Consumits pel foc. Falenes.

Com el mateix autor aclareix:

Les falenes són papallones de la nit, que ronden a prop del fanal i s’acosten a la llum fins a socarrimar-se.

I bussejant en Internet, he trobat aquesta definició de falenes a la pàgina de la RAE: 

"Mariposa de cuerpo delgado y alas anchas y débiles, cuyas orugas tienen dos pares de falsas patas abdominales, mediante las cuales pueden mantenerse erguidas y rígidas sobre las ramas de los árboles, imitando el aspecto de estas"

El protagonista d'aquesta història és l'Ismael  Godall. Tot fa pensar que potser acabarà sent una falena i és que diria que tothom coneixem algú a qui li podríem aplicar el mot, que a casa meva, en deien "jugar amb foc per acabar cremant-se"

De moment, el coneixerem una mica més:

L’Ismael va néixer el dia més fred de l’any. Era dimecres. (...) Quan l’Ismael va fer deu anys, son pare encara era flautista i copista.

(...)

L’Ismael era un nàufrag, com el seu il·lustre antecessor, però sense passat, sense fusta enmig de l’onatge.

El cert és que malgrat que no ha tingut una infantesa còmoda, amb penes i treballs ha aconseguit tirar endavant a la vida: ha estudiat i ara treballa en un institut com a professor de llengua i literatura.

Fins i tot ha fet amistat amb una veïna amb la que ha arribat a intimar.

Res massa espectacular, una vida senzilla, però sense sobresalts ni angúnies, com moltes altres, fins que un dia, en una trobada aparentment casual les coses canviaran. Però no m'avanço, en aquest moment del relat, trobem l'Ismael a l'hospital i per si fora poc, l'estan interrogant:

Cada cop que la pregunta era directa, trigava a contestar, com si hagués de mastegar-ho molt per arribar a entendre-ho. O simplement per una por desconeguda.

(...)

Des que havia recuperat el coneixement a l’hospital tenia aquesta por de fer un pas en fals. Li feia pànic el dolor. Però encara més no saber què podia explicar i què havia de callar.

Però, segur que aquest lloc era un hospital? I és que ell malfiant-se de la situació, havia indagat, s'havia mogut i havia fet una descoberta entre sorprenent i preocupant i havia aconseguit fugir: O això era el que es creia:

Ara sabia que el lloc on estava hospitalitzat no era cap hospital sinó una mena de magatzem. 

(...) 

Al carrer solitari no feia fred; però caminar descalç era molt incòmode.

(...)

Feia dia i mig que l’Ismael vivia a casa de Marlene Dietrich; amb molta traça, ella li havia aconseguit roba interior, camisa (baldera) i pantalons (tirant a justos), mitjons (massa fins) i sabates (perfectes) i un prec: aquí tens aquesta llibreta; apunta-hi tot el que recordis.

(...)

De bon matí, l’Ismael va sortir de casa sense fer fressa aprofitant que Marlene era a la dutxa. Quin fred que feia.

Tot havia començat amb una trobada casual amb el que havia estat conserge de l'institut on treballava i en Ismael va ser incapaç de negar-s'hi a la proposta extravagant que aquest li havia fet:

Perquè havia de ser idiota per fer cas a un desconegut que li deia puja al cotxe, profe! I ell, imbècil del cul, li va fer cas i va pujar al cotxe perquè aquell paio li sonava. I van començar tots els problemes que mai no havia tingut ni havia de tenir.

I la conseqüència de tot plegat:

I el fanal de més enllà de la residència estava encès i després, la fosca. (...) No va poder evitar de fixar-se en les falenes que rondaven el fanal, assedegades de llum, capaces de deixar-se rostir per poder abraçar la llum, com aquells que abracen amors impossibles que fan mal i destrucció.

Consumits pel foc

Jaume Cabré

183 pàgines 

Una interessant entrevista a l'autor, Jaume Cabré, la podeu llegir si seguiu aquest enllaç.