Un aclariment previ referent al títol:
"Les Catilinàries (en llatí: Orationes in Catilinam) són quatre discursos de l'escriptor i polític romà Ciceró, que pronuncià a finals del 63 aC amb motiu de la conjuració de Catilina, un cop d'estat que volia derrocar el govern legal i adquirir el poder de la república amb el suport de les classes baixes, esclaus i descontents."
Viquipèdia
Un llibre breu amb una història en aparença senzilla: Una parella ja jubilats, decideix retirar-se a viure en una caseta, una mica allunyada del brogit de la ciutat:
Cerca de mis sesenta y cinco años, Juliette y yo buscábamos algo en el campo. (…) Juliette ha sido siempre mi mujer; también ha sido siempre mi hermana y mi hija (…) Por esa razón no hemos tenido hijos.
Sembla que han aconseguit trobar la casa dels seus somnis i es preparen per gaudir de la vida tranquil·la i reposada.
En el que no comptaven és en el veí, "El señor Bernardin": un personatge esquerp i molest que cada dia els visita a la mateixa hora i s'hi està sorrut, assegut en una butaca dues hores, fins que de la mateixa manera que ha arribat, marxa a casa seva on, segons els ha dit, l'espera la seva esposa:
Imposible evitar admirarle: retrasado mental o no, nuestro vecino tenía el valor o la cara dura, que yo nunca he tenido, necesarios para hacer lo que estaba haciendo: no contestar. Ni siquiera un “no sé”, ni encogiéndose de hombros. Indiferencia absoluta.
Naturalment aquesta situació acaba crispant els nervis i esgotant la paciència del matrimoni, que primer decideix ignorar-lo quan truqui a la porta, la qual cosa no resulta com esperaven ja que el veí molt alterat, acaba picant amb punys i puntades de peu a la porta a risc, fins i tot, de tirar-la a terra.
Tampoc els serveix convidar-lo a sopar amb la seva esposa i no perquè ho rebutgi, en efecte s'hi presenten, però val a dir que l'experiència acaba resultant fins i tot més frustrant que les visites diàries:
La señora Bernardin era un quiste que le había salido a nuestro verdugo en la barriga.
(...)
El señor Bernardin no era el mal, era un gran odre vacío en el que dormitaba el gas maléfico.
(...)
En realidad, el señor Bernardin estaba en este mundo sólo para fastidiar. La prueba es que desconocía absolutamente el placer de vivir.
La realitat és que, potser absurdament el veí acaba sent el motiu central de les seves vides. No aconsegueixen resoldre el problema ni afalagant-lo, ni ignorant-lo, ni incomodant-lo.
El títol del llibre ve a raó del mutisme del veí i de la necessitat de comunicar-se la qual cosa fa que les seves trobades, forçades, acaben convertint-se en una mena de discurs (Carilinària) d'Émile, la parella de Juliette.
En definitiva, un problema difícil de resoldre i ja ni podien gaudir de la seva casa ni del seu més que guanyat dret al repòs i la intimitat:
Las cosas estaban
mal hechas: el paréntesis dedicado al señor Bernardin acababa por convertirse
en lo más importante de nuestra jornada.
(...)
El síndrome
Bernardin había dejado secuelas: por la mañana, me levantaba con una profunda
sensación de fracaso.
(...)
Sin embargo,
descubría que era incapaz de disfrutarla. (…) a causa del señor Bernardin había
roto algo cuya naturaleza yo ignoraba, pero cuya destrucción sentía con
dolorosa intensidad.
(...)
El señor
Bernardin podía reír. Por lo tanto, resultaba factible pensar que era un hombre,
aunque también cabía la posibilidad de que se tratara del diablo.
I potser és que...:
No sabemos nada de nosotros mismos. Creemos que nos habituamos a ser nosotros mismos, pero ocurre lo contrario. Cuantos más años transcurren, menos sabemos quién es esa persona en cuyo nombre hablamos y actuamos.
Las catilinarias
Amélie Nothomb
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada