El fill de l'italià

Si em permeteu, començaré aquesta entrada amb el que en Rafel Nadal, ha considerat deixar-ho pel final i que no és res més que un aclariment referent a la història que ens explica:

Aquesta novel·la es basa en fets reals i s’inspira en la vida d’en Narcís Barceló i en l’epopeia d’en Ciro Orefice i un miler de mariners italians que el 1943 es van refugiar al port de Maó i als balnearis de Caldes de Malavella després de l’enfrontament del cuirassat “Roma”, bombardejat per la Luffwaffe alemanya en venjança per l’armistici signat entre Itàlia i els països aliats.

Un argument força senzill, però eficaç el que ens proposa l'autor per "El fill de l'italià", en què el Mateu, un home adult, amb la vida resolta, feliçment casat i amb dues filles, decideix investigar sobre el seu origen. La mare acaba de morir, l'hi han arribat alguns indicis que el porten a cercar el seu pare:

Feia dies que perseguia en Mateu per preguntar-li sobre els italians i de com s’havia animat, ara, de gran, a buscar el seu pare.

(...)

Tenia dona i dues filles, podia mirar endavant amb orgull i confiança, però no podia mirar enrere, perquè no tenia pare i això volia dir que no tenia passat. 

Quan va néixer en Mateu, la mare estava casada i el marit va assumir, tot i que no sé prou si amb reticències o amb menyspreu, el naixement d'aquest fill com si de propi fora:

El pare era bosquetà i només venia a casa un o dos cops per setmana (...) Ella es matava a treballar; a les sis del matí ja estava rentant roba en algunes cases del poble i a les vuit entrava a treballar a la carnisseria de can Bardala.

(...)

Em dic Mateu Torrent Pasqual, però sempre m’han conegut com en Mateu de la Mina (...) Vaig néixer el 22 de gener de 1945, sis mesos després que els mariners italians haguessin marxat de Caldes. (...) Érem cinc germans, però no érem una família o, en tot cas, jo m’hi sentia estrany. 

(...)

Que en realitat el pare no era el meu pare, crec que ho vaig saber des de molt jove.

(...)

M’ha faltat una peça del trencaclosques, sense el pare el meu retrat ha quedat incomplet. 

També coneixerem una mica la història de la Neus, la seva esposa:

Jo sóc de Flaçà, però vaig venir a Caldes a treballar de perruquera. Encara em diuen la Neus Perruquera, i això que fa quaranta anys que vaig deixar la perruqueria i vaig muntar una botiga de regals.

(...)

D’en Mateu no sé què em va agradar, no ho sabria explicar.

En Mateu va néixer i viure a La Mina, un barri de barraques de Caldes, amb un ambient de pobresa i carències bàsiques, que tot i no confondre amb "La Mina" de Barcelona hi veig algunes similituds:

Els fills de la Mina teníem vetats tots els llocs bons de Caldes, totes les coses que a un nen de set o vuit anys li podien agradar. 

(...)

A la Mina no hi havia aigua corrent. Ni vàter. Ni comuna. 

I la història d'en Ciro, el mariner italià que sembla va ser el pare, comença amb una batalla en un vaixell; el Roma:

Ni el profeta del llibre de l’apocalipsi no va descriure mai res tan horrible com l’infern que es va trobar en Ciro quan finalment va aconseguir posar els peus sobre la coberta del Roma.

(...)

Va recórrer tota la coberta de popa buscant inútilment els amics i quan va veure que l’aigua no parava de pujar, ell també va tirar-se la mar.

I després de diverses vicissituds arriben a Caldes després de passar per Maó:

Quan van entrar al port de Maó, desenes de figures negres es movien com espectres als penya-segats i observaven de lluny les evolucions dels vaixells.

(...)

Vuit dies després de l’arribada dels vaixells italians, la gent de Maó encara evitava d’acostar-se al port, que seguia impregnat d’aquella horrible pudor de carn cremada.

(...)

Un mes després de l’arribada dels mariners als balnearis, tot el poble coneixia en Ciro: “El noi que xiula cançons italianes” o “l’italià que du la roba a la Joana de la Mina”. 

(...)

Els italians se les empescaven per caure simpàtics i sovint s’entretenien fent jugar les criatures, sobretot quan les dones voltaven a prop. 

I què en sabem de la Joana, la mare d'en Mateu? Poca cosa en realitat:

La Joana era una feligresa complidora, de missa cada diumenge, però no era una devota de les que sempre rondaven l’ecònom del poble.

 (...)

El regne de la Joana es reduïa a un tros de poble delimitat al nord pels estenedors i al sud per can Bardala. Només els diumenges anava més enllà de les seves fronteres naturals per baixar fins a l’església. 

Finalment, mai no s'acabarà d'aclarir la veritable paternitat d'en Ciro, però el cas és que a en Mateu tota la família d'en Ciro li va reconèixer la semblança no només física, sinó en els gestos i les expressions.

I potser és el millor, acabar aquesta història sense conèixer amb certesa la realitat; això encara li confereix un deix més romàntic a tot plegat. No creieu?

El fill de l'italià

Rafel Nadal

464 pàgines