Humà, més humà

Un recull de reflexions d'un filòsof actual i molt nostre, que he llegit, i sovint rellegit com no podria ser d'altra manera, amb amb molt interès.

No fa més, ni menys, que respondre a unes preguntes senzilles i quotidianes que són l'essència de la condició humana.

Ja he dit que sovint he necessitat de rellegir, és a dir, de tornar enrere en la lectura per tal de tractar de copsar tot el sentit del què m'estava comunicant. Amb la filosofia em passa sovint i ja sé que, tot i que frueixo amb la lectura, molts conceptes es resisteixen al meu modest coneixement, però gaudeixo rumiant i esprement-me el cervell.

Jutgeu vosaltres mateixos amb aquest breu resum que us deixo i, espero que us animeu a llegir el llibre:

Queviures conceptuals:

A diferència de la visió panoràmica, la mirada reflexiva i atenta no busca una explicació global, sinó que més aviat procura “desexplicar”, per acostar-se a la significació de les coses. Avui, quan una munió de teories i de verbositat fan de brossa, desexplicar és desbrossar; acció necessària per “clarificar” i per “obrir pas”. 

Com et dius? (el nom):

No hi ha millor revelació de l’humà que la del nom. Per això, una violència extrema vindria de la intenció de no voler donar nom a un infant.

(...)

No es pot dir el nom de Déu en va, però tampoc no es pot dir el nom de l’Anna en va. Fer-ho és mancar al jurament que hi ha al darrere del nom. Un jurament que és tot ell una resposta. La ignomínia és perjuri i infidelitat.

D’on vens?:

Per increïble que sigui, hem començat absolutament; “¿On érem abans de néixer?”, pregunta el germà petit al gran, i, impacient, ell mateix es dona la resposta: “Devíem estar jugant a la panxa de la mare”

(...) 

En un cert sentit, el misteri del naixement supera el de la mort perquè d’aquest darrer, si més no, sabem que segueix la conegudíssima llei que tot humà és mortal. En canvi, no se n’escau cap al naixement.

¿Què et passa?:

La confiança i la promesa serien les accions que atorgarien el suport necessari a d’altres accions: les accions reveladores que, malgrat que l’home ha de morir, no és aquí per morir, sinó per començar.

Gravetat i curvatura poètica:

No és casual que els símbols feixistes acostumin a ser rectes i rígids. La curvatura que cuida -o la cura que es corba- no és ni invasiva ni evasiva. No pretén aixafar ni allunyar-se en la indiferència.

Vibracions: silenci, paraula, cant:

El silenci és igual d’antic que el cant. No pas més antic. (...) El silenci és silenci, i no és no-res. (...) El silenci genuí és el que es deixa escoltar.

Sota el cel blau, sobre la terra plana:

Les paraules, les hauríem de mantenir encara millor que les cases, els pobles o els camins.

Dia a dia, i alguna nit fosca:

El dia és una volta, no una recta, i en aquesta volta hi ha i hi inserim les repeticions quotidianes que ens nodreixen i ens reforcen.(...) Perquè nòmada no és qui no té casa, sinó qui viu el camí fent casa o qui fa casa tot fent camí.

Humà, més humà

Una antropologia de la ferida infinita

Josep Maria Esquirol

171 pàgines