 |
| Gallecs Setembre 2021 |
No es tracta d'una crònica de guerra en el sentit estricte, però també en podem seguir els avatars de la vida en l'època del conflicte entre Sèrbia, Croàcia i Bòsnia-Herzegovina, tot vist des dels ulls d'un nen que comença a entrar a l'adolescència i que veu com se li estronquen totes les esperances i els projectes davant una situació que tot i intentar-ho no aconsegueix d'entendre.
És sens dubte una lectura que deixa empremta, que colpeix, com acostuma a succeir quan es tracten aquests temes:
L’aniversari en què complia
dotze anys, un dilluns, va ser el darrer que en Dusko Kostic va passar a casa
amb la família.
(...)
Feia dies que especulava amb
la idea d’apuntar-ho tot en un diari i, quan fos gran, fer-ne una novel·la de fama
mundial. Començaria demà mateix.
(...)
A l’Slobo (El germà gran) feia temps que ni el
pare ni la mare no li comentaven res sobre els deures. El ganàpia es guanyava
un tros de setmanada i, si no volia estudiar, ja sabia què li tocava: un curs
d’escola professional i a pencar de mecànic com el pare.
Mentre el llegia, pensava en el meu germà, recentment traspassat, que va néixer pràcticament sota les bombes que van assolar Barcelona en ple conflicte del que coneixem com a "Guerra Civil".
En Dusko té ja dotze anys quan tot comença, mentre que ell, el meu germà, tot just s'incorporava a la vida i no va conèixer res més que el soroll dels bombardeigs i les escapades al refugi a coll de la mare. I així fins que va fer dos anys.
Què devia pensar aleshores? Quin canvi devia suposar poder dormir sempre al costat de la mare, però sense el sobresalt de les sirenes que anunciaven bombardeigs?
Jo vaig néixer uns anys més tard i mai no vam parlar del tema, ni a casa (massa por, massa recent, massa "rojos") ni entre nosaltres quan passats els anys ens trobaven en alguna celebració, ni en els seus darrers anys de malaltia.
Devia recordar alguna cosa? La mare segur que sí, però tampoc mai no comentava gaire cosa i el pare, quan el va poder conèixer ja penso que tenia més d'un any, i en el seu cas, ni esmentava la guerra.
Res, sempre va restar en silenci i, val a dir, que jo tampoc no feia preguntes.
En Dusko, apartat de la família més propera, comença una nova, arriscada i compromesa vida, al costat de la seva tieta Olga entre els neguits de la fugida i la lluita ferotge per la supervivència:
A vegades tenia la sensació
que aquella família se l’estimava massa. Què havia fet ell per merèixer-ho?
(...)
Durant els mesos que va viure
al sobreàtic de la tieta Olga (...) el Dusko va aprendre la primera lliçó de
la mecànica de la por, assumir-la i controlar-la.
(...)
En Dusko vivia, per tant,
l’agredolça sensació d’anar trobant una família en el mateix procés de perdre la
família, però ja era prou gran per comprendre que aquella mena de consol tampoc
no duraria gaire.
Coneixem les seves reflexions, i malgrat que li ha calgut prendre decisions molt adultes, segueix, com no podia ser d'altra manera, amb els seus dubtes:
Potser l’odi l’havia minat
durant tota l’odissea, de mica en mica, i finalment l’havia inundat com una
riuada.
(...)
Després de quinze mesos de
trencar-se les banyes contra aquell coi de trencaclosques, el Dusko encara no
acabava de comprendre per què Eslovènia i Macedònia primer, i Croàcia i Bòsnia
després, s’havien hagut de divorciar de Sèrbia i Montenegro, perquè ell de
petit sempre havia cregut que tots eren iugoslaus i que tots se’n sentien
orgullosos. Evidentment, s’equivocava.
I recordem que el vam conèixer el dia que feia dotze anys, ara el deixarem el dia que en fa catorze. La guerra segueix:
Fa 14 anys: El Drago al
capdavall només li va aclarir dues coses: la preciosa era que lluitaven per
Bòsnia i Hercegovina: i la perillosa era que no pertanyien a cap exèrcit
oficial i no podien esperar ni una gota de pietat en cas de captura.
El noi de Sarajevo
Jordi Cussà
262 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada