divendres, 15 d’octubre del 2021

Las vidas de Dubin


Un títol encertat en el que significa la difícil, jo diria que impossible tasca de conèixer una persona. En cadascun de nosaltres hi ha sens dubte moltes personalitats diverses que poden coincidir amb diferents etapes de la nostra vida. 
Aquestes personalitats són les que l'autor ha definit com les "vides" del protagonista, el qual de començament el coneixem com un home "de mediana edat", i que jo situaria en una àmplia franja d'entre els cinquanta i seixanta anys:
Dubin, el biógrafo, un sujeto afable y anguloso, de mediana edad, con una protuberancia abdominal disciplinada. -hasta aquí y no más allá- y una cabeza de pelo canoso, tal vez media talla de menos para su estatura, caminaba con paso dinámico. (…) Era de piernas y brazos largos, de torso corpulento y de hombros bien rectos, siempre que se mantuviera derecho. Los ojos, entre azules y grises; la nariz, fina y larga; la boca, relajada.

És casat, gairebé es podria dir allò tan cursi de "feliçment casat" o això ho sembla. Recordem que estem coneixent alguna de les seves vides.
La seva dona és la Kitty, que com no podria d'altra manera també té els seus secrets, però ara mateix és una eficient i moderna mestressa de casa:
Kitty salía a la compra antes de las doce, hacia los recados de su marido, telefoneaba a las amigas (…) y después atendía la casa.
(...)
Si Dubin echaba la cuenta de las pérdidas y las ganancias del matrimonio, llegaba a la conclusión de que le había mejorado el carácter gracias a su esposa. 

Com que són una parella relativament benestant, es poden permetre una minyona, la Fanny. Eficient, eficaç i, ai, las, un xic descarada i provocativa, fins el punt que mentre en Dubin treballa al seu despatx, ella entra a treure la pols, s'interessa per la feina del senyor, xerren una mica, una cosa porta a l'altra i acaben fent-se un petó apassionat.
Per mala consciència o per prevenció des d'aleshores:
Se cruzaban por la escalera como dos extraños -aunque a veces ella lo rozaba al pasar- y Dubin notaba su cabello en el antebrazo.

Bé, ella deixa la casa, ell, a esquena de la seva esposa, la convida a passar uns dies a Venècia que somnia seran romàntics, però en aquesta nova vida d'amant, en Dubin fracassa estrepitosament, mentre que ella troba un gondoler que la satisfà en tots els aspectes:
Después de Venecia, el biógrafo no deseaba otra cosa que llegar a casa y meter la cabeza en el trabajo

Mentrestant, l'esposa, sospita, però no acaba d'aclarir la situació perquè, després ho sabrem, ella també té la seva vida secreta. Tot i això la relació comença a anar per mal borràs:
La esposa de Dubin era a veces una mujer demasiado emotiva, reservada, impaciente, tensa, punitiva y ansiosa. (…) Él podía ser un hombre egoísta, corto de miras, impulsivo, suspicaz y ansioso.
(...)
Las consabidas inseguridades de su esposa volvían a Dubin impaciente y sermoneador; las de él irritaban a Kitty. Discutían por sus gustos, sus costumbres y sus respectivas idiosincrasias, sin abandonar nunca sus posiciones.
(...)
Kitty era por encima de todas las cosas intuitiva (…) Ni dijo una palabra del viaje ni pensaba decirla hasta que ella preguntara, en cuyo caso contraria los embustes de rigor. 

El relat avança i coneixem la faceta d'en Dubin com a pare, una altra de les seves vides en les quals tampoc no ha acabat de reeixir:
La semana que  Maud (la filla) pasó en casa, su padre recordó otras insatisfacciones típicas de ella.
(...)
Se preguntaba qué tipo de padre había sido. Decente, a mi juicio. (…) El padre de la infancia de Maud y de Gerald,(el fill) que ellos conocían en realidad poco.

A batzegades, segueix endavant amb la relació amb la Fanny, enganya la Kitty, va envellint i se sent insatisfet i desorientat:
Últimamente mentía con menos remordimientos. Se estaba amoldando a una situación que le permitía salvaguardar su relación con Fanny sin herir a Kitty. Por lo demás no quería sufrir por cada mentirijilla.
(..)
¿Era amor lo que sentía por Fanny? En todo caso, no se parecía a lo que de joven le habían inspirado las mujeres.

La vida, les vides, avancen; ara comença a perdre la memòria, té problemes d’impotència….
Dubin olvidaba nombres, detalles, palabras. (…) Olvidaba lo que se prometía no olvidar. 
(...)
A medida que transcurrían los días, la depresión que había contenido con las manos levantadas, como si fuera una nube venenosa, empezó a escurrírsele entre los dedos y se abatió sobre él con una fuerza abrumadora. 

Tot plegat acaba d’una manera entre insòlita i absurda que no he acabat d’entendre En general  la lectura m’ha resultat excessivament llarga, com si l’autor no trobés la manera d'acabar.

 

Las vidas de Dubin
Bernard Malamud
Traducció de Pepa Linares
578 pàgines 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada