Còmplices

En el preàmbul d'aquesta obra de teatre en forma de monòleg, en Rodolf Sirera Salvador Bataller comenta:

Isabel-Clara Simó, a més de novel·lista, ha estat coautora de guions per a sèries televisives, i ha publicat un conte infantil. (...) Un catàleg ampli que, a partir d’aquest volum, encara és més variat per la incorporació del gènere dramàtic.
(...)

Es va estrenar el 26 d’agost de 2003 al Teatre de Ponent de Granollers per Cia, de Teatre La Dependent.

I ja ens endinsem en l'argument, on un personatge solitari, un pres, ens interpel·la:

Catorze! Catorze anys m’han caigut, tio! Sí, sí, el que sents. La mare que m’ha parit! Catorze! I encara diu l’advocar que és una ganga. I és que a sobre no em deixen ni emprenyar-me. 

I gairebé desperta les nostres simpaties:

No, no, no, Andreu, no dic jo que estigui bé el que he fet, això no. Tinc sentit de les coses, jo. Sé què és just i què no ho és. Ara que catorze anys...! Costaran de passar. 

Però, és clar, poc a poc el personatge es va engrescant, ha observat en els ulls i l'atenció del "seu" públic, que no només se l'escolten amb atenció, sinó que a més el comprenen, es posen al seu costat i així segueix comptant la seva història i poc a poc, els espectadors s'aniran removent en les seves cadires una mica més neguitosos, a mesura que ens parla de la seva relació amb la Carme, la seva esposa, ara morta i es va desvetllant el seu caràcter:

Sempre que et deia. Mira, Carme, les coses les vull així i així tu t’hi avenies.

(...)

Ens discutíem, sí senyor, però no li vaig posar una mà a sobre ni li vaig muntar cap sidral. Sempre mirant d’enraonar, que ella mateixa ho veiés, que així no anàvem bé, que ella no complia.

(...)

Si no sabia mai ni on estava! Cony, doncs li vaig clavar una bona hòstia. Semblava que l’hagués matada: uns plors, uns extrems! (...) Al judici aquest cony d’hòstia va sortir tant que al capdavall creus que ets un animal, que ets un bèstia...

(...)

No hi havia malícia. Jo no li volia fer una cara nova, sinó fer-la reflexionar, cony, no costa tant d’entendre! (...) Les dones han de tenir drets, i ningú les ha de maltractar, conforme, però ploren, criden, són emotives, i ho fan tot al revés. Són fetes per ser mares, per parir.

(...)

Trobo que no hi ha dret que aquella única bufetada, en mans del Membrives, semblava una pallissa diària.

I és clar, no pot evitar fer evident el seu masclisme malaltís:

Què és ser dona? Ser dona és això d’esperar el marit, d’estar per ell, de vigilar què menja o si es pren o no les medecines, de ser la font d’alegria, de la serenor, la que posa calma quan hi ha raons i la que separa quan hi ha baralles. La que està sempre allà, per conhortar-nos: això és ser dona. Dona de debò. (...) És una cosa que tenen elles per instint, que han nascut amb el do de ser dolces, de ser un recer, de ser qui llepa les ferides que deixa el bregar cada dia amb la vida. Doncs no senyor, ara no en volen saber res. Ni les criatures volen cuidar. 

Seria molt injust desvetllar el final, però puc dir-vos que és inesperat, i que en el meu cas només em va sortir una expressió del fons del cor: Oh!

Còmplices

Isabel-Clara Simó

Editorial Bromera