Espietes i tafaners

He anomenat l'entrada com "Espietes i tafaners" i és que és això el que m'ha suggerit aquesta història de la Isabel-Clara Simó tot i que el títol és un altre.

Qui no ha conegut mai algun veí/veïna que espiava des de la finestra, o que escoltava enganxant l'orella a la paret? (No sé d'on ho he tret, però es deia que si es posava un got entre la paret i l'orella s'ampliava el so) Almenys jo, sí que n'he coneguts: 

Primer en la meva infantesa, però aquelles eren unes tafaneries perilloses, o almenys així ho vivien els meus pares, sempre temorencs d'alguna denúncia per "rojos". 

Anys més tard també vaig tenir ocasió més que de conèixer, de percebre ulls i orelles que espiaven darrere els porticons i de cortines que es movien. Això va ser ja fa un munt d'anys, quan els meus fills eren petits i passaven les vacances en una casa molt atrotinada, que anàvem habilitant amb molt d'esforç.

La gent del poble (no diré quin) era molt reservada i més encara amb els que ells anomenaven com a "Capriciosos de Barcelona" perquè compraven cases que estaven caient, i va costar força que ens fessin confiança, cosa que només va succeir quan van comprovar que érem uns pelacanyes que ni cotxe teníem i això els va animar força.

Però deixaré les meves històries personals per endinsar-me en la novel·la. He anotat trets característics de quatre dels personatges que confegeixen aquesta història, o més aviat que són els que més m'han cridat l'atenció:

En Ramon, que junt amb la Vicenta considero protagonistes: Ell és un jove paraplègic a causa d'un accident, que té una petita rellotgeria i viu sol. Com a distracció, observa la vida dels deus veïns des de casa seva:

Ell (el pare) va morir en l’accident que a mi em va costar la paraplegia, quan encara era un menut badoc (...) La meva mare em va pujar amb una abnegada tossuderia. (...) Perquè sempre la víctima era ella, no pas jo. (...) Vaig estudiar sol a casa. 

(...)

¿Hi ha res més ric, més entretingut, més alliçonador, més honest, que contemplar el tràfic humà amb una digna curiositat -no gens morbosa- i un displicent respecte? 

(...)

El meu pis, com ja he dit, és un primer. Però de sempre que sento terror a baixar escales, un terror que intentat tossudament de dominar.

I com una mena de "Ventana indiscreta" descobreix algunes mancances dels seus veïns, i, fins i tot, pot ajudar la Vicenta quan aquesta pateix un accident i ningú no se n'havia adonat:

El primer examen dels meus veïns ha donat aquest resultat: La senyora Vicenta encara és absent (...) La Mercè fa la vida de sempre (...)  La Laia. El desordre habitual.

I la Vicenta: Una veïna també tafanera, gairebé pel mateix motiu que en Ramon, que no és altre que l'avorriment. En el seu cas, ella espia des del "balconet" de casa seva, que és on s'asseu a cosir. Però a més, entre la Vicenta i en Ramon hi ha una mena de parentiu no confés, per una història que en el seu moment aquesta va tenir amb l'avi quan aquest ja estava casat:

Es veu que hi ha una mena de persones, com ara tu i jo,, Ramon, que hem nascut espietes, tafaners... (...) Els teus gestos han de ser tan casuals que en cap cas puguin desentonar o cridar l’atenció. Passar desapercebut és la primera obligació d’un tafaner.

(...)

M’encantava treballar al balconet, sobretot quan feia bo i podia tenir-lo obert... I estava meravellosament sola, la major part del dia.

(...)

Així va transcórrer el temps fins que vaig conèixer el teu avi.

(...)

Vaig rebre moltes proposicions, de tota mena. (...) Fins i tot vaig tenir un pretendent tossut. (...) I jo, freda, es veu que esgotades les meves capacitats per estimar, que se les va endur totes el teu avi.

(...)

Mai havia deixat de mirar la gent que atalaiava des del balconet, però mirar no és el mateix que espiar, ¿oi, Ramon?.

I em resta parlar de la Laia que empesa per la ambició i notant que en Ramon se la mira amb desig, s'aprofita i fingint un interès que està molt lluny de sentir, l'embolica de tal manera que aconsegueix estafar-lo: 

El bon caçador gaudeix espiant; caça per poder espiar. ¿Sóc jo la presa del rellotger? 

(...)
Hi ha coses que se saben, quan dues persones s’observen d’amagat. 

I en Jordi? No és més que un petit delinqüent de barri. Allò que en dèiem "un pinxo". Val a dir que  té un paper molt secundari a l'obra:

Un dia ho vaig provar (relacions homo sexuals) però per gust. (...) Em va agradar, però feia mal.

(...)

Jo era secretari d’en Castillo. I ho sabia tot el barri.

(...)

No érem delinqüents, no senyora. Però fèiem coses. Havíem de menjar, no?. 

I acabo amb una frase que diu la Vicenta i amb la que hi estic molt d'acord:

Els barris de la Barcelona d’aleshores eren com pobles.

Només afegiria que tant per bé com per mal. Potser s'ajudaven, però també s'espiaven, criticaven tafanejaven... i algun cop malmetien. 

El gust amarg de la cervesa 

Isabel-Clara Simó