Morir

La primera referència que tenim del protagonista és en una mena de monòleg interior, que m'ha evocat una respiració fatigosa, entretallada, que potser es va apagant tot i que té moments que s’accelera, penso, fruit de la mateixa fatiga o dels efectes de la medicació.

S'interroga amb temor, es troba perdut, tot i que d'alguna manera hi ha quelcom que li resulta vagament conegut.

Algú com jo, que tinc un sentit de l'orientació nefast, puc entendre aquesta sensació entre desconcert i angoixa, al mateix temps que empipada per la situació incòmoda...

No sé on soc.

Hi ha d’haver alguna raó perquè sigui aquí i intueixo que se’m desvetllarà si puc reconèixer el lloc on soc, però no puc perquè no hi he estat mai.

(...)

Sembla una carretera.

No hi passa ningú.

Em dec haver perdut i, en perdre’m, també he perdut el record d’haver vingut.

Però hi soc.

De sobte es troba algú, potser una esperança o també un perill, però la necessitat l'empeny a acostar-se, a presentar-se, a rememorar quelcom que li és proper, dolorós i irreparable:

Em diu el seu nom. Per això li dic el meu.

- Jo sóc el vigilant

Vaig deixar la vigilància a mans dels metges.

Avancem en el coneixement del protagonista: Ha estat molt malalt, en situació greu, ha tractat de ser comprensible amb els metges, els ha donat tota la confiança, però ha empitjorat, res no ha sortit com esperava. 

Es troba allunyat de les deliberacions i les indicacions dels especialistes, cada cop més confuses. O potser era que cada cop el cap li responia pitjor...:

Cada vegada em costava més entendre les coses que em deien i això que sempre ho he entès tot. Hi havia metges que s’incomodaven quan els feia preguntes i n’hi havia que de veritat comprenien que ho volia saber tot encara que al mateix temps no volgués saber res.

O feia preguntes i acceptava les respostes o em mossegava la llengua i em quedava amb les ganes. Però volia fer les dues coses.

(...)

Em recordo del nen que vaig ser i llavors em recordo que aquell nen va ser pare.

Com que em recordo de tantes coses em veig amb cor de creure que estic despert. 

-  No cal que preguntis res, si no vols fer preguntes. Deixa que passin les coses. 

Ja ho vaig fer i van passar coses: la malaltia s’escampava.

Després d l’operació em vaig quedar sense bufeta, sense pròstata, sense les glàndules seminals, sense una pila de ganglis i sense una colla de connexions nervioses que són imprescindibles per a la funció erèctil. Tot d’un cop.

Si mai heu somiat, jo ho faig sovint, potser recordeu algun episodi en què vagaregeu perduts per algun indret més o menys desconegut del què no trobeu la sortida, amb la sensació que ja us heu perdut altres cops al mateix lloc.

Fins i tot, darrerament puc arribar a consultar el mòbil, cercant al "maps" una sortida, com sovint  he fet quan estava desperta, però l'aparell estranyament ara no funciona. Vull trucar a algú que sé que em pot treure del laberint on m'he ficat, però mai no aconsegueixo acabar de marcar un número que està a la memòria preferent.

Normalment arribat a aquest punt, desperto i em costa tornar a conciliar el son. Semblantment li passa al protagonista:

Sé que estic viu perquè encara camino

Tothom ho entén, metàstasi.

Una sortida digna, posar punt i final al patiment, a una vida que fa temps que ha deixat de ser vida. Eutanàsia:

Però cada vegada que repetia la pregunta em repetien la resposta: encara no podem, la llei no ens deixa encara. O sigui que després d’haver-los esquivat tota la vida, al final de la vida topava amb el codi penal. Què trist que la llei et faci això.

(...)

Em van donar píndoles i després bevibles. Però l’efecte de seguida va ser massa lleu.

Em van donar l’inhalador nasal, eficaç com a rescat perquè enganyava el dolor molt de pressa. Però l’efecte de seguida va ser massa curt.

Les últimes setmanes ja depenia de la bomba de perfusió subcutània. (...) I ni així

(...)

Em van dir que ja no em podien curar, però que farien tot el que calgués per ajudar-me a morir, ho havia d’entendre.

Em sembla que ja sé on soc.

Molt recomanable aquesta entrevista a l'autor:

https://www.lavanguardia.com/encatala/20210405/6627224/morir-es-molt-dificil.html

 

Torno a casa

Joan Carreras

117 pàgines

Desobediència i democràcia

El subtítol d'aquest interessant assaig ens diu molt més que el títol, o potser és el que personalment m'ha cridat més l'atenció: "Nou fal·làcies sobre la llei i l’ordre". I em permeto afegir la definició de fal·làcia que fa la XTEC: "Una fal làcia és un raonament que sembla vàlid però que no ho és. Si el raonament incorrecte té l'objectiu conscient d'enganyar llavors, a més s'anomena sofisma."

Reconec que, potser per l'època que vaig néixer o el fet de tenir una infantesa i adolescència un xic "complicada", he estat sempre rebel, insubmisa i inconformista. Si hagués de triar una frase que em definís en aquella època, no tindria cap dubte "No me da la gana". I és en castellà per raons òbvies.

Com que era força espavilada, abans de negar-me a seguir qualsevol ordre solia preguntar "Por qué?" o més sovint, "Por qué yo?" La resposta era o bé "Porque eres una nena" (tenia un germà més gran) o més simplement "Porque sí" i és aleshores quan la meva resposta era la que he avançat més amunt.

Mai ningú no em va demanar que desenvolupés aquest raonament, ni molt menys modificava en absolut les ordres que havia d'obeir. Ho havia de fer i punt.

Altra cosa és com ho feia, però aquesta és una altre qüestió que igual algun dia tractaré. 

Poc sabia que no estava sola en la meva rebel·lia i que havia intel·lectuals que amb paraules més sàvies i acurades confegirien tractats que arribarien a ser referència pels rebels d'èpoques futures:

Val a dir que, en anglès, quan alguna veu reclama “law and order” el que demana, de fet, a part del manteniment de l’ordre públic, és l’increment de la duresa policial i penal necessària per a fer possible aquest manteniment.

I és que, com molt bé diu l'autor:

Quan s’accepten decisions injustes, la injustícia s’autoritza i es perpetua; quan es produeixen decisions injustes i són violades allà on apareixen, el que s’alimenta és una distinció saludable entre el bé i el mal; quan les decisions injustes es converteixen en norma, és just i necessari que el govern i els seus càrrecs trontollin.

(...)

Si la funció social de la protesta és la de canviar les condicions injustes de la societat, les protestes no es poden aturar per una decisió judicial o una sentencia de presó. (...) Si s’atura en aquest punt i tothom es limita a dir alegrement, com després d’un partit de futbol, “bé, hem jugat un bon partit, hem perdut i acceptarem esportivament el resultat”, llavors vol dir que tractem la protesta social com si fos un joc. Es converteix en un símbol, en un gest.

(...)

L’acceptació esportiva de la presó com a estat final de la desobediència civil està molt bé per a un partit de futbol, o per a una societat determinada a fer només reformes simbòliques. 

De total actualitat els paràgrafs que segueixen i que m'han recordat les manifestacions i les protestes a Catalunya de l'any 2017 i per les quals se segueixen demanant penes elevadíssimes de presó:

El terme “violència”, si es deixa sense definir, pot voler dir qualsevol cosa que el lector pugui imaginar-se, des de trencar una finestra fins a deixar caure una bomba.

(...)

La propietat ha de ser tan sagrada que no es pot saquejar ni tan sols quan cal protestar sobre una matança? O per expressar indignació davant d’una gran injustícia? 

Si un acte concret de desobediència civil és moralment justificable com a acte de protesta, l’empresonament dels que hi ha participat és un acte immoral al qual cal oposar-se i que cal impugnar fins al final.

No cal afegir res més. O, pot ser sí:

En el nostre raonament sobre desobediència civil, cal no oblidar mai que nosaltres i l’Estat som diferents pel que fa als nostres interessos (...) L’Estat vol el poder, la influència i la riquesa com a objectius en sí mateixos. L’individu vol salut, pau, activitat creativa, amor. 

Desobediència i democràcia

Nou fal·làcies sobre la llei i l’ordre

Howard Zinn

Traducció de Ferran Ràfols Gesa

Pròleg de Xavier Antich

115 pàgines

 

Carretera secundària

Què deuen pensar els fills dels pares (pare o mare) que vivim sols. És evident que per tradició sembla que les dones ens hem de sortir millor, però els temps sortosament canvien per millorar en algunes coses, i aquesta n'és una, i força homes viuen sols, com és el cas de la història que ara ens ocupa.

Un pare vidu que viu sol en una caseta a Malzinelles, i s'espavila prou bé, cuinant mentre manté la casa en un raonable bon estat tot i que amb l'ajuda d'una assistenta que tindrà el seu paper en el desenvolupament del relat.

Tot sembla indicar que és prou independent, però... un bon dia truca al seu fill gran, en Jonàs, i li demana de manera insistent, que pugi a passar el cap de setmana, cosa que no havia passat mai abans:

No s’ha quedat mai a dormir a la casa de Malzinelles des que el pare hi viu sol. I no ho hauria fet si ell no hagués insistit. 

S'hi avé a visitar-lo i només arribar rep la primera sorpresa quan el pare li comunica que ha convidat a sopar un veí del què s'ha fet molt amic. El fill, que pensava que el pare havia iniciat una nova relació, comença a pensar que potser no és el tipus de relació que intuïa:

Un veí, ja t’ho he dit. (...) Diu que s’hi està fa més d’un any, però no l’havia vist fins fa poc abans de l’estiu.

Però aquest vespre, anirà de sorpresa en sorpresa. Ara resulta que està considerant el demanar una hipoteca inversa: 

Ara hi cau. Fins ara estava en la inòpia. Vet aquí que el pare no li ha dit que vingui perquè li vulgui presentar una dona ni perquè esperi que talli la llenya. Ara comprèn l’única raó. Li volia parlar de la hipoteca inversa i per això ha convidat el seu amic. No improvisa, ho tenia tot decidit.

(...)

No em sembla tan mala idea -accepta el Jonàs, amb ganes que la cosa no s’allargui.

La novel·la agafa el caire d'un relat policíac, amb conxorxes i la mort del pare en circumstàncies sospitoses:

Un matí boirós de primavera, just després de la Setmana Santa, Benet Moll torna de comprar el pa i el diari amb la seva bicicleta, com cada dia. (...) Gràcies a aquesta explicació d’un veí matiner que treia a passejar el seu pastor alemany, la policia local ha establert la versió dels fets que parla d’un camió misteriós com a responsable de la mort de Benet Moll, a més dels senyal de trànsit, que s’ha ocupat del tret de gràcia a la templa.

I aquí el misteri s'introdueix en la història. És el moment en què els fills han de buidar la casa del pare i s'han de fer càrrec de revisar la documentació amb totes les gestions complicades que els qui hem patit la mort d'un o els dos pares sabem prou bé com de doloroses i, fins i tot violentes, resulten ficar-nos al seu "País íntim" com en el seu moment el va nomenar l'escriptora Maria Barbal. 

Què trobarem? Com ho gestionarem?:

A primera hora de la tarda, els dos germans van a casa del pare, però al principi no gosen tocar res, com si no estigués bé que tot allò que havia sigut dels pares els pertany de cop i volta. (...) La casa i tot el que hi ha és patrimoni dels pares, és la suma de les seves vides i ningú més hauria de gosar posar-hi les mans al damunt. Almenys, no encara.

(...)

Buidar una casa sembla més fàcil que omplir-la, però en realitat se’ls afigura com una maniobra complexa.

(...)

Si s’aturen a decidir sobre cada objecte no acabaran mai. (...) ara que els han enterrat a tots dos ja poden alçar una pira amb tot el que van posseir per calar-hi foc i alliberar-se per sempre. És una sensació que els disgusta, i l’única manera que troben d’esquivar-la consisteix a tenir cura dels detalls. 

I comencen les sorpreses:

El pare es va vendre la casa. S’hi podia quedar mentre visqués, això era tot. La finca i l’immoble a canvi de diners. 

(...)

Han trobat uns 150.00 euros entaforats entre la col·lecció de postals, tancades a la caixa forta.

El joier els costa de trobar-ho i hi troben a faltar algunes coses com per exemple uns botons de puny del pare.

I ja ho deixo aquí, sóc conscient que hi manca el millor, però haureu de llegir-lo per conèixer-lo.

Només us avanço que es tracta d'un final amb doble sorpresa, molt ben dosificades totes dues.

Carretera secundària

Joan Carreras

207 pàgines 

A la colònia penitenciària

 

La Model
Juliol del 2017

Un Kafka en estat pur, amb una història que curiosament també va anomenar en alguna ocasió la Mercè Rodoreda.

Ens trobem en una presó, que aquí se l'anomena "colònia penitenciària" i que m'ha evocat com una mena d'aquelles "casa-cuartel" on s'allotjaven, o s'allotgen, destacaments de la Guàrdia Civil amb llurs famílies.

Aquí els penats per no se sap quin delicte, (tot molt kafkià), pateixen un règim carcerari extrem on, malgrat que no se'n parla explícitament, tot fa pensar que mai no en sortiran vius.

Coneixem el centre en un moment un tant particular: La direcció ha canviat i a més acaben de rebre la visita d'un observador, al que ell anomena explorador, interessat en els mètodes penitenciaris de diferents països, se suposa que per comprovar la possibilitat d'aplicar-los en el seu. Val a dir, que aquesta era una pràctica relativament habitual en l'època en què se situa la història.

En el cas de la colònia del relat, al viatger li mostren un estrany aparell que malgrat els canvis en la direcció, que segons l'oficial encarregat és massa permissiva, pensen mostrar-li en funcionament aquest mateix dia:

És un aparell molt particular, va dir l’oficial al viatger-explorador (...) L’interès per aquesta execució no era gaire gran, a la colònia penitenciària. 

(...)

El viatger tenia poc interès per l’aparell i caminava amunt i avall per darrere del condemnat amb una actitud gairebé indiferent (...) L’aparell ha de funcionar dotze hores seguides, sense interrupcions. Si hi ha problemes, seran petits i els repararem a l’instant.

(...)

Aquest aparell (...) és un invent del nostre antic comandant. 

I en què consisteix l'aparell?:

Al condemnat se li escriu al cos, amb el rascle, el precepte que ha infringit.

(...)

Pensi que no ha de matar immediatament, sinó en un interval que de mitjana dura dotze hores, el punt d’inflexió està programat per a la sisena hora.

Esgarrifós i encara ho és més la descripció minuciosa que m'he estalviat de reproduir, igual que el final un tant inesperat de la demostració, amb la qual no aconsegueixen impressionar, i molt menys convèncer, al viatger:

“Soc un detractor d’aquest procediment”, va dir el viatger. 

La Model
Juliol del 2017

En el postfaci Anna Punsoda afegeix uns interessants aclariments, alguns dels quals reprodueixo a continuació:

Kafka va escriure “A la colònia penitenciària” entre el 5 i 8 d’octubre del 1914, durant aquests dies de vacances que havia de dedicar-se a “El procés”

(...)

A l’Institut d’Assegurances on treballava, Kafka es dedicava a fer informes sobre prevenció d’accidents laborals. Han quedat alguns esquemes seus de màquines avariades. 

(...)

La fredor amb què Kafka s’aproxima a la tortura i a la víctima fa que l’obra es llegeixi com un cant a l’amoralitat. 

 

A la colònia penitenciària

Franz Kafka

Traducció i postfaci d’Anna Punsoda

Il·lustracions d’Aleix Font Arroyo

60 pàgines

L'any que va caure la roca

El Pallars Sobirà
Juny del 2019

  

He llegit més novel·les d'en Pep Coll. M'agraden tant els temes que tracta, com seva manera d'explicar-los.

En aquest cas, val a dir que gairebé he dubtat que el fet que relata fos verídic, però la realitat és que el què ens narra de manera un tant metafòrica, és la transformació de la vida als pobles de pagès: "Els pobles pagesos d’avui, de mitja muntanya, no tenen gaire cosa a veure amb els de quaranta anys enrere."

I com ho fa?

Doncs heus aquí que els joves d'un poble pagès, surten de cap de setmana, marxen del poble, que no els ofereix res, cap a la discoteca, els bars, les relacions, el lleure...:

Dissabte fèiem cap tots a la discoteca. (...) teníem ganes d’escapar-nos d’aquell món de vells, de bèsties i de rocs, de carrers empedrats, bruts de fem, abonyegats per les roques enormes que sobresortien de les cases com tumors d’un mal lleig.

I en tornar, amb una forta tempesta de neu, troben que el poble ha desaparegut:

No l’oblidarem mai, el dissabte 11 de gener de l’any 1975, la nit que havia de canviar la vida, la dels nostres familiars i la del poble de Malpui per sempre més. 

Però no hi havia pas res de màgic en aquest fet. ni havia desaparegut per cap succés sobrenatural; en realitat, cases i famílies, havien estat colgades pel despreniment d'una gran roca:

...de matinada s’havia sentit una explosió que allà baix havia fet tremolar les cases.

Avanço molt ràpidament: 

Els joves s'allotgen a l'hotel del poble proper, les tasques per desenrunar s'allarguen i es compliquen fins el punt que les "autoritats", davant el perill de més despreniments, decideixen deixar les restes colgades i oferir als joves orfes construir un nou poble, bé sobre les restes, o en un lloc proper. Arribats a aquests punt, apareixen parents més o menys propers atrets per la possibilitat d'aconseguir un habitatge nou i a poder ser de manera gratuïta: 

Al llarg del matí anaven arribant a la Pobla els nostres familiars més pròxims i també els veïns de les cases tancades de Malpui, la majoria dels quals feia pocs anys que se n’havien anat del poble.

S'acorda fer una cerimònia de comiat per les víctimes, s'especula amb la presència del aleshores Cap d'Estat, tot plegat no res:

El funeral per les quaranta-set víctimes mortals de Malpui va tenir lloc el diumenge 2 de febrer, festivitat de la Candelera, tres setmanes després de la tragèdia.

(...)

El Jironi donava per fet que vindria Franco en persona. Un poble sencer d’Espanya sepultat i la xifra de quaranta-set morts bé que es mereixia la visita del cap de l’Estat. (...) El president Arias ens va donar ànims per enfrontar-nos a la desgràcia, ens va prometre l’ajut de tots els mitjans del govern per descolgar les cases i tirar endavant, i després de fer un breu passeig per l’esllavissada es retirà amb les autoritats a l’ajuntament de la Comella.

I arriba el que per mi és la part més interessant del relat. Els joves, que tant havien criticat la manera de viure i treballar dels seus grans, inicien el que pensen serà el futur en forma de cooperativa agrària, fan plans, sumen esforços, discuteixen, es posen en evidència les diferències i alguna història antiga... ho engeguen, fracassen... renuncien, mentre el nou poble es va enfonsant a causa dels materials deficients que es van emprar en la seva construcció:

Ens tiràvem pel cap els antics odis familiars, tot un cabal de rancúnia per les maldats i infàmies comeses al poble durant la República i la Guerra Civil, que s’havien guardat més o menys en secret dins les parets de cada casa al llarg de més de trenta anys.

(...)

Per deixar de ser hereus i convertir-nos en propietaris, vam haver d’omplir i de signar una infinitat de papers. (...) Vam poder constituir una societat cooperativa, la figura legal que ens convenia d’adoptar. 

(...)

La primera setmana de setembre ens vam traslladar a la casa nova. 

(...)

Mentre la maquinària agrícola, els adobs i els pesticides cada dia pujaven de preu, els corders i els productes del camp no paraven de desinflar-se (...)  El referèndum de la Constitució espanyola, que es va votar a principis de desembre del 78, feu esclatar de cop rancúnies i malentesos, enveges i ràbia contra el món, contra el maleït ofici de pagès i contra els companys. 

 

Juny del 2019

Un centre d’interpretació dels nostres morts. Aquest és el futur galdós que els espera al Pallars i a Catalunya.

(...)

Perquè el món tiri endavant, cada generació hauria de construir de cap i de nou el seu propi poble.           

Una entrevista interessant amb l'autor la podeu trobar si seguir l'enllaç 

L’any que va caure la roca

Pep Coll

585 pàgines 

Humà, més humà

Un recull de reflexions d'un filòsof actual i molt nostre, que he llegit, i sovint rellegit com no podria ser d'altra manera, amb amb molt interès.

No fa més, ni menys, que respondre a unes preguntes senzilles i quotidianes que són l'essència de la condició humana.

Ja he dit que sovint he necessitat de rellegir, és a dir, de tornar enrere en la lectura per tal de tractar de copsar tot el sentit del què m'estava comunicant. Amb la filosofia em passa sovint i ja sé que, tot i que frueixo amb la lectura, molts conceptes es resisteixen al meu modest coneixement, però gaudeixo rumiant i esprement-me el cervell.

Jutgeu vosaltres mateixos amb aquest breu resum que us deixo i, espero que us animeu a llegir el llibre:

Queviures conceptuals:

A diferència de la visió panoràmica, la mirada reflexiva i atenta no busca una explicació global, sinó que més aviat procura “desexplicar”, per acostar-se a la significació de les coses. Avui, quan una munió de teories i de verbositat fan de brossa, desexplicar és desbrossar; acció necessària per “clarificar” i per “obrir pas”. 

Com et dius? (el nom):

No hi ha millor revelació de l’humà que la del nom. Per això, una violència extrema vindria de la intenció de no voler donar nom a un infant.

(...)

No es pot dir el nom de Déu en va, però tampoc no es pot dir el nom de l’Anna en va. Fer-ho és mancar al jurament que hi ha al darrere del nom. Un jurament que és tot ell una resposta. La ignomínia és perjuri i infidelitat.

D’on vens?:

Per increïble que sigui, hem començat absolutament; “¿On érem abans de néixer?”, pregunta el germà petit al gran, i, impacient, ell mateix es dona la resposta: “Devíem estar jugant a la panxa de la mare”

(...) 

En un cert sentit, el misteri del naixement supera el de la mort perquè d’aquest darrer, si més no, sabem que segueix la conegudíssima llei que tot humà és mortal. En canvi, no se n’escau cap al naixement.

¿Què et passa?:

La confiança i la promesa serien les accions que atorgarien el suport necessari a d’altres accions: les accions reveladores que, malgrat que l’home ha de morir, no és aquí per morir, sinó per començar.

Gravetat i curvatura poètica:

No és casual que els símbols feixistes acostumin a ser rectes i rígids. La curvatura que cuida -o la cura que es corba- no és ni invasiva ni evasiva. No pretén aixafar ni allunyar-se en la indiferència.

Vibracions: silenci, paraula, cant:

El silenci és igual d’antic que el cant. No pas més antic. (...) El silenci és silenci, i no és no-res. (...) El silenci genuí és el que es deixa escoltar.

Sota el cel blau, sobre la terra plana:

Les paraules, les hauríem de mantenir encara millor que les cases, els pobles o els camins.

Dia a dia, i alguna nit fosca:

El dia és una volta, no una recta, i en aquesta volta hi ha i hi inserim les repeticions quotidianes que ens nodreixen i ens reforcen.(...) Perquè nòmada no és qui no té casa, sinó qui viu el camí fent casa o qui fa casa tot fent camí.

Humà, més humà

Una antropologia de la ferida infinita

Josep Maria Esquirol

171 pàgines 

El noi de Sarajevo

Gallecs
Setembre 2021

No es tracta d'una crònica de guerra en el sentit estricte, però també en podem seguir els avatars de la vida en l'època del conflicte entre  Sèrbia, Croàcia i Bòsnia-Herzegovina, tot vist des dels ulls d'un nen que comença a entrar a l'adolescència i que veu com se li estronquen totes les esperances i els projectes davant una situació que tot i intentar-ho no aconsegueix d'entendre.

És sens dubte una lectura que deixa empremta, que colpeix, com acostuma a succeir quan es tracten aquests temes:

L’aniversari en què complia dotze anys, un dilluns, va ser el darrer que en Dusko Kostic va passar a casa amb la família.

(...)

Feia dies que especulava amb la idea d’apuntar-ho tot en un diari i, quan fos gran, fer-ne una novel·la de fama mundial. Començaria demà mateix.

(...)

A l’Slobo (El germà gran) feia temps que ni el pare ni la mare no li comentaven res sobre els deures. El ganàpia es guanyava un tros de setmanada i, si no volia estudiar, ja sabia què li tocava: un curs d’escola professional i a pencar de mecànic com el pare.

Mentre el llegia, pensava en el meu germà, recentment traspassat, que va néixer pràcticament sota les bombes que van assolar Barcelona en ple conflicte del que coneixem com a "Guerra Civil".

En Dusko té ja dotze anys quan tot comença, mentre que ell, el meu germà, tot just s'incorporava a la vida i no va conèixer res més que el soroll dels bombardeigs i les escapades al refugi a coll de la mare. I així fins que va fer dos anys.

Què devia pensar aleshores? Quin canvi devia suposar poder dormir sempre al costat de la mare, però sense el sobresalt de les sirenes que anunciaven bombardeigs?

Jo vaig néixer uns anys més tard i mai no vam parlar del tema, ni a casa (massa por, massa recent, massa "rojos") ni entre nosaltres quan passats els anys ens trobaven en alguna celebració, ni en els seus darrers anys de malaltia.

Devia recordar alguna cosa? La mare segur que sí, però tampoc mai no comentava gaire cosa i el pare, quan el va poder conèixer ja penso que tenia més d'un any, i en el seu cas, ni esmentava la guerra.

Res, sempre va restar en silenci i, val a dir, que jo tampoc no feia preguntes.

En Dusko, apartat de la família més propera, comença una nova, arriscada i compromesa vida, al costat de la seva tieta Olga entre els neguits de la fugida i la lluita ferotge per la supervivència:

A vegades tenia la sensació que aquella família se l’estimava massa. Què havia fet ell per merèixer-ho? 

(...)

Durant els mesos que va viure al sobreàtic de la tieta Olga (...) el Dusko va aprendre la primera lliçó de la mecànica de la por, assumir-la i controlar-la.

(...)

En Dusko vivia, per tant, l’agredolça sensació d’anar trobant una família en el mateix procés de perdre la família, però ja era prou gran per comprendre que aquella mena de consol tampoc no duraria gaire.

Coneixem les seves reflexions, i malgrat que li ha calgut prendre decisions molt adultes, segueix, com no podia ser d'altra manera, amb els seus dubtes:

Potser l’odi l’havia minat durant tota l’odissea, de mica en mica, i finalment l’havia inundat com una riuada.

(...)

Després de quinze mesos de trencar-se les banyes contra aquell coi de trencaclosques, el Dusko encara no acabava de comprendre per què Eslovènia i Macedònia primer, i Croàcia i Bòsnia després, s’havien hagut de divorciar de Sèrbia i Montenegro, perquè ell de petit sempre havia cregut que tots eren iugoslaus i que tots se’n sentien orgullosos. Evidentment, s’equivocava.

I recordem que el vam conèixer el dia que feia dotze anys, ara el deixarem el dia que en fa catorze. La guerra segueix:

Fa 14 anys: El Drago al capdavall només li va aclarir dues coses: la preciosa era que lluitaven per Bòsnia i Hercegovina: i la perillosa era que no pertanyien a cap exèrcit oficial i no podien esperar ni una gota de pietat en cas de captura. 

El noi de Sarajevo

Jordi Cussà

262 pàgines