Las cosas

Relata la vida d'una jove parella: en Jérôme de vint-i-quatre anys i la Sylvie vint-i-dos, que treballen realitzant enquestes i duen una vida despreocupada, un tant desordenada i fonamentalment feliç.

No es qüestiones massa res, però en el seu minúscul piset, acumulen coses que els semblen boniques, interessants o senzillament aparents.

Somnien amb tenir una gran casa de disseny i estar rodejats dels seus objectes més preuats, entre els que tampoc no hi manquen llibres:

Vivían en un piso diminuto y encantador, de techo bajo que daba a un jardín.

I somnien:

Les hubiera gustado vivir en medio del confort, de la belleza. Pero sus exclamaciones, su admiración, eran la prueba más rotunda de que no era así.

(...)

Rara vez estaría ordenado su piso, pero su mismo desorden constituiría su mayor atractivo. Lo cuidarían apenas: vivirían en él. (…) Su atención se centraría en otras cosas: en el libro que abrirían, en el texto que escribirían, en el disco que escucharían, en su diálogo reanudado a diario.

Quan els coneixem no són massa acurats amb el seu aspecte:

Durante mucho tiempo habían sido perfectamente anónimos. Iban vestidos como estudiantes, o sea, mal. 

Però això aviat canviarà en anar progressant en la seva feina es van aburgesant més i més i gairebé sense adonar-se'n acaben fent allò que es coneix com a "estirar més el braç que la màniga":

Y así fue como, poco a poco, insertándose en la realidad de modo algo más profundo que en el pasado (…) empezaron a entender lo que significaba ser gente bien.

(...)

Pasaban gran parte de sus vacaciones recorriendo las tiendas de anticuarios de los pueblos.

(...)

En el mundo en que vivían, era casi de rigor desear siempre más de lo que se podía adquirir.

(...)

Así vivían, ellos y sus amigos, en sus pisitos simpáticos abarrotados de cosas, con sus salidas y sus películas, sus grandes comidas fraternales, sus proyectos maravillosos.

(...)

Vivian al día; gastaban en tres horas lo que habían tardado tres días en ganar; a menudo pedían dinero prestado.

No segueixo enumerant més exemples del que era la seva vida, fins que tot s'estronca, el grup es desfà, tracten de canviar de feina, de prosperar, però tot és en va i es veuen arrossegats a la quotidianitat sense il·lusions, a la monotonia:

 

Uno tras otro, sucumbieron casi todos los amigos. Al tiempo de la vida sin amarras sucedían los tiempos de la seguridad.

(...)

Su vida era como una prolongada costumbre, como un aburrimiento casi sereno: una vida sin nada. 

(...)

Entonces un día -¿no habían sabido siempre que vendría ese día?-, decidirán acabar, de una vez para siempre, como los otros. Sus amigos, enterados, les buscarán trabajo. Los recomendarán a varias agencias. 

Acabo parlant una mica de mi i ho faig al final perquè així, si algú arriba fins aquí i s'ho vol estalviar no cal que segueixi llegint.

Jo no he estat mai d'acumular coses, tot i això, quan de tant en tant em dedico a fer neteja d'aquella que es diu més a fons, com per exemple en aquests temps de confinaments, encara hi trobo alguna cosa totalment prescindible de la que, naturalment, me'n desfaig.

Un moment especial en aquesta manera de pensar i fer va ser quan vaig fer el Camí de Sant Jaume, després d'un mes de viure amb el més imprescindible penjat d'una motxilla a l'esquena, i cuinant amb els quatre estris que es trobaven als albergs i que anàvem compartint amb la resta de peregrins. En tornar a casa vaig fer una bona neteja de "coses" innecessàries.

Las cosas

157 pàgines

Georges Perec

Traductora: Helen Lane

Detall d'un aparador curull de coses segurament innecessàries.