Nosaltres

Una història que entra de ple en la ciència ficció. Tot i que  ja he dit altres cops que no en sóc gens afeccionada, val a dir, que aquest relat inquietant m'ha atrapat.

He llegit que es considera precursora de les obres del mateix tipus escrites més tard per George Orwell o Aldous Huxley. i no hi puc estar més d'acord.

El món on es desenvolupa la història, que no oblidem que es va escriure el 1924, té un punt neuràlgic que és l'Auditori:

L’auditori. Una semiesfera enorme de blocs de vidre travessats pel sol. Fileres circulars de caps noblement esfèrics, suaument rapats. 

Els ciutadans d'aquesta societat viuen en blocs de pisos transparents, sempre a la vista dels altres:

En general vivim sempre a la vista, entre unes parets transparents que semblen teixides amb aire brillant, sempre banyades en llum. 

(...)

Els nostres avantpassats van pagar un preu molt alt per sotmetre finalment la Gana: parlo de la Gran Guerra dels Dos cents Anys, la guerra entre la ciutat i el camp.

(...)

El nostre vidre actual, preciós, transparent i etern, només hi era en forma de finestretes quadrades fràgils i penoses. 

Totes les hores de les seves vides estava controlada "pel seu bé", fins el punt que només tenien dret a demanar cortines quan tenien una de les programades trobades sexuals.

Però veiem com es descriu el nostre protagonista o relator:

En primer lloc, però, sóc incapaç de fer bromes (...) I en segon lloc: la Ciència Única de l’Estat afirma que la vida dels antics era exactament així i la Ciència Única de l’Estat no es pot equivocar.

(...)

No m’agraden les bromes ni les entenc. 

(...)

Personalment, no trobo cap bellesa en les flors, com en cap altra cosa que pertanyi a un món salvatge que fa temps que viu desterrat a l’altra banda del Mur Verd. Només hi ha bellesa  en el que és racional i útil: les màquines, les botes, les fórmules, el menjar, etc.

Però  malgrat totes les seves conviccions, té un encontre que li canviarà la seva percepció de la vida. Descobrirà l'amor, també que té una ànima i aquestes descobertes el trasbalsaran fins a límits insospitats:

Què em passa? He perdut el timó. (...) i no sé cap on vaig: avall per picar a terra de seguida, o amunt cap al sol, cap al foc...

(...)

Sóc un imprudent, estic malalt, tinc ànima, sóc un microbi. (...) Sóc un cristall, i em dissolc dins seu, dins de la I. 

(...)

Mala cosa! Sembla que se li ha format una ànima. (...) És incurable. 

(...)

Perquè ara ja no visc al nostre món racional, sinó al món antic del deliri, de les arrels quadrades de menys u. 

I, és clar, es comença a qüestionar totes les ensenyances que li han inculcat fins el moment. Compara les seves creences amb el que descriu com antigues religions. I és que de fet, sempre anem a parar als mateixos paranys:

Per les descripcions que ens n’han arribat, els antics devien experimentar una cosa semblant durant els “serveis religiosos”. Però ells servien el seu Déu forassenyat i desconegut, mentre que nosaltres en servim un d’assenyat i minuciosament conegut.

(...)

El seu Déu no els va donar res, fora de cerques eternes i turmentoses. 

(...)

El Déu antic va crear l’home antic, és a dir, un home donat a equivocar-se; per tant, ell també es va equivocar. La taula de multiplicació és més sàvia i absoluta.

(...)

Els nostres déus són aquí, amb nosaltres, a l’Oficina, a la cuina, al taller, al bany. 

Tot plegat té un origen i, com no podia ser d'altra manera, també té els seus dissidents, els que viuen fora del recinte, a l'altra banda del mur, els que no són números sinó que s'entesten a seguir sent persones, els salvatges...

La Guerra dels Dos-cents anys: van tenyir de roig l’herba verda, l’argila fosca i la neu blavosa, hi havia bassals vermells que no s’eixugaven mai. Després el groc, l’herba cremada pel sol, homes nus, grocs i grenyuts i gossos també grenyuts al costat de carronya inflada, de gossos o potser de persones... Això passava a l’altra banda dels murs, perquè la ciutat ja havia vençut i ja hi havia Paliment que tenim ara, fet de petroli. (...) Un petit grup d’aquesta gent va quedar sa i estalvi a l’altra banda del Mur Verd. Van marxar als boscos, despullats. 

(...)

L’home no va deixar de ser un animal salvatge fins que no va aixecar el primer mur. L’home no va deixar de ser un home salvatge fins que no va aixecar el Mur Verd, amb el qual vam aïllar el nostre món de màquines perfecte del món irracional i deforme dels arbres, ocells, animals...

(...)

Perquè nosaltres hem estat educats per l’Estat Únic i, en conseqüència, hem assolit les cotes més elevades a què pot arribar l’home.

 NOSALTRES 

Ievgueni Zamiatin