Aquesta és la història de la descoberta d'uns records que restaven amagats en el subconscient de l'Eva, la protagonista i que s'obren camí a raó dels que podien haver estat els judicis de Nuremberg, però que en realitat només són una ficció creada per Annette Hess en el que ha anomenat "La casa alemana" que és el nom del restaurant regit pels seus pares.
Eva és una jove que a més d'ajudar els pares en el restaurant, comença a treballar com a traductora i intèrpret en el judici que està a punt de celebrar-se a Frankfurt a 21 acusats de crims de guerra, en el que, segons l'autora, es coneixerà com el primer judici d’Auschwitz.
Per a gran desconcert de l'Eva, des del moment que els comunica la nova feina, els pares reaccionen de forma taxativa considerant que la jove no s'hauria d'involucrar en un assumpte que va portar tant dolor i que ja queda molt llunyà:
Eva: A todas luces, esa misma semana en la ciudad se abriría un proceso contra antiguos miembros de las SS. (…) Todo lo que pasó en la guerra fue terrible, pero no creo que nadie quiera saber nada más (Edith Bruhns, la mare)
No obstant, ella segueix endavant amb l'encàrrec i cada jornada va descobrint episodis de violència i dolor que gairebé sense adonar-se'n li provoquen estranyes sensacions de reviure records amagats.
I comença el judici i es llegeixen els càrrecs. Eva no pot deixar de fixar-se en la presència física dels acusats:
A primera vista, esos hombres, tan afeitados, pulcros y civilizados, no parecían distintos de los que ocupaban las sillas de los asistentes.
(...)
Ahora el joven juez leía detalladamente las acusaciones que pesaban sobre el inculpado número cuatro que parecían no tener fin.
(...)
Eva se negaba a creer que ese hombre enjuto con cara de chimpancé viejo hubiese hecho todas esas cosas. (…) Eva observó que en el banquillo de los acusados nadie prestaba atención a los cargos.
I mentre el judici va avançant i amb ell els dubtes d'Eva, els pares mantenen una curiosa conversa:
En la calle Berger, Edith, la madre de Eva, había bajado al sótano de La casa alemana cargada con la ropa sucia.
Ludwig se disponía a marcharse cuando Edith dijo de repente:
-¿No deberíamos hablar con ella?
Él miró a su mujer y negó con la cabeza.
-No
(…)
La lavadora silbó una vez ruidosamente y después empezó a bombear y a resollar. El matrimonio se quedó mirando el aparato en silencio.
En la mateixa història s'entrellaça la seva relació personal amb un jove que la pretén, però aquesta part l'he obviada perquè en realitat el que més m'ha interessat és el que es refereix al judici i la sorprenent relació que acaba descobrint-se amb els pares de l'Eva:
23 setembre 1941.
De eso hacía más de veinte años. De manera que se trataba de un delito punible
(pero debía de haber prescrito ya, ¿no?), y no de un acuerdo.
Com a part del mateix judici, el jurat decideix visitar l'antic camp de concentració i l'Eva els acompanya. La visita resultarà pràcticament un moment de revelació:
De manera inaudita, el campo de concentración comenzó a resultarle familiar: los bloques, las secciones, los acontecimientos. En casa no tenía a nadie con quien pudiera hablar de ello.
(...)
A Eva le vino a la memoria ahora. Se hallaba en la antigua peluquería del campo de concentración, junto al lavabo, que estaba roto, y lo recordó. Era un prisionero.
I arriba el moment de les excuses que els qui varen seguir els judicis, escoltarien molts cops i que en aquest cas és la nostra protagonista, l'Eva, que les escolta de boca de la seva mare:
Cuando supimos lo que había sucedido en ese sitio era demasiado tarde. Y nosotros
no somos héroes, Eva, teníamos miedo, teníamos hijos pequeños. Uno no puede
rebelarse contra el pasado, no se puede comparar a la época actual.
Com reaccionaríem nosaltres si ens enfrontesim a una revelació semblant?:
Quienes habían estado en el lado bueno de la alambrada jamás entenderían lo
que significaba haber sido prisionero en ese campo de concentración. Eva sintió
una vergüenza infinita; quería llorar, pero no podía.
La casa Alemana
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada