Històries d'exili

Poble vell. Corbera d'Ebre
Març 2013

Vaig accedir a aquest llibre, enlluernada pel títol que vaig confondre amb històries referents a fets i/o vivències d'algú exiliat, com és el cas de l'autor.

En realitat, són històries escrites al llarg del temps que va durar l'exili del seu autor.

Tot i no ser el què esperava, vaig decidir donar-li una oportunitat a l'autor, desconegut per mi. Periodista d'origen jueu, que va néixer al  setembre de 1894, i va morir al maig de 1939. No han estat uns grans relats, ni tan sols m'han deixat clavada a la butaca.

He pres algunes notes que ara comparteixo dels relats que més m'han cridat l'atenció per una o altra raó. N'hi ha alguns que per llur complexitat es feien difícils de compartir. Només aquest parell m'han semblat els més adients. A veure què us sembla:

El cap d’estació Fallmerayer:

De bon començament ja sabem que: Era una persona del tot normal i corrent.

Un dia, succeeix un greu accident prop de l'estació i en les tasques d'auxili en què és el primer a involucrar-se, coneix una una comtessa i la seva vida canvia quan s'enamora bojament, mentre la guerra irromp a les seves vides i ho acaba de trastocar tot:

Va cedir a l’estrangera ( la comtessa Walewska) la seva cambra i el seu llit.

(...)

Klara Fallmerayer. Tenia els ulls del color blau de l’acer i una expressió plena de sentit del deure, que ni tan sols era capaç de manifestar preocupació.

(...)

De tant en tant parlava de la seva dona i les filles, de les quals en aquella hora se sentia molt més lluny que no pas de la comtessa Walewska, la dona d’un país enemic.

(...)

La guerra havia de durar eternament, el servei de Fallmerayer en aquell indret, en aquella posició, havia de ser etern.

Confessió d’un assassí, explicada en una nit:

Ens situem en un bar on s'hi troben un grapat d'homes. N'hi ha que es reuneixen gairebé a diari, mentre que d'altres que, com el narrador d'aquesta història, s'estimen més mantenir la seva privacitat i acostumen a mantenir-se al marge.

Tot i això, un dels clients habituals desperta l'atenció del nostre narrador quan, gairebé per casualitat capta un retall de conversa poc habitual en què un dels parroquians habituals, confessa haver comés un crim empès pel desig vers una dona que aviat coneixerem que també l'estava manipulant:

Jo mateix, per exemple, he matat i em considero una bona persona. Una bèstia, o per dir-ho ras i curt: una dona em va incitar al crim, senyors meus.

(...)

Sí, amics meus, jo era així abans: pretensiós, vanitós, amb una fantasia infinita i molt egoista. 

(...)

I així vaig entrar al cos de policia. 

(...)

Jo mai abans no havia estimat de veritat una dona, vull dir que encara no coneixia les dones. 

(...)

Vaig veure, doncs, la Lutècia, l’estimada del meu cor, als braços de l’home que durant un temps havia considerat el meu enemic; als braços de l’home que en el decurs dels meus darrers i ignominiosos anys gairebé havia oblidat; als braços del meu odiat fals germà, el príncep Krapotkin.  

(...)

Vaig aconseguir guanyar-me allò que significa una promesa i un vot entre dues persones, una mena de confiança especial amb la Lutècia. (...) Al cap de poc temps vaig tenir la dubtosa sort de ser convidat a casa seva.

(...)

Aquí va començar l’època més confusa de la meva vida. Vaig llogar un piset a prop dels Champs Elysées (...) Ella mateixa el va decorar al seu gust. 

Poble Vell. Corbera d'Ebre
Març 2013

En realitat, ara que repasso el que he escrit m'adono que ni els dos relats dels quals he tracta d'adjuntar un breu resum, no m'han aportat gran cosa. Potser en aquest cas, la valoració, molt personal certament, és que es tracta d'un llibre totalment prescindible.

Històries d’exili

Joseph Roth

Traducció: Pilar Estelrich i Montserrat Franquesa

262 pàgines