deixar a mi. 

M'he referit al dissortat accident que sofreix el pare quan es posa a creuar el carrer sense mirar i un cotxe l'envesteix fracturant-se la pelvis. Ha de romandre hospitalitzat un temps i és aleshores que el fill i el pare, que és un fervorós creient, i també la tia Ursula, que es qüestiona moltes coses, mantenen algunes converses entorn la religió. Possiblement el més interessant del relat.

Ursula: “No veig quin sentit té la religió si no existeix el cel.”
(...)
Jo, sempre m’imaginava el cel com una mena de catedral enorme, amb Déu Pare a l’altar, i tothom adorant-lo.
(...)
Diuen -va remarcar Bernard- que quan es mor el segon dels teus progenitors, acceptes per fi la teva pròpia qualitat de mortal. 

Tot i que no podem parlar d'unes vacances en el sentit més tradicional i estricte, aquesta frase m'ha semblat una bona manera de resumir-les:

Jo sempre he pensat que és la millor part de les vacances (...) Quan obres la porta de casa, reculls la correspondència, poses el perol al foc per fer-te una tassa de te i surts a veure si ha sobreviscut el jardí. 

De fet ha estat una lectura intranscendent de les que amb prou feines ajuden a passar l'estona en l'època de confinament.

Notícies del paradís




dimecres, 21 d’octubre del 2020

El ferrocarril subterrani



ALACANT. El "Ferrocarril subterrani" (Underground Railroad) era una metàfora, el nom en clau amb què es coneixia al segle XIX la xarxa de resistència dels esclaus negres arribats a les grans plantacions dels estats confederats del sud, una xarxa de solidaritat que va permetre crear rutes secretes i cases de seguretat, per les quals, en la dècada que va de 1850 a 1860, s’estima que van passar vora 100.000 persones que fugien cap als "estats lliures" del nord i el Canadà, on la província d’Ontàrio va esdevindre "terra promesa". 

26/02/2018 - https://alicanteplaza.es/el-ferrocarril-subterrani-fa-de-la-metafora-realitat-sobre-rails-de-la-ma-de-colson-whitehead

He volgut encapçalar aquesta entrada amb un aclariment que jo he cercat un cop llegida la història i davant la incomprensió que em va despertar mentre llegia.

El cert és que no acabava d'entendre tota la història de les fugides utilitzant una extensa xarxa del ferrocarril subterrani quan, era molt evident que en l'època en què se situa el relat no era possible.

Coneixem la Cora, una jove i bonica esclava rebel, que neix en captivitat i que molt aviat la violen els seus mateixos companys de captiveri davant pràcticament la indiferència de tothom:

Poc després que transcendís que la Cora ja era una dona, l’Edward, en Pot i dos bracers de la meitat sud la van arrossegar darrere al fumador. Si algú va sentir o va veure res, no hi va intervenir. 

La fugida era gairebé impensable per les conseqüències terribles que tenien qualsevol intent. Fins i tot s'havien creat feines específiques com a caçadors de recompenses:

Patrullar era bufar i fer ampolles. Aturaven els negres que veien i els demanaven el carnet. També els que sabien que eren lliures. Els aturaven per diversió.
(...)
La notícia d’un fugitiu els activava i els engrescava. Per trobar la presa, irrompien a les plantacions i interrogaven una infinitat de negres tremolosos.
(...)
Un esclau fugitiu podia reportar només un parell de dòlars si l’amo era un garrepa o el negre estava malament, però també podia pujar fins als cent dòlars, o fins al doble, si l’atrapaven fora de l’estat. 

Tot i això, relativament sovint es produïen episodis, sempre frustrats de fugides. La Cora no s'ho havia plantejat, però en Caesar, un esclau jove i rebel com ella mateixa, fa temps que ho té rumiat:

La primera vegada que en Caesar va proposar a la Cora que fugissin al nord, ella li va dir que no.

Però davant la insistència i després de viure episodis de maltractaments, la Cora acaba decidint-se i així comença la veritable aventura dels dos fugitius i la persecució conseqüent, amb tots els entrebancs, les angoixes i els ensurts, amb la resistència aferrissada d'ells dos; però amb resultats desiguals i incerts: 

Bessie Carpenter era el nom que figurava a la documentació que en Sam li havia donat a l’estació. Al cap d’uns quants mesos, la Cora encara no sabia com havia sobreviscut al viatge des de Geòrgia 
(...) 
Durant els mesos següents, la Cora va dominar la postura. L’escriptura i la dicció van voler més atenció. 
(...) 
D’ençà que havien arribat, havien passat tres trens. La primera vegada havien debatut durant hores sobre si era més assenyat fugir com més aviat millor del sud fosc o veure el que Carolina del Sud els podia oferir.



 




















El ferrocarril subterrani va més enllà dels que el fan anar. (...) Tenim les locomotores més modernes i les màquines més antigues, i tenim dresines com aquesta. Va a tot arreu, a llocs que coneixem i a llocs que no. Tenim aquest túnel aquí mateix, ben bé sota nostre, i ningú no sap on va.

 El ferrocarril subterrani 











dimarts, 20 d’octubre del 2020

El fill de l'italià

Si em permeteu, començaré aquesta entrada amb el que en Rafel Nadal, ha considerat deixar-ho pel final i que no és res més que un aclariment referent a la història que ens explica:

Aquesta novel·la es basa en fets reals i s’inspira en la vida d’en Narcís Barceló i en l’epopeia d’en Ciro Orefice i un miler de mariners italians que el 1943 es van refugiar al port de Maó i als balnearis de Caldes de Malavella després de l’enfrontament del cuirassat “Roma”, bombardejat per la Luffwaffe alemanya en venjança per l’armistici signat entre Itàlia i els països aliats.

Un argument força senzill, però eficaç el que ens proposa l'autor per "El fill de l'italià", en què el Mateu, un home adult, amb la vida resolta, feliçment casat i amb dues filles, decideix investigar sobre el seu origen. La mare acaba de morir, l'hi han arribat alguns indicis que el porten a cercar el seu pare:

Feia dies que perseguia en Mateu per preguntar-li sobre els italians i de com s’havia animat, ara, de gran, a buscar el seu pare.
(...)
Tenia dona i dues filles, podia mirar endavant amb orgull i confiança, però no podia mirar enrere, perquè no tenia pare i això volia dir que no tenia passat. 

Quan va néixer en Mateu, la mare estava casada i el marit va assumir, tot i que no sé prou si amb reticències o amb menyspreu, el naixement d'aquest fill com si de propi fora:

El pare era bosquetà i només venia a casa un o dos cops per setmana (...) Ella es matava a treballar; a les sis del matí ja estava rentant roba en algunes cases del poble i a les vuit entrava a treballar a la carnisseria de can Bardala.
(...)
Em dic Mateu Torrent Pasqual, però sempre m’han conegut com en Mateu de la Mina (...) Vaig néixer el 22 de gener de 1945, sis mesos després que els mariners italians haguessin marxat de Caldes. (...) Érem cinc germans, però no érem una família o, en tot cas, jo m’hi sentia estrany. 
(...)
Que en realitat el pare no era el meu pare, crec que ho vaig saber des de molt jove.
(...)
M’ha faltat una peça del trencaclosques, sense el pare el meu retrat ha quedat incomplet. 

També coneixerem una mica la història de la Neus, la seva esposa:

Jo sóc de Flaçà, però vaig venir a Caldes a treballar de perruquera. Encara em diuen la Neus Perruquera, i això que fa quaranta anys que vaig deixar la perruqueria i vaig muntar una botiga de regals.
(...)
D’en Mateu no sé què em va agradar, no ho sabria explicar.

En Mateu va néixer i viure a La Mina, un barri de barraques de Caldes, amb un ambient de pobresa i carències bàsiques, que tot i no confondre amb "La Mina" de Barcelona hi veig algunes similituds:

Els fills de la Mina teníem vetats tots els llocs bons de Caldes, totes les coses que a un nen de set o vuit anys li podien agradar. 
(...)
A la Mina no hi havia aigua corrent. Ni vàter. Ni comuna. 

I la història d'en Ciro, el mariner italià que sembla va ser el pare, comença amb una batalla en un vaixell; el Roma:

Ni el profeta del llibre de l’apocalipsi no va descriure mai res tan horrible com l’infern que es va trobar en Ciro quan finalment va aconseguir posar els peus sobre la coberta del Roma.
(...)
Va recórrer tota la coberta de popa buscant inútilment els amics i quan va veure que l’aigua no parava de pujar, ell també va tirar-se la mar.

I després de diverses vicissituds arriben a Caldes després de passar per Maó:

Quan van entrar al port de Maó, desenes de figures negres es movien com espectres als penya-segats i observaven de lluny les evolucions dels vaixells.
(...)
Vuit dies després de l’arribada dels vaixells italians, la gent de Maó encara evitava d’acostar-se al port, que seguia impregnat d’aquella horrible pudor de carn cremada.
(...)
Un mes després de l’arribada dels mariners als balnearis, tot el poble coneixia en Ciro: “El noi que xiula cançons italianes” o “l’italià que du la roba a la Joana de la Mina”. 
(...)
Els italians se les empescaven per caure simpàtics i sovint s’entretenien fent jugar les criatures, sobretot quan les dones voltaven a prop. 

I què en sabem de la Joana, la mare d'en Mateu? Poca cosa en realitat:

La Joana era una feligresa complidora, de missa cada diumenge, però no era una devota de les que sempre rondaven l’ecònom del poble.
 (...)
El regne de la Joana es reduïa a un tros de poble delimitat al nord pels estenedors i al sud per can Bardala. Només els diumenges anava més enllà de les seves fronteres naturals per baixar fins a l’església. 

Finalment, mai no s'acabarà d'aclarir la veritable paternitat d'en Ciro, però el cas és que a en Mateu tota la família d'en Ciro li va reconèixer la semblança no només física, sinó en els gestos i les expressions.

I potser és el millor, acabar aquesta història sense conèixer amb certesa la realitat; això encara li confereix un deix més romàntic a tot plegat. No creieu?







El fill de l'italià
Rafel Nadal
464 pàgines


dilluns, 19 d’octubre del 2020

La Casa Alemana

Aquesta és la història de la descoberta d'uns records que restaven amagats en el subconscient de l'Eva, la protagonista i que s'obren camí a raó dels que podien haver estat els judicis de Nuremberg, però que en realitat només són una ficció creada per Annette Hess en el que ha anomenat "La casa alemana"  que és el nom del restaurant regit pels seus pares.

Eva és una jove que a més d'ajudar els pares en el restaurant, comença a treballar com a traductora i intèrpret en el judici que està a punt de celebrar-se a Frankfurt a 21 acusats de crims de guerra, en el que, segons l'autora, es coneixerà com el primer judici d’Auschwitz.

Per a gran desconcert de l'Eva, des del moment que els comunica la nova feina, els pares reaccionen de forma taxativa considerant que la jove no s'hauria d'involucrar en un assumpte que va portar tant dolor i que ja queda molt llunyà:

Eva: A todas luces, esa misma semana en la ciudad se abriría un proceso contra antiguos miembros de las SS. (…) Todo lo que pasó en la guerra fue terrible, pero no creo que nadie quiera saber nada más (Edith Bruhns, la mare) 

No obstant, ella segueix endavant amb l'encàrrec i cada jornada va descobrint episodis de violència i dolor que gairebé sense adonar-se'n li provoquen estranyes sensacions de reviure records amagats.

I comença el judici i es llegeixen els càrrecs. Eva no pot deixar de fixar-se en la presència física dels acusats:

A primera vista, esos hombres, tan afeitados, pulcros y civilizados, no parecían distintos de los que ocupaban las sillas de los asistentes.
(...)
Ahora el joven juez leía detalladamente las acusaciones que pesaban sobre el inculpado número cuatro que parecían no tener fin.
(...)
Eva se negaba a creer que ese hombre enjuto con cara de chimpancé viejo hubiese hecho todas esas cosas. (…) Eva observó que en el banquillo de los acusados nadie prestaba atención a los cargos. 

I mentre el judici va avançant i amb ell els dubtes d'Eva, els pares mantenen una curiosa conversa:

En la calle Berger, Edith, la madre de Eva, había bajado al sótano de La casa alemana cargada con la ropa sucia. 
Ludwig se disponía a marcharse cuando Edith dijo de repente:
-¿No deberíamos hablar con ella?
Él miró a su mujer y negó con la cabeza.
-No
(…)
La lavadora silbó una vez ruidosamente y después empezó a bombear y a resollar. El matrimonio se quedó mirando el aparato en silencio. 

En la mateixa història s'entrellaça la seva relació personal amb un jove que la pretén, però aquesta part l'he obviada perquè en realitat el que més m'ha interessat és el que es refereix al judici i la sorprenent relació que acaba descobrint-se amb els pares de l'Eva:

23 setembre 1941. De eso hacía más de veinte años. De manera que se trataba de un delito punible (pero debía de haber prescrito ya, ¿no?), y no de un acuerdo.

Com a part del mateix judici, el jurat decideix visitar l'antic camp de concentració i l'Eva els acompanya. La visita resultarà pràcticament un moment de revelació:

De manera inaudita, el campo de concentración comenzó a resultarle familiar: los bloques, las secciones, los acontecimientos. En casa no tenía a nadie con quien pudiera hablar de ello.
(...)
A Eva le vino a la memoria ahora. Se hallaba en la antigua peluquería del campo de concentración, junto al lavabo, que estaba roto, y lo recordó. Era un prisionero. 

I arriba el moment de les excuses que els qui varen seguir els judicis, escoltarien molts cops i que en aquest cas és la nostra protagonista, l'Eva, que les escolta de boca de la seva mare:

Cuando supimos lo que había sucedido en ese sitio era demasiado tarde. Y nosotros no somos héroes, Eva, teníamos miedo, teníamos hijos pequeños. Uno no puede rebelarse contra el pasado, no se puede comparar a la época actual. 

Com reaccionaríem nosaltres si ens enfrontesim a una revelació semblant?:
Quienes habían estado en el lado bueno de la alambrada jamás entenderían lo que significaba haber sido prisionero en ese campo de concentración. Eva sintió una vergüenza infinita; quería llorar, pero no podía. 

La casa Alemana



divendres, 16 d’octubre del 2020

Vida privada


I seguint amb les oblidades lectures fetes en el temps de confinament. Li va arribar el torna a "Vida privada" d’en Josep Mª de Sagarra, tot i que va estar més aviat una re lectura, però ja gairebé oblidada, doncs la primera va ser fa potser més de quaranta anys i em va deixar un confús, però bon record, que ha estat confirmat.

Parlem del protagonista, en Frederic Lloberola, un burgés "vingut a menys" tot i que, com passa en molts casos, vol mantenir les aparences:

Frederic era d’aquella mena d’homes que en la intimitat de l’amor no es preocupen ni poc ni gaire de l’element femení que col·labora. (...) podríem assegurar que si per una banda, havia tractat i havia conegut força dones, de fet no tenia la més mínima consciència del que era una dona. 
(...) 
Però, amb el matrimoni, van canviar completament les coses. (...) Maria Carreres, de soltera, havia estat una dona excitant.

Tot i el seu matrimoni, en Frederic, inconscient com de costum, seguia amb la seva vida de disbauxa i amb les seves aventures:

Ja feia mesos que Frederic i Rosa Trénor (Una ex amant) es veien al bar del “Colón”.

I els constants excessos junt amb la inconsciència que ja els venia de lluny, només pot acabar amb la ruïna total:

La història dels Lloberola era una de tantes històries familiars que tenen un final disgustat i pobre. (...) Don Tomàs de Lloberola i Serradell, cap de la família, havia vist fondre’s a les seves mans tota la passada grandesa, per a trobar-se convertit en un pobre home desarmat, gris.
(...)
Frederic i Guillem, els seus dos fills, i Josefina, la seva filla, constituïen la tortura de don Tomàs.
(...)
Frederic , que renegava els encarcaraments i els aires tradicionalistes del seu pare, i volia ser un home modern i despreocupat. (...) Guillem, l’altre fill de don Tomàs, vivia amb els seus pares. Entre els dos germans hi havia una diferència d’edat de dotze o tretze anys. 
Però coneixem una mica més a Don Tomàs:

Don Tomàs era un home alt, inflat, apoplèctic, una mica parat, amb una lentitud de moviment i una respiració de fatiga: estossegaire sense fi, s’escurava contínuament el coll per vici, perquè en definitiva no hi tenia res. 

El cert és que el meu interès per la novel·la, venia de la part que l'autor retratava el que es coneixia com a "Barrio Chino" i els lamentables espectacles que oferien als rics a canvi de l'import d'una miserable entrada.

I no és que aquesta part sigui una invenció d'en Josep Mª de Sagarra, sinó que és del tot certa i ho sé perquè hi vaig néixer molt a prop, al Carrer del Carme, i allà, encara s'hi podien trobar gent que per la seva edat, ho havien viscut ja sigui personalment o perquè n'havien conegut algú.

I anant una mica més enllà, als anys cinquanta, encara hi havia alguns grupets d'aquesta mena de gent, que després de sortir de les funcions del Liceu, sembla que trobaven algun tipus de gaudi tot passejant-se pel barri per comprar croissants acabats de fer en algun forn de la zona, tot lluint les seves joies i vestits i mirant tothom amb una barreja de menyspreu i condescendència. Però això va ser molts anys més tard. Les imatges que es recullen aquí pertanyen a l'època en què es va escriure la novel·la que va ser cap als 30:

El barrio chino: Entre aquelles dones de sala de dissecció, se’n veien d’altres que eren vives i senceres, però que havien passat per un institut de desllorigament i deformació dels membres. (...) En aquell veïnat, s’hi veien persones de condició humil no gens pintoresques. (...) Els venedors de coses per a rosegar alternaven al mig del carrer amb els pobres monstruosos, presentant mutilacions que esgarrapaven la vista o mostrant mig cos nu amb un braç raquític cargolat a l’esquena Aquella mena de pobres els hi menava la policia, que cobrava de les tavernes, perquè acabessin de donar color a barri.

Bé, la història segueix retratant la dissipada vida dels Lloberola i la seva decadència, reflectida especialment en el final d'en Frederic:
Frederic tenia una arrel de boig com tots els Lloberola.
(...)
Frederic era un home bastant acabat. En els Lloberola la impotència prematura era una cosa corrent. 

Vida privada
Josep Mª de Sagarra
Data original de publicacióoctubre de 1932

dijous, 15 d’octubre del 2020

Espietes i tafaners

He anomenat l'entrada com "Espietes i tafaners" i és que és això el que m'ha suggerit aquesta història de la Isabel-Clara Simó tot i que el títol és un altre.

Qui no ha conegut mai algun veí/veïna que espiava des de la finestra, o que escoltava enganxant l'orella a la paret? (No sé d'on ho he tret, però es deia que si es posava un got entre la paret i l'orella s'ampliava el so) Almenys jo, sí que n'he coneguts: 

Primer en la meva infantesa, però aquelles eren unes tafaneries perilloses, o almenys així ho vivien els meus pares, sempre temorencs d'alguna denúncia per "rojos". 

Anys més tard també vaig tenir ocasió més que de conèixer, de percebre ulls i orelles que espiaven darrere els porticons i de cortines que es movien. Això va ser ja fa un munt d'anys, quan els meus fills eren petits i passaven les vacances en una casa molt atrotinada, que anàvem habilitant amb molt d'esforç.
La gent del poble (no diré quin) era molt reservada i més encara amb els que ells anomenaven com a "Capriciosos de Barcelona" perquè compraven cases que estaven caient, i va costar força que ens fessin confiança, cosa que només va succeir quan van comprovar que érem uns pelacanyes que ni cotxe teníem i això els va animar força.

Però deixaré les meves històries personals per endinsar-me en la novel·la. He anotat trets característics de quatre dels personatges que confegeixen aquesta història, o més aviat que són els que més m'han cridat l'atenció:

En Ramon, que junt amb la Vicenta considero protagonistes: Ell és un jove paraplègic a causa d'un accident, que té una petita rellotgeria i viu sol. Com a distracció, observa la vida dels deus veïns des de casa seva:

Ell (el pare) va morir en l’accident que a mi em va costar la paraplegia, quan encara era un menut badoc (...) La meva mare em va pujar amb una abnegada tossuderia. (...) Perquè sempre la víctima era ella, no pas jo. (...) Vaig estudiar sol a casa. 
(...)
¿Hi ha res més ric, més entretingut, més alliçonador, més honest, que contemplar el tràfic humà amb una digna curiositat -no gens morbosa- i un displicent respecte? 
(...)
El meu pis, com ja he dit, és un primer. Però de sempre que sento terror a baixar escales, un terror que intentat tossudament de dominar.

I com una mena de "Ventana indiscreta" descobreix algunes mancances dels seus veïns, i, fins i tot, pot ajudar la Vicenta quan aquesta pateix un accident i ningú no se n'havia adonat:

El primer examen dels meus veïns ha donat aquest resultat: La senyora Vicenta encara és absent (...) La Mercè fa la vida de sempre (...)  La Laia. El desordre habitual.

I la Vicenta: Una veïna també tafanera, gairebé pel mateix motiu que en Ramon, que no és altre que l'avorriment. En el seu cas, ella espia des del "balconet" de casa seva, que és on s'asseu a cosir. Però a més, entre la Vicenta i en Ramon hi ha una mena de parentiu no confés, per una història que en el seu moment aquesta va tenir amb l'avi quan aquest ja estava casat:

Es veu que hi ha una mena de persones, com ara tu i jo,, Ramon, que hem nascut espietes, tafaners... (...) Els teus gestos han de ser tan casuals que en cap cas puguin desentonar o cridar l’atenció. Passar desapercebut és la primera obligació d’un tafaner.
(...)
M’encantava treballar al balconet, sobretot quan feia bo i podia tenir-lo obert... I estava meravellosament sola, la major part del dia.
(...)
Així va transcórrer el temps fins que vaig conèixer el teu avi.
(...)
Vaig rebre moltes proposicions, de tota mena. (...) Fins i tot vaig tenir un pretendent tossut. (...) I jo, freda, es veu que esgotades les meves capacitats per estimar, que se les va endur totes el teu avi.
(...)
Mai havia deixat de mirar la gent que atalaiava des del balconet, però mirar no és el mateix que espiar, ¿oi, Ramon?.

I em resta parlar de la Laia que empesa per la ambició i notant que en Ramon se la mira amb desig, s'aprofita i fingint un interès que està molt lluny de sentir, l'embolica de tal manera que aconsegueix estafar-lo: 

El bon caçador gaudeix espiant; caça per poder espiar. ¿Sóc jo la presa del rellotger? 
(...)
Hi ha coses que se saben, quan dues persones s’observen d’amagat. 

I en Jordi? No és més que un petit delinqüent de barri. Allò que en dèiem "un pinxo". Val a dir que  té un paper molt secundari a l'obra:

Un dia ho vaig provar (relacions homo sexuals) però per gust. (...) Em va agradar, però feia mal.
(...)
Jo era secretari d’en Castillo. I ho sabia tot el barri.
(...)
No érem delinqüents, no senyora. Però fèiem coses. Havíem de menjar, no?. 

I acabo amb una frase que diu la Vicenta i amb la que hi estic molt d'acord:
Els barris de la Barcelona d’aleshores eren com pobles.
Només afegiria que tant per bé com per mal. Potser s'ajudaven, però també s'espiaven, criticaven tafanejaven... i algun cop malmetien. 


El gust amarg de la cervesa 
Isabel-Clara Simó



dilluns, 12 d’octubre del 2020

Entre ellos

Pràcticament, així arrenca aquest relat que recull aspectes de la vida del seu autor, en Richard Ford:

Estamos en el año 1951 o 1952. (…) Mi padre, Parker Ford, es un hombre grande, suave y de aspecto robusto, de sonrisa muy abierta, como si supiera un chiste muy bueno. 
(...)
Mi madre y yo nos hemos pasado la semana esperando con emoción su llegada.

Coneixem els pares en l'ordre que ens els presenta l'autor. Primer el pare:
Mi padre no proyectaba una imagen de “fuerza”, ni siquiera de joven. 
(...)
Toda su vida era esto. En la carretera y sin grades preocupaciones. 
(...)
No recuerdo la época del año en que tuvo el ataque al corazón, el primero. (…) Todo cambió aquella noche, claro está. El tiempo recordado suele moverse y vagar. Pero tengo la certeza de que tenía cuatro años. 

Ara, la mare:
Mi madre se llamaba Edna Akin, y había nacido en 1910 en un lejano rincón del noroeste de Arkansas. 
(...)
El acto de reflexionar sobre la vida de mi madre es un acto de amor. (…) En la década de los años treinta, después de casarse, vivían sencilla y exclusivamente el uno para el otro, y al día. Bebían un poco, vivían en la carretera (dada la profesión de viajante de mi padre). Se divertían, y les parecía que no tenían gran cosa que recordar, y no lo hacían. 
(...)
Mi madre era guapa, tenía el pelo negro y era menuda y de formas turgentes, divertida, ingeniosa, habladora…. 
(...)
En 1973 mi madre descubrió que tenía cáncer de mama. 
(...)
La muerte comienza mucho tiempo antes de cuando acontece. Y aún en la muerte hay vida que ha de apurarse. 

I ell:
Nací en el invierno cálido de 1944, en febrero, a las dos de la madrugada, en el Baptist Hospital. (…) Era miércoles. 
(...)
Un hijo único capta muchas cosas, y posiblemente más si sus padres tienen cierta edad. (…) La edad de mis padres no era la normal para tener un primer hijo. 

I ja són una família, però no oblidem que ell, segons ens reconeix, es col·loca entre els dos: 
Él había cumplido treinta y seis años, y ella tenía treinta y uno. 
(...)
Para sorpresa de todos, mi madre quedó encinta en el verano de 1943. Y cambió el curso de todo. (…) Después de quince años, mis padres habían decidido que no tendrían hijos. 
(...)
Mi madre era gritona, pegona, ceñuda y malhumorada. De pronto había tenido un hijo. De pronto estaba demasiado sola en una ciudad extraña. (…) Mis padres me querían, me protegían. 

Ja hem vist que pels paràmetres de l'època, els pares eren grans. Si bé els primers anys de casats havien desitjat tenir un fill, poc a poc aquesta idea va anar difuminant-se i ells dos duien una vida molt lliure.
Suposo que la notícia de l'embaràs els devia agafar una mica com allò que se sol dir: "amb el pas canviat" perquè ja no hi contaven: 
Durante todo ese tiempo desearon tener hijos. Era lo normal. Pero sencillamente no los tenían. 

Em va resultar curiós que reflexiona respecte al que parla de la mare, però no així del pare del que, tot i que no sembla tenir un mal record, tampoc no incideix en cap aspecte positiu:
 
El acto de reflexionar sobre la vida de mi madre es un acto de amor. (…) En la década de los años treinta, después de casarse, vivían sencilla y exclusivamente el uno para el otro, y al día. Bebían un poco, vivían en la carretera (dada la profesión de viajante de mi padre). Se divertían, y les parecía que no tenían gran cosa que recordar, y no lo hacían. 
(...)
Cuando llegaba a casa los fines de semana, (es refereix al pare) la vida no era ni peor ni mejor. Nuestra casa era sencillamente menos grande con él en ella. 
(...)
En su vida no hubo ningún brillo especial, nada merecedor de fama. Nada heroico. Ningún logro notable del que pudiera enorgullecerse. 

En defitiva:
La comprensión incompleta de las vidas de nuestros padres no es algo que les afecte a ellos. Nos afecta solo a nosotros. 

Entre ellos

diumenge, 11 d’octubre del 2020

L'aventura d'envellir

M'agrada aquesta introducció:
Proveïda d’una carpeta amb retalls de premsa guardats sobre aquesta qüestió, alguns llibres que l’han desenrotllat i els meus vuitanta anys repicats, he començat aquest opuscle, amb pretensió d’assaig al balneari Prats de Caldes de Malavella.

I encara més la continuació:
La vellesa és una experiència individual, intransferible. No hi ha dues persones que la visquin igual ni a la mateixa edat.
(...)
Mentre tenim projectes, podem ser vells però no decrèpits. L’aventura d’envellir s’acaba quan s’ha perdut la il·lusió i la curiositat. 

I segueixo amb algunes de les reflexions de la Teresa, que va escriure el 2002 i amb les que coincideixo:

En termes econòmics, confondre les xacres de l’edat amb problemes de salut genera i justifica malversació de diners públics. Les multinacionals farmacèutiques s’hi llepen els dits i l’Administració pública no pot invertir en serveis essencial com els que requereixen l’increment de persones desemparades o en situació precària per raó d’edat, prematurament jubilades per exigències de la competitivitat a les empreses privades i públiques que volen personal amb una presència agradable.

És clar que tot dependrà de com entenguem la vida i el progressiu declivi ja no només de l'aspecte físic, sinó que algun cop també potser que les capacitats intel·lectuals i cognitives també s'hi vegin afectades i aquest aspecte sí que m'amoïna.

La Teresa, igual que alguns metges, diferencien entre la malaltia i les xacres pròpies del desgast, com algunes molèsties a les articulacions o la pèrdua de densitat òssia.

L’aventura d’envellir és individual, com ho és l’estil de vida de cada persona, escollit en funció del gust, les necessitats, l’ambient de l’entorn i les amistats efímeres o estables.
(...)
Un home i una dona envelliran amb les característiques pròpies de cadascú, que incloent la salut física i mental, el tarannà personal, l’autosuficiència econòmica, el grau d’educació... Mentre foren joves i en la primera maduresa, les diferències no actuaven com a element de confrontació, d’irritabilitat, de malfiança o de cobdícia, de gelosia o covardia que solen manifestar-se en l’ancianitat.

Molt s'ha parlat del deteriorament o la mort de les neurones del cervell, i tot i que és un tema que, com ja he dit més amunt, em preocupa, val a dir que tampoc no estic gaire al dia dels possibles avenços de la ciència en aquest aspecte:

El cervell mana, orienta, impulsa o frena altres funcions de l’organisme. (...) El cervell dirigeix el mecanisme del cos i en rep les respostes i aquestes poden ser estimulants o depressives. 
(...)
Les neurones del cervell humà es regeneren? Si és així, s’obre la gran esperança en el món de la geriatria: evitar o curar malalties com l’Alzheimer.

La Teresa Pàmies, com ella mateixa havia comentat era una "feminista de pedra picada". així es poden entendre millor les afirmacions que fa quan diferencia entre la manera d'envellir d'una dona i un home:

A diferència de la dona que envelleix o es queda sola, l’home es troba desproveït d’allò que li feien els altres, la dona en aquest cas. No li han ensenyat, o no ha volgut aprendre a ser autosuficient en la seva quotidianitat domèstica.
(...)
Això de “fer l’amor” és pedant i fatxendós, una expressió que no ha arrelat entre les dones i els homes d’edat “avançada” o provecta.
(...)
En envellir, la dona aprèn a destriar el gra de la palla en matèria de sexe. Em malfio de les enquestes sobre la vida sexual.

I si m'ha agradat el començament, no puc estar més d'acord amb aquests vuit consells i miraré d'aplicar-me'ls:

Aprenent a envellir: Vuit recomanacions (Full editat al balneari.)
1-      Cuidaràs la teva aparença cada dia. Arregla’t bé com per anar a una festa. ¿Quina festa més gran que la vida?
2-      No et tanquis a casa ni a la teva habitació. Res de jugar a l’enclaustrat o al presoner voluntari. Sortiràs al camp a passejar. L’aigua estancada es podreix i la màquina que no s’utilitza es rovella.
3-      Una estona de gimnàstica, una caminada raonable, dins o fora de la casa... Contra la mandra, la diligència.
4-      Evitaràs gestos i actitud de vell desanimat. El cap baix, l’esquena inclinada, arrossegant els peus...NO¡ Que les persones t’elogiïn quan passis...
5-      No parlaràs de la teva vellesa, ni et queixaràs dels teus mals. Acabaràs trobant-te més vell, més malalt del que ets en realitat, i et deixaran de banda.
6-      Cultivar l’optimisme sobre totes les coses. Al mal temps, bona cara. La vellesa no és qüestió d’anys, però sí d’estat d’ànim.
7-      No ets un paràsit ni una branca trencada voluntàriament de l’arbre de la vida.
8-      Espavila’t tu mateix en tot el que puguis i ajuda els altres.

L’aventura d’envellir 





dissabte, 10 d’octubre del 2020

Reflejos en un ojo dorado

Començo amb el resum de la història que ens fa la mateixa autora:

Un puesto militar en tiempo de paz es un lugar monótono. (…) Hay en el Sur un fuerte donde, hace pocos años, se cometió un asesinato. Los participantes de esta tragedia fueron: dos oficiales, un soldado, dos mujeres, un filipino y un caballo. 

No em puc imaginar (ni ho intento) quina mena de vida es pot portar en una caserna, amb els militars de carrera. I penso en aquests militars, perquè els que feien la mili, per molt malament que s'ho poguessin passar, al cap i a la fi eren estades amb durada definida.

Alguna cosa m'han explicat el meu germà i els amics que van fer la mili, i en major o menor grau, tots acabaven comptant les mateixes coses, la mateixa absurditat.

També sóc conscient que hi havia un grup, ignoro com de nombrós que estaven encantats amb el que deien la "disciplina militar", però que quan els demanaves que aprofundissin més, el que comptaven eren només bajanades.

De la mateixa manera, recordo que havia, "pares de família", que defensaven el servei militar perquè era el lloc on els joves es feien homes, que ja em diràs...

A les noies també ens va arribar el torn d'una pseudo mili que l'anomenaven Servei Social, em sembla recordar, que era obligatòria per accedir al D.N.I. i que jo em vaig negar a fer, raó per la qual el Document me'l van fer gairebé als 20 anys i perquè van establir una mena d'amnistia i no havia de pagar la multa perceptiva.

Però bé, m'estic desviant del tema de la història, del drama, els personatges principals del qual són:

Leonora Penderton era el blanco de las murmuraciones de las damas del puesto. (…) Cuando se casó con el capitán era virgen. Cuatro noches después de su boda seguía siendo virgen, y a la quinta noche su estado cambió apenas lo suficiente para dejarla intrigada. El resto sería difícil de contar. (…) La verdad es que la mujer del capitán era un poco débil mental.
(...)
El soldado Williams había visto efectivamente a la señora Penderton cuando se alejó de la chimenea y subió a bañarse. Y era la primera vez que aquel muchacho veía a una mujer desnuda. (…) le habían enseñado que las mujeres llevaban en su cuerpo una enfermedad maligna y contagiosa que dejaba a los hombres ciegos, lisiados y condenados al infierno. 

Aquest soldat, desvagat (recordeu que ens han dit que estan en temps de pau), s'encaterina de la senyora i ansiós per tornar-la a veure despullada, s'hi acosta cada dia a la casa del capità:
  
El soldado iba todas las tardes, acercándose por el lado del bosque, y observaba todo lo que pasaba en casa del capitán.
(...)
La señora Langdon estaba sentada muy quieta y rígida junto al fuego, y hacia punto de media. Tenía el rostro mortalmente pálido y los labios algo hinchados y agrietados.

Però mentre ell observa la senyora, el capità l'observa ell, tot i que s'autoenganyava dient-se que l'odiava quan en realitat, el desitjava:

El capitán Penderton, que había llevado una vida severa y exenta de emociones, no se preguntaba la razón de aquel odio. (Por Williams) 
(...)
El capitán Penderton cumplió treinta y cinco años aquel otoño. A pesar de su relativa juventud, iban a ascenderle pronto a comandante. 

I Leonora, al seu torn tenia com a amant el millor amic del seu marit, un home també casat, però que a raó de la mort de la seva petita filleta, la seva dona semblava haver perdut la raó.
El cert és que aquesta relació era coneguda per tota la guarnició i fins i tot semblava que acceptada.

En definitiva aquesta enrevessada obra escrita el 1941, però que l'autora va situar als 30, del que tracta és d'uns dels temes més tabús entre militars, a banda de "l'honor" que se'ls suposa, com són l'homosexualitat i les relacions infidels, i en el seu moment va resultar un colossal escàndol, que jo imagino que fins i tot avui dia possiblement també es produiria.


Reflejos en un ojo dorado