La tia Ursula que viu a Hawaii, ( lloc que alguns consideren com el Paradís) té un càncer terminal i
truca el seu nebot perquè abans de morir, vol veure el seu germà, amb el que ja fa uns quants anys, per un d'aquells problemes familiars sovint absurds, van deixar de comunicar-se.
Els proposa pagar-los el viatge i que s’allotgin a casa seva
que ara està buida perquè ella està a l’hospital:
No he tingut cap contacte amb Ursula des de l’any de picor.
Se n’hi va anar a passar unes vacances, segons tinc entès, li va agradar el
clima i s’hi va quedar. Podia decidir de viure allà o a on li donés la gana ja
que no tenia lligams de cap mena. (Segons el pare, germà de la Ursula)
Aquest és l'inici del que seran a més d'unes vacances, el retrobament amb el passat del pare i d'alguna manera, el descobriment de l'amor en el protagonista que havia estat ordenat sacerdot i que feia temps que, desencantat i qüestionant-les, havia abandonat les creences. En l'actualitat viu, amb moltes estretors, de donar classes de teologia:
Jo vaig néixer i em vaig criar al sector sud de Londres, com un dels quatre fills d’una família d’immigrants irlandesos de segona generació. (...) Jo era un noi bastant devot: vaig ser escolà, ajudant regular a la primera missa, recol·lector d’indulgències i resador de novenes. També era força estudiós
(...)
No cal aprofundir gaire la filosofia de la religió per descobrir que és tan impossible de provar com de desmentir la veritat de qualsevol proposició religiosa.
(...)
Per als meus feligresos, jo era una mena d’agent de viatges que proporcionava bitllets, assegurances i prospectes il·lustrats, i els garantia la felicitat definitiva.
(...)
Així, allà em teniu, convertit en un capellà ateu, o si més no, en un capellà agnòstic.
Com he dit, en aquest viatge i per una trobada providencial, se sentirà atret per una desconeguda que a més ha estat la causant involuntària de l'accident del pare, la qual l'iniciarà en el sexe del que per fi gaudirà sense tabús, dolçament, deixant així enrere la primera experiència traumàtica i decebedora amb la Daphne, quan ell encara era sacerdot. Aquesta va ser una més de les raons que el varen impulsar a deixar el sacerdoci:
En un moment determinat, Daphne es va voler aixecar per encendre un llum, però la vaig aturar.
(...)
Ella em va besar amb fermesa, curosament. (...) Em vaig quedar immòbil mentre Daphne em besava, estupefacte, però sense oposar resistència; de fet, estava encantat.
(...)
La besada de Daphne i la meva resposta havien segellat la pèrdua de la meva fe.
(...)
Bé, va ser un desastre, un autèntic fracàs, aquella nit i les altres vegades que ho vam intentar, tant si era a la seva cambra com al seu pis, o bé (en una ocasió, com a últim recurs desesperat, en un hotel.
(...)
I així, tristament, miserablement, vilment, al cap d’un parell de mesos de penjar els hàbits, vaig deixar Daphne... o ella em va deixar a mi.
M'he referit al dissortat accident que sofreix el pare quan es posa a creuar el carrer sense mirar i un cotxe l'envesteix fracturant-se la pelvis. Ha de romandre hospitalitzat un temps i és aleshores que el fill i el pare, que és un fervorós creient, i també la tia Ursula, que es qüestiona moltes coses, mantenen algunes converses entorn la religió. Possiblement el més interessant del relat.
Ursula: “No veig quin sentit té la religió si no existeix el cel.”
(...)
Jo, sempre m’imaginava el cel com una mena de catedral enorme, amb Déu Pare a l’altar, i tothom adorant-lo.
(...)
Diuen -va remarcar Bernard- que quan es mor el segon dels
teus progenitors, acceptes per fi la teva pròpia qualitat de mortal.
Tot i que no podem parlar d'unes vacances en el sentit més tradicional i estricte, aquesta frase m'ha semblat una bona manera de resumir-les:
Jo sempre he pensat que és la millor part de les vacances
(...) Quan obres la porta de casa, reculls la correspondència, poses el perol
al foc per fer-te una tassa de te i surts a veure si ha sobreviscut el jardí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada