Desobediència i democràcia

El subtítol d'aquest interessant assaig ens diu molt més que el títol, o potser és el que personalment m'ha cridat més l'atenció: "Nou fal·làcies sobre la llei i l’ordre". I em permeto afegir la definició de fal·làcia que fa la XTEC: "Una fal làcia és un raonament que sembla vàlid però que no ho és. Si el raonament incorrecte té l'objectiu conscient d'enganyar llavors, a més s'anomena sofisma."

Reconec que, potser per l'època que vaig néixer o el fet de tenir una infantesa i adolescència un xic "complicada", he estat sempre rebel, insubmisa i inconformista. Si hagués de triar una frase que em definís en aquella època, no tindria cap dubte "No me da la gana". I és en castellà per raons òbvies.

Com que era força espavilada, abans de negar-me a seguir qualsevol ordre solia preguntar "Por qué?" o més sovint, "Por qué yo?" La resposta era o bé "Porque eres una nena" (tenia un germà més gran) o més simplement "Porque sí" i és aleshores quan la meva resposta era la que he avançat més amunt.

Mai ningú no em va demanar que desenvolupés aquest raonament, ni molt menys modificava en absolut les ordres que havia d'obeir. Ho havia de fer i punt.

Altra cosa és com ho feia, però aquesta és una altre qüestió que igual algun dia tractaré. 

Poc sabia que no estava sola en la meva rebel·lia i que havia intel·lectuals que amb paraules més sàvies i acurades confegirien tractats que arribarien a ser referència pels rebels d'èpoques futures:

Val a dir que, en anglès, quan alguna veu reclama “law and order” el que demana, de fet, a part del manteniment de l’ordre públic, és l’increment de la duresa policial i penal necessària per a fer possible aquest manteniment.

I és que, com molt bé diu l'autor:

Quan s’accepten decisions injustes, la injustícia s’autoritza i es perpetua; quan es produeixen decisions injustes i són violades allà on apareixen, el que s’alimenta és una distinció saludable entre el bé i el mal; quan les decisions injustes es converteixen en norma, és just i necessari que el govern i els seus càrrecs trontollin.

(...)

Si la funció social de la protesta és la de canviar les condicions injustes de la societat, les protestes no es poden aturar per una decisió judicial o una sentencia de presó. (...) Si s’atura en aquest punt i tothom es limita a dir alegrement, com després d’un partit de futbol, “bé, hem jugat un bon partit, hem perdut i acceptarem esportivament el resultat”, llavors vol dir que tractem la protesta social com si fos un joc. Es converteix en un símbol, en un gest.

(...)

L’acceptació esportiva de la presó com a estat final de la desobediència civil està molt bé per a un partit de futbol, o per a una societat determinada a fer només reformes simbòliques. 

De total actualitat els paràgrafs que segueixen i que m'han recordat les manifestacions i les protestes a Catalunya de l'any 2017 i per les quals se segueixen demanant penes elevadíssimes de presó:

El terme “violència”, si es deixa sense definir, pot voler dir qualsevol cosa que el lector pugui imaginar-se, des de trencar una finestra fins a deixar caure una bomba.

(...)

La propietat ha de ser tan sagrada que no es pot saquejar ni tan sols quan cal protestar sobre una matança? O per expressar indignació davant d’una gran injustícia? 

Si un acte concret de desobediència civil és moralment justificable com a acte de protesta, l’empresonament dels que hi ha participat és un acte immoral al qual cal oposar-se i que cal impugnar fins al final.

No cal afegir res més. O, pot ser sí:

En el nostre raonament sobre desobediència civil, cal no oblidar mai que nosaltres i l’Estat som diferents pel que fa als nostres interessos (...) L’Estat vol el poder, la influència i la riquesa com a objectius en sí mateixos. L’individu vol salut, pau, activitat creativa, amor. 

Desobediència i democràcia

Nou fal·làcies sobre la llei i l’ordre

Howard Zinn

Traducció de Ferran Ràfols Gesa

Pròleg de Xavier Antich

115 pàgines