ALACANT. El "Ferrocarril subterrani" (Underground Railroad) era una metàfora, el nom en clau amb què es coneixia al segle XIX la xarxa de resistència dels esclaus negres arribats a les grans plantacions dels estats confederats del sud, una xarxa de solidaritat que va permetre crear rutes secretes i cases de seguretat, per les quals, en la dècada que va de 1850 a 1860, s’estima que van passar vora 100.000 persones que fugien cap als "estats lliures" del nord i el Canadà, on la província d’Ontàrio va esdevindre "terra promesa".
26/02/2018 - https://alicanteplaza.es/el-ferrocarril-subterrani-fa-de-la-metafora-realitat-sobre-rails-de-la-ma-de-colson-whitehead
He volgut encapçalar aquesta entrada amb un aclariment que jo he cercat un cop llegida la història i davant la incomprensió que em va despertar mentre llegia.
El cert és que no acabava d'entendre tota la història de les fugides utilitzant una extensa xarxa del ferrocarril subterrani quan, era molt evident que en l'època en què se situa el relat no era possible.
Coneixem la Cora, una jove i bonica esclava rebel, que neix en captivitat i que molt aviat la violen els seus mateixos companys de captiveri davant pràcticament la indiferència de tothom:
Poc després que transcendís que la Cora ja era una dona, l’Edward, en Pot i dos bracers de la meitat sud la van arrossegar darrere al fumador. Si algú va sentir o va veure res, no hi va intervenir.
La fugida era gairebé impensable per les conseqüències terribles que tenien qualsevol intent. Fins i tot s'havien creat feines específiques com a caçadors de recompenses:
Patrullar era bufar i fer ampolles. Aturaven els negres que veien i els demanaven el carnet. També els que sabien que eren lliures. Els aturaven per diversió.
(...)
La notícia d’un fugitiu els activava i els engrescava. Per trobar la presa, irrompien a les plantacions i interrogaven una infinitat de negres tremolosos.
(...)
Un esclau fugitiu podia reportar només un parell de dòlars si l’amo era un garrepa o el negre estava malament, però també podia pujar fins als cent dòlars, o fins al doble, si l’atrapaven fora de l’estat.
Tot i això, relativament sovint es produïen episodis, sempre frustrats de fugides. La Cora no s'ho havia plantejat, però en Caesar, un esclau jove i rebel com ella mateixa, fa temps que ho té rumiat:
La primera vegada que en Caesar va proposar a la Cora que fugissin al
nord, ella li va dir que no.
Però davant la insistència i després de viure episodis de maltractaments, la Cora acaba decidint-se i així comença la veritable aventura dels dos fugitius i la persecució conseqüent, amb tots els entrebancs, les angoixes i els ensurts, amb la resistència aferrissada d'ells dos; però amb resultats desiguals i incerts:
Bessie Carpenter era el nom que figurava a la documentació que en Sam li
havia donat a l’estació. Al cap d’uns quants mesos, la Cora encara no sabia com
havia sobreviscut al viatge des de Geòrgia
(...)
Durant els mesos següents, la Cora va dominar la postura. L’escriptura i
la dicció van voler més atenció.
(...)
D’ençà que havien arribat, havien passat tres trens. La primera vegada
havien debatut durant hores sobre si era més assenyat fugir com més aviat
millor del sud fosc o veure el que Carolina del Sud els podia oferir.
El ferrocarril subterrani va més enllà dels que el fan anar. (...) Tenim les locomotores més modernes i les màquines més antigues, i tenim dresines com aquesta. Va a tot arreu, a llocs que coneixem i a llocs que no. Tenim aquest túnel aquí mateix, ben bé sota nostre, i ningú no sap on va.
El ferrocarril subterrani
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada