Sobre la llibertat

Entenc que sempre és oportú reflexionar vers la llibertat, tot i això possiblement aquest és un moment excepcional per conèixer i meditar vers les idees exposades aquí per en John Stuart Mill:

La llibertat de pensament, consciència i expressió:

En tot allò que només té a veure amb si mateix, la seva independència és, de dret, absoluta. Sobre si mateix, el seu cos i la seva ment, l’individu és sobirà.

(...)

Per molt que una persona que tingui una opinió forta no vulgui admetre la possibilitat que sigui falsa, hauria d’admetre el fet que, per molt vertadera que sigui, si no és discutida obertament i sense por, serà sostinguda com un dogma mort, i no com una veritat viva. 

La llibertat d'acció:

La persona que té desitjos i impulsos propis -que són l’expressió de la seva natura, tal com ha estat desenvolupada i modificada per la seva pròpia cultura- és percebuda com una persona amb caràcter. (...) Si, a part de tenir impulsos propis, aquests són forts i estan governants per una voluntat ferma, llavors diem que té un caràcter enèrgic.

(...)

Però l’home -i encara més la dona-, que poden ser acusats de fer “el que no fa ningú”, o de no fer “el que fa tothom”, són objecte del mateix menyspreu que rep aquell que comet un delicte moral greu.

Un aspecte controvertit el de la llibertat individual, dons tot i defensar-la, no deixa d'alertar quan aquesta llibertat individual, mai no pot ser admesa quan perjudica la llibertat o els interessos dels altres:

L’individu no és responsable davant de la societat per les seves accions, sempre i quan aquestes només concerneixin els seus propis interessos i els de ningú més.

Per aquelles accions que són perjudicials per als interessos dels altres, l’individu ha de retre compte els altres i pot ser sotmès a penalitzacions socials o legals si la societat opina que un dels dos tipus de càstig és necessari per a la seva protecció. 

Al llarg de tot el volum, trobem diversitat de punts i idees que ens fan reflexionar; en recullo uns pocs dels que més m'han cridat l'atenció i que de ben segur donarien per més d'una llarga conversa i/o discussió més o menys filosòfica:

Estic tan en contra com qualsevol altra persona del fet que la totalitat o bona part de l’educació de les persones hagi de recaure a mans de l’Estat. (...) Una educació estatal és una estratagema per emmotllar totes les persones per tal que siguin exactament iguals les unes a les altres. 

(...)

Cap persona no ha de ser castigada simplement per estar beguda; en canvi, un soldat o un policia poden ser castigats per estar beguts quan estan de servei. 

(...)

Si un funcionari públic o qualsevol altra persona veiés algú intentant creuar un pont que saben que no és segur i no hi hagués temps per advertir-lo del perill que corre, podrien forçar-lo a retrocedir sense infringir la seva llibertat perquè la llibertat consisteix a fer allò que un desitja i ell no estaria desitjant caure al riu. 

(...)

El que s’anomena moral cristiana té tots els atributs d’una moral reaccionària. (...) En els seus preceptes és més habitual trobar un “no faràs” que un “has de fer”

I ho deixo aquí. Reflexionem:

Portar una persona al món és, en si mateix un dels actes més responsables de la vida humana. 

MAC

Un argument prometedor el d'Enrique Vila-Matas que a mesura que m'he anat endinsant en la història ha perdut força l'interès.

Sánchez, escriptor de certa nomenada, renega d’un dels seus llibres “Walter y su circunstancia” y Mac, que pretén arribar a ser escriptor mentre escriu el seu diari, decideix reescriure'l, però en realitat tot el que fa és narrar-nos el llibre de contes original, i es limita a especular al respecte mentre només divaga, i divaga molt:

En esto de proponerse una novela es recomendable ir paso a paso, moverse con afilada cautela. Con decir que yo voy a obrar con mucha precaución, y eso que sólo aspiro a reescribir la de Sánchez…

(...)

Los libros de relatos -que tan parecidos pueden ser a un diario personal, construido también a base de días semejantes a capítulos, y de capítulos a su vez semejantes a fragmentos.

(...)

Me fascina el género de los libros “póstumos”, últimamente tan en boga, y estoy pensando en falsificar uno que pudiera parecer “póstumo e inacabado” cuando en realidad estaría por completo terminado.

A més, sembla que vol demostrar que té una gran cultura literària, cosa que no poso en dubte, però com a lectora, entenc que no és necessari fer-ne constants al·lusions gairebé amb calçador.

La sensació que m'ha deixat és que té un nodrit arxivador amb referències de diferents autors i obres i que, de tant en tant, en tria un i el situa dins la narració, massa cops sense venir a tomb.

D'en Mac, el protagonista, sabem que ha deixat la seva productiva feina i que ara depen dels ingressos de la seva esposa, i que es passa els dies passejant pel seu barri, observant els seus veïns i fent anotacions en el seu diari:

Hace tan sólo unas pocas semanas, era el propietario de un sólido tinglado inmobiliario. 
(...)
Los vecinos siempre inspiran miedo, aunque tengan explicaciones para todo.

I acabo fent meva la tesi de l'autor, tot i que en el meu cas, referint-me al seu llibre. Espero que em disculpeu la petita maldat:

A veces, un comienzo extraordinario perjudica al resto de un relato, porque siempre acaba ocurriendo que éste no puede estar todo el rato a la misma altura. 

No havia llegit res de Vila-Matas i, francament no crec que ho torni a fer.

Transparència

Sens dubte, un tema molt actual el de la transparència. Actualment la majoria de partits polítics, d'aquells que solen dir que fan nova política, i que en realitat almenys en el que a mi respecte, poca diferència he trobat amb la vella, acostumen a parlar de transparència, fonamentalment abans d'accedir a algun tipus de poder.

Bé, em va semblar interessant esbrinar quelcom més al respecte i és per això que vaig decidir llegir aquest parell de llibres, un tant relacionats entre ells, per si m'aclarien les idees.

Val a dir, que en realitat, la conclusió potser més apressada que n'he tret, és que no sempre és bona una dosi excessiva de transparència.

I com no en sento prou qualificada per definir-me, el millor serà que deixi alguns apunts de cada un dels dos llibres perquè cadascú tregui llurs conclusions al respecte.

MISTERIO Y TRANSPARENCIA – Josep Otón Catalán

La transparencia forma parte de la nueva generación de valores que la sociedad postmoderna reclama. 

(…) 

La reivindicación de una mayor transparencia es una constante en el actual debate ciudadano. Se ha convertido en un requisito básico que afecta a múltiples ámbitos de la vida social. 

(...)

“Transparente” ha pasado a ser sinónimo de “público” en el sentido que se aplica a toda información que no está restringida y a la cual puede tener acceso cualquier ciudadano. 

(...)

La transparencia puede ser un arma de doble filo, ya que no está exenta de provocar peligrosos equívocos. 

(...)

A menudo el exceso de información no deja de ser una forma sofisticada de ocultación tras una aparente trasparencia. La sobreinformación desinforma. 

(...)

Lo transparente es una presencia que percibimos como ausencia. En el fondo, nos atrae porque nos introduce en el misterioso mundo de las presencias invisibles. 

(...)

En un mundo que idolatra la transparencia, la religión es percibida como un reducto del oscurantismo, de la superstición y de la opacidad. (...)El hermetismo de lo sagrado contrasta con la presunta transparencia de lo profano. 

(...)

Una información a destiempo puede dar al traste con todo un proceso de transparencia. 

(...)

La presentación de un texto, por claro que sea, de nada sirve para el que no sabe leer. Una información resulta irrelevante para quien no sabe interpretarla. La revelación no es unívoca. Reclama una predisposición del que la acoge, de lo contrario, le resultará ininteligible. 

(...)

Lo transparente no deja de ser un mito de la sociedad mediática, que se vanagloria de verlo todo y de mostrarlo todo. Pero esa supuesta sinceridad forma parte de la falacia postmoderna. 

-------------------------------

LA SOCIEDAD DE LA TRANSPARENCIA – Byung-Chul Han

Quien refiere la transparencia tan solo a la corrupción y a la libertat de información desconoce su envergadura. La transparencia es una coacción sistémica que se apodera de todos los sucesos sociales y los somete a un profundo cambio. 

(...)

Está demostrado que más información no conduce de manera necesaria a mejores decisiones. La “intuición”, por ejemplo, va más allá de la información disponible y sigue su propia lógica. 

(...)

Más información o una acumulación de información por sí sola no es ninguna verdad. Le falta la dirección, a saber, el “sentido” (…) Transparencia y verdad no son idénticas. (…) La hiperinformación y la hipercomunicación dan testimonio de la “falta de verdad”, e incluso de “la falta de ser”. Más información, más comunicación no elimina la fundamental imprecisión del todo. Más bien la agrava. 

(...)

A la sociedad de la transparencia toda distancia le parece una negatividad que hay que eliminar; constituye un obstáculo para la aceleración de los ciclos de la comunicación y del capital. 

(...)

La sociedad de la transparencia es enemiga del placer (…) La coacción de la transparencia elimina espacios de juego del placer. La evidencia no admite ninguna seducción, sino solamente un procedimiento.

(...)

La sociedad de la transparencia no solo carece de verdad, sino también de apariencia. Ni la verdad ni la apariencia son tan aparentes. Solamente es por completo transparente el vacío. 

(...)

La transparencia tampoco hace clarividente. La masa de información no engendra ninguna verdad. Cuanta más información se pone en marcha, tanto más intrincado se hace el mundo. La hiperinformación y la hipercomunicación no inyectan ninguna luz en la oscuridad. 

En fi, ho deixo aquí; a mi m'ha semblat força complicat tot plegat:

Lo transparente no deja de ser un mito de la sociedad mediática, que se vanagloria de verlo todo y de mostrarlo todo. Pero esa supuesta sinceridad forma parte de la falacia postmoderna. 

El projecte Plan

Com en totes les guerres, durant la Guerra Civil espanyola, els infants van ser uns dels grans castigats. En aquest llibre, en Jordi Finestres ens narra com al 1937, un grup de tres anglesos i un australià, encapçalats per el periodista John Langdon-Davies, van encetar un projecte que es va conèixer com a Plan, possiblement la primera ONG del món, i que en un principi va acollir a 200 petits de diferents edats orfes o que per diverses raons les seves famílies no els podien atendre:

A les acaballes del 1939, Plan apadrina uns dos-cents vint menors atrapats en el temps i en la història, sense possibilitat, de moment, de tornar a casa. En la majoria dels casos, el pare ha mort i la mare està en parador desconegut o en algun camp de refugiats, sense notícies dels fills. 

Van crear, amb col·laboració del Govern Català, El govern de Companys, a través de la Conselleria de Sanitat i Assistència Social, havia creat, l’octubre del 1936, els comitès d’ajuda als refugiats, però la situació ha estat superada amb escreix i es crea el Comissariat d’Assistència als Refugiats perquè a les acaballes del 1937 el nombre de refugiats a Catalunya voreja els set-cents mil, dels quals una setena part han de ser hospitalitzats per diverses malalties. i l'apadrinament de diferents ciutadans britànics i nord americans, un seguit de cases d'acollida, la primera de les quals a Puigcerdà, coneguda com La Torre Moner:

La colònia de Puigcerdà és una gran torre on “els rics catalans es tancaven a l’estiu” (...) Coneguda originàriament com a Torre Moner, el cognom de l’antic propietari, “ara nosaltres hi hem posat el nom de Torre Anglaterra”. El jardí té forma de quadrilàter i està rodejat d’una reixa de ferro amb tres portes. Hi ha pereres, pomers, pruners i avellaners. 

En John:

Sap com despertar la consciència dels auditoris. Té una bona oratòria i transmet aquell punt d’emoció necessari. 

Eric Muggeridge:

L’Eric s’encarrega dels contactes institucionals. (...) Manté un ritme frenètic, fa desenes de discursos en teatres, hotels, centres socials, al carrer... (...) La seva oratòria no deixa ningú indiferent. 

(...)

No va tornar a Plan després del seu ingrés a l’exèrcit britànic el 1944, tot i que va deixar una llavor que anys més tard va donar els seus fruits. 

Nick Baron:
És indiscutiblement, l’home que tot ho pot aconseguir, entra i surt constantment de Puigcerdà, on es fa sentir a cop de clàxon del seu inseparable camió carregat de queviures, roba i mantes que sol trobar en els llocs més inversemblants de Barcelona com ara hotels que abans havien acollit persones adinerades, que avui ja no s’hi allotgen. És “l’home dels miracles” com el bateja en John. 
(...)

S’allista al batalló britànic de les Brigades Internacionals a Albacete (...) És destinat al Front d’Aragó. Hi arriba el 15 de març. Setze dies després, la seva unitat és víctima d’una emboscada de l’enemic. (...) Acabada la guerra, el maig del 1939, els guanyadors van confirmar que el Nick havia estat abatut pels rebels. 

Esme Odgers:

Una dona amb una personalitat immensa. (...) La mare de tots, la professora, l’amiga, l’espatlla sobre la qual plorar i el somriure necessari. 

Són diversos els cops que han de traslladar-se, a mesura que els bombardeigs es fan més constants i propers, i diverses les vicissituds que han de patir:

1941: El retorn

A través d’una delegació extraordinària de repatriació de menors, sota les ordres de la Falange, s’organitza el retorn, amb una intensa campanya a la premsa. (...) cal emmarcar-lo com un acte de propaganda per mostrar la cara més amable de la dictadura a les nacions europees (...) Molts d’ells trigaran mesos a tornar amb els seus. 

L’any 1951 es posa punt i final al programa d’apadrinament dels nens que van ser evacuats de diverses poblacions de la Península al començament de la Guerra Civil. 

"Villa San Antonio".
Fotografia manllevada des de
Ajuntament de Puigcerdà

Admirat Cabré

Quan llegeixo, tinc per costum tenir a mà un paper i alguna cosa per escriure. És una de les meves maneres de concentrar-me en la lectura mentre vaig anotant tot el què em sembla rellevant.

En el cas d'aquest llibre de'n Jaume Cabré, tot i la seva brevetat, m'ha resultat tant interessant, que pràcticament ho hauria copiat tot.

Senzill, clar i proper, aquest admirat escriptor que, tot i que ho penso no goso de qualificar públicament com a erudit en el camp de les Arts, ens fa partícips de les seves incerteses a l'hora d'escriure, mentre desgrana tot un seguit d'exemples que fan que el que és una lliçó magistral resulti tan amena que jo hauria desitjat que no s'acabés.

Se'm fa difícil compartir alguna mostra de tot el què he recollit i que voldria compartir per tal d'engrescar-vos a llegir-lo.

D'entrada, una declaració del perquè ha decidit escriure aquest llibre:

Amb Les incerteses reincideixo en la necessitat de fer una aturada mental, mirar enrere, pensar en tot el que he llegit, he escrit i he viscut, i provar de donar explicacions que potser seran inútils perquè ningú no me les ha demanades. 

I, tal com una de les seves novel·les sens dubte més reeixides, ell també es confessa:

De vegades penso que, sense pretendre-ho prèviament, escric novel·les cada cop més llagues perquè és la millor manera d’haver-me guanyat una temporada generosa dedicada a la lectura sense remordiments pel fet de no escriure.

(...)

El plaer de narrar històries és tan intens avui com fa mil anys. Només és comparable, per intensitat i per antigor, al plaer d’escoltar-les.

Jaume Cabré és un apassionat de l'Art. En totes les seves obres apareix d'una o altra manera, la música, la pintura o qualsevol altre manifestació artística, i no ho fa d'una manera forçada, com algun cop he observat en altres autors que sembla que ens volen enllumenar amb els seus coneixements, no, si mai heu assistit a alguna xerrada explica com li va arribar la inspiració, veient un gest casual, escoltar una interpretació, flairant una aroma...

La vida narrativa dels objectes em fascina. Aquella sabata al mig del carrer..., què hi fa? El paper rebregat... I el guant..

(...)

Una mateixa història, escrita d’una manera o d’una altra, dóna com a resultat dues novel·les diferents. 

(...)

Un relat és allò que hi ha entre la situació inicial i la final dels personatges. Entre tots ens han explicat una història concretada en fets, i hem viscut (això és el més important) l’efecte d’aquesta història en els personatges.

(...)

Si no ho heu experimentat, no sabeu com n’és, d’enriquidor, reconèixer paisatges, expressions, tòpics, manies i generositats en autors allunyats només en el temps. 

(...)

La literatura (...) actua així: dir el màxim amb el mínim de material artístic. Qualsevol història mai no comença des del principi. 

(...) 

Escrivim per moltes raons, la majoria inconfessables o ignorades per nosaltres mateixos. 

(...)

Escriure és fer un viatge cap a l’interior d’un mateix. És un itinerari cap al propi interior amb el qual convides el lector a fer un viatge similar. 

I en aquests dies que hem patit una repressió violenta pel sols fet de tractar d'exercir la nostra llibertat, venen molt a tomb algunes de les reflexions amb què ens obsequia l'autor:

La llibertat no és una foguera ni una bomba al voltant de la cintura: la llibertat és una llibreria. 

(...)

La llibertat és poder llegir, poder pensar, poder dir en veu alta, poder decidir havent aprés a reflexionar... Tot plegat ens fa més persones. I la lectura es converteix en el nostre gran aliat i ens ajuda a aprendre a valorar el silenci. 

(...)

Aquesta societat que hem d’aguantar està abocada a la producció sistemàtica de mediocritats. I alerta amb les mediocritats: “Els esperits mediocres solen condemnar tot allò que està lluny del seu abast”. Ho va dir La Rochefoucald. 

(...)

El dia que no ens preguntem per a què serveix l’art, sinó que en gaudim sense més preguntes, serem una mica més lliure. 

Sóc mestra

Sóc mestra, fa anys que m'he jubilat, però sóc mestra. 

Aquest vespre, malgrat el cansament de les hores passades en defensa del dret a votar, no podia conciliar el son; pel meu cap passaven un i mil cops les imatges, els neguits i les emocions viscudes, però per sobre de tot pensava en les escoles malmeses per la desfermada fúria inexplicable del que coneixem com a "Cuerpos y Fuerzas de Seguridad del Estado" i en els meus companys mestres. Avui dilluns les classes havien de realitzar-se malgrat les portes destrossades, armaris esbotzats, ordinadors rebentats, material escolar escampat, brut, trepitjat... taules i cadires trencades... i tot, pensava, davant la mirada interrogant i segurament esporuguida dels alumnes.

De ben segur que els membres de la comunitat educativa, s'han passat una bona part de la nit tractant d'esmenar les conseqüències de tot aquest desori, però de bon matí arribarien els alumnes i els caldrà una explicació. Difícil situació: Com es pot explicar que tots aquests disbarats no han estat pas causats per ningú del que coneixem com a delinqüent, sinó que ha estat justament els qui, en principi, ens haurien de defensar d'aquestes situacions i actuacions? Com dir-los que hi ha hagut dues menes de policies: la que ha vingut de fora, acomiadada amb crits de "A por ellos" i els Mossos, que han tractat d'impedir tots aquests excessos? 

El més segur és que hagin vist les imatges de les violentes agressions físiques, algun cop vers alguna persona propera o coneguda, i això sense cap enfrontament: ràbia i odi en estat pur, esgrimint armes, front persones pacífiques assegudes i aixecant les mans, el "delicte" dels quals era demanar votar.

No sé com m'hauria sortit, però des d'aquí, avui més que mai, vull reiterar el meu suport i estimació per la tasca dels que d'una manera o altra segueixen sent els meus companys.

Manllevo del diari ARA.Cat i Nació Sabadell, les imatges de la càrrega a l'Escola Nostra Llar de Sabadell, només com a exemple del què ha succeït a diversos centres: