La primera referència que tenim
del protagonista és en una mena de monòleg interior, que m'ha evocat una
respiració fatigosa, entretallada, que potser es va apagant tot i que té
moments que s’accelera, penso, fruit de la mateixa fatiga o dels efectes de la
medicació.
S'interroga amb temor, es troba perdut, tot i que d'alguna manera hi ha quelcom que li resulta vagament conegut.
Algú com jo, que tinc un sentit de l'orientació nefast, puc entendre aquesta sensació entre desconcert i angoixa, al mateix temps que empipada per la situació incòmoda...
No sé on soc.
Hi ha d’haver alguna raó
perquè sigui aquí i intueixo que se’m desvetllarà si puc reconèixer el lloc on
soc, però no puc perquè no hi he estat mai.
(...)
Sembla una carretera.
No hi passa ningú.
Em dec haver perdut i, en
perdre’m, també he perdut el record d’haver vingut.
Però hi soc.
De sobte es troba algú, potser una esperança o també un
perill, però la necessitat l'empeny a acostar-se, a presentar-se, a rememorar
quelcom que li és proper, dolorós i irreparable:
Em diu el seu nom. Per això li dic el meu.
- Jo sóc el vigilant
Vaig deixar la vigilància a mans dels metges.
Avancem en el coneixement del protagonista: Ha estat molt malalt, en situació greu, ha tractat de ser comprensible amb els metges, els ha donat tota la confiança, però ha empitjorat, res no ha sortit com esperava.
Es troba allunyat de les deliberacions i les indicacions dels especialistes, cada cop més confuses. O potser era que cada cop el cap li responia pitjor...:
Cada vegada em costava més
entendre les coses que em deien i això que sempre ho he entès tot. Hi havia
metges que s’incomodaven quan els feia preguntes i n’hi havia que de veritat
comprenien que ho volia saber tot encara que al mateix temps no volgués saber
res.
O feia preguntes i acceptava
les respostes o em mossegava la llengua i em quedava amb les ganes. Però volia
fer les dues coses.
(...)
Em recordo del nen que vaig
ser i llavors em recordo que aquell nen va ser pare.
Com que em recordo de tantes
coses em veig amb cor de creure que estic despert.
- No cal que preguntis res, si no vols fer
preguntes. Deixa que passin les coses.
Ja ho vaig fer i van passar
coses: la malaltia s’escampava.
Després d l’operació em vaig
quedar sense bufeta, sense pròstata, sense les glàndules seminals, sense una
pila de ganglis i sense una colla de connexions nervioses que són
imprescindibles per a la funció erèctil. Tot d’un cop.
Si mai heu somiat, jo ho faig
sovint, potser recordeu algun episodi en què vagaregeu perduts per algun indret
més o menys desconegut del què no trobeu la sortida, amb la sensació que ja us
heu perdut altres cops al mateix lloc.
Fins i tot, darrerament puc
arribar a consultar el mòbil, cercant al "maps" una sortida, com
sovint he fet quan estava desperta, però
l'aparell estranyament ara no funciona. Vull trucar a algú que sé que em pot
treure del laberint on m'he ficat, però mai no aconsegueixo acabar de marcar un
número que està a la memòria preferent.
Normalment arribat a aquest
punt, desperto i em costa tornar a conciliar el son. Semblantment li passa al
protagonista:
Sé que estic viu perquè encara
camino
Tothom ho entén, metàstasi.
Una sortida digna, posar punt
i final al patiment, a una vida que fa temps que ha deixat de ser vida.
Eutanàsia:
Però cada vegada que
repetia la pregunta em repetien la resposta: encara no podem, la llei no ens
deixa encara. O sigui que després d’haver-los esquivat tota la vida, al final
de la vida topava amb el codi penal. Què trist que la llei et faci això.
(...)
Em van donar píndoles i
després bevibles. Però l’efecte de seguida va ser massa lleu.
Em van donar l’inhalador
nasal, eficaç com a rescat perquè enganyava el dolor molt de pressa. Però l’efecte de seguida va ser massa curt.
Les últimes setmanes ja
depenia de la bomba de perfusió subcutània. (...) I ni així
(...)
Em van dir que ja no em
podien curar, però que farien tot el que calgués per ajudar-me a morir, ho
havia d’entendre.
Em sembla que ja sé on soc.
Molt recomanable aquesta entrevista a l'autor:
Torno a casa
Joan Carreras
117 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada