100 preguntes filosòfiques

Exposició a Pamplona
 agost del 2016

 

M'agrada la filosofia; això no vol dir pas que arribi a penetrar en las difícils tortuositats del pensament filosòfic. Llegeixo, m'aturo, medito, i tracto d'esbrinar el què m'estan comunicant. El més segur és que se m'escapin molts matisos, moltes ensenyances, però tot i això, gaudeixo de la lectura.

En aquest cas, a més d'interessar-me l'autor, em va semblar un títol fascinant perquè el més segur és que responent a les preguntes la comprensió seria assequible.

Sovint s’acusa els filòsofs de fer preguntes absurdes. 

En la presentació ja queda clara la intenció didàctica del llibre:

El llibre conté preguntes clàssiques i cabdals de la història de la filosofia i una bona mostra, ben documentada, dels seus autors més importants. Però no només això. (...) La filosofia en un sentit tècnic o acadèmic tendeix a recórrer a l’ús de termes innecessàriament complicats, i exclou així no només els profans, sinó els mateixos filòsofs. 

Com no podia ser d'altra manera, he fet un recull d'aquelles preguntes que per alguna raó m'han semblat més interessants, o entenedores, o senzillament divertides. Tot i això ha estat inevitable que aquesta entrada resulti llarga, potser massa, però, tot i que ho intentat, no he trobat la manera de resumir-la més:

Ser lleig té algun avantatge?

La psicologia experimental va establir ja fa molts anys que solem atribuir a les persones físicament belles tota mena de qualitats extra (...) als guapos, per aquest efecte, els solem atribuir, com un prejudici favorable, també la virtut de la intel·ligència, i els donem, en certes condicions, més credibilitat que als lletjos. 

Què ens porta a actuar amb justícia?

La impunitat seria una manera de no haver d’arrossegar diàriament la càrrega més pesada que hem d’arrossegar les persones, aquella que, segons els mites, no havíem de suportar en el paradís primigeni, la d’haver de triar i decidir a cada moment entre el bé i el mal. 

Què fa més por: la mort o el sofriment?

Mentre estem vius, la pròpia mort no té cap realitat efectiva, quan ens morim efectivament, cessa tota experiència.(...) El sofriment ens espanta. Però estaríem disposats a passar certes ordalies si no hi hagués més remei. I, sobretot, si no acabessin amb la mort.(...)La mort fa més por que el sofriment: estem disposats a patir si en podem sortir vius. 

Es pot ser bo i fer el mal?

Al segle XX, va ser freqüent el sentiment que, en formar part del bàndol adequat en un conflicte, un estava justificat per fer els disbarats més grossos: la Historia condona sempre els vencedors. 

És evident de veritat que jo existeixo?

D’una banda, és cert que, si penso, necessàriament he d’existir, perquè sense algú que pensi, el pensament no es podria produir.(...) No es pot veure ni tocar el jo, o sigui que hi ha, com a mínim, un dubte raonable que existeixi. Podria ser que el pensament es produís així, espontàniament sol, per si mateix. 

Ens hem d’autocensurar per no ofendre?

Autocensurar-se per no ofendre porta implícit una mena de pendent relliscós indesitjable que comportaria haver de censurar-se, com més va, més, per no ofendre ningú.

Què és millor, estar sol o acompanyat?

És difícil de dir si estem millor sols que ben o mal acompanyats.

Viure amb els altres implica haver de reprimir-se, i això causa angoixa. Per estar amb els altres he d’arribar a pactes. 

Fins a quin punt som conscients de la pròpia mort?

L’existència pròpia -la bona, evidentment- consisteix a voler saber posar-se de cara a la pròpia mort acceptant l’angoixa i admetent l’horror i la por al buit que comporta 

Què és la felicitat?

Només algunes vegades ens sentim especialment bé, especialment alegres. La resta del temps ens sentim no-malament. 

Sóc una bona persona?

No: hi ha una probabilitat de dos contra u que, en determinades circumstàncies, et converteixis en un malèvol torturador. 

És legítima la tortura?

El dilema és ben senzill: ¿si vostè tingués la possibilitat de salvar un centenar de vides torturant amb tota la crueltat necessària un soldat enemic, que té la informació sobre on esclatarà la següent bomba, ho faria? (...) La tortura de la qual qualsevol combatent pot ser víctima va implícita en els primers gestos, en els primers compassos de qualsevol guerra. 

Per a què serveix aquest llibre?

La filosofia és un art, i preguntar sobre la seva utilitat és com preguntar per a què serveix la música o la literatura. No serveixen per a res fora d’elles mateixes, però que no existissin seria un mal per a tots: el món es convertiria en un lloc més lleig i pobre. 

A mi m'ha servit per passar unes bones estones entretinguda i a rumiar, que ja m'agrada. De conclusions no n'he tret cap, crec. 

 100 preguntes filosòfiques

Oriol Quintana

213 pàgines

Les tristes recances

 

Sabadell, Març del 2021

Ja n'he parlat en un altre comentari de la comunitat mennonita. En aquest cas, de la mà de la mateixa autora, la història es centra en una família, actual, però també d'alguna manera, condicionada per les seves creences.

L'argument gira entorn del suïcidi. És una reflexió, al meu entendre exhaustiva que intenta arribar al fons dels punts de vista tant de la persona que el seu objectiu és treure's la vida, com de la família, de manera especial de la germana que es debat entre el dubte d'ajudar-la a tenir la millor mort possible i el desig de impedir-li-ho. 

Però abans ens fa una presentació de l'entorn en què es mouen l'Elfrieda i la seva família:

L’Elfrieda és concertista de piano.

(...)

Els meus avis van venir d’un poblet mennonita de Sibèria el 1917, l’any de la revolució bolxevic. (...) Els mennonites havien après a callar, a aguantar el patiment.

Les coneixem a raó d'una trucada de la mare feta des de l'hospital on han ingressat l'Elfrieda: el motiu, un dels molts intents de suïcidi:

De vegades, la meva germana deixa de parlar. El nostre pare també ho feia. (...) En realitat no havia pas canviat d’estat d’ànim, simplement callava. Ens escrivia notes.

(...)

L’última vegada que la meva germana va intentar suïcidar-se, ho va fer amb la idea d’evaporar-se lentament en l’espai. Un intent furtiu de deixar aquest món morint-se de gana.

(...)

Aquest cop, el mètode no havia estat deixar-se morir de gana, sinó les pastilles. (...) D’on va treure les pastilles?, vaig preguntar a la meva mare.

No ho sap ningú.

No m'hi veig en cor de parlar de les raons que pot dur a una persona en aparença sana a llevar-se la vida.  Em resulta més fàcil posar-me en el lloc de qui li han diagnosticat una malaltia terminal i/o està patint sense cap esperança no ja de guariment sinó de millora.

També puc entendre situacions personals complicades com poden ser l'abandó o els mals tractaments.

Amb tot el que he dit no vull excloure els patiments psicològics ni tampoc qualsevol altre supòsit que no hagi recollit ni tan sols imaginar, però que per la persona que el pateix sigui el suficient important com per desitjar acabar.

En aquest cas, semblaria que la protagonista no entrava en cap dels supòsits que he tractat d'enumerar, segurament de manera maldestre.

Ella, és jove, culta, bonica, té èxit laboral i encara més, en el gens fàcil camp de l'art, com a pianista, està casada i pel que sabem no té cap conflicte de parella, té una família acollidora, només amb un precedent que no s'aclareix si és l'origen de tot plegat i és què el pare ja es va suïcidar...

Aleshores?:

Tenia una malaltia terminal l’Elf? Alguna cosa l’havia condemnada genèticament des del primer dia que havia vingut al món a desitjar la mort?

(...)

Quan el meu pare es va suïcidar vaig anar a veure’n un (terapeuta), que em va suggerir d’escriure una carta al pare. Li vaig donar les gràcies i me’n vaig anar pensant que aleshores el pare ha era mort. Que no la rebria la carta. Quin sentit tenia, doncs? 

Les imatges que ens presenta amb tota la cruesa l'autora, fan reflexionar respecte al que la germana comença a plantejar-se. 

Evitar el patiment de qualsevol, i més encara d'una persona estimada hauria de ser la nostra màxima aspiració. Fins i tot quan aquesta persona ens està demanant que l'ajudem a morir?. Veiem com ens relata un dels diversos intents de l'Elf:

(La mare) Ha trobat l’Elf estirada al terra de la cambra de bany. S’havia tallat les venes i s’havia pres lleixiu. (...) Estava tota ensangonada. I conscient, viva. (...) És a cures intensives, amb respirador, perquè amb el lleixiu se li ha tancat la gola. Els canells se li curaran.

(...)

El cervell és un òrgan que té la funció de resoldre problemes, de manera que si el problema és la vida, la impossibilitat de viure, un cervell racional i en funcionament ha de trobar la manera de posar-hi fi. (Resol aquest pensament el conflicte de la família?)

(...)

Vaig sospesar les opcions que tenia. Totes eren terribles.

L'Elf planteja la seva por a morir sola, demana a la germana que l'acompanyi en un viatge on li podran practicar l'eutanàsia. No té forces per comentar-ho amb el marit, ni amb la mare, només confia en la germana. 

No té cap altre argument per tractar de convèncer-la, que el fet de voler morir. La germana sap que ho tornarà a intentar tants cops com li sigui possible. 

Totes dues tenen present el precedent del pare que va acabar tirant-se al pas del tren..

Què pot fer?:

No podia suportar veure l’Elf a Psiquiatria. Aquella presó, deia. No hi fan res. Si no es pren les pastilles, no parlen amb ella. S’esperen l’assetgen, l’assetgen, s’esperen i l’assetgen.

(...)

Yoli, va fer, em fa por morir sola.

(...)

Deixa’m-hi pensar una mica, entesos? I tu també pensa-hi, però pensa-hi de debò.

(...)

Si heu d’anar a parar en un hospital, val més que mireu de concentrar el dolor al cor i no al cap.

(...)

L’Elf i jo havíem suplicat i suplicat i suplicat als de l’hospital d’East Villaage que no deixessin anar el pare, però ho van fer i va desaparèixer per sempre més. Nosaltres som la família i prou. I els metges estan enfeinats a encabir totes les hores possibles per pagar-se les pròximes vacances.

Preparar una fugida cap a l'estranger on el suïcidi no estigui castigat, era una opció. Tot seria legal, i  la família ho hauria d'entendre.

Ho parla amb una bona amiga. Dubta:

Pel sol fet que una cosa sigui legal no vol dir que estigui bé.

(...)

Tu creus que no et pesaria si ho fessis?, em va preguntar

I si no ho fes?, vaig respondre.

Una cosa i l’altra, va dir.

El Montseny
Novembre del 2015

“El suïcidi és un fet de la naturalesa humana que, independentment del que s’hagi dit o fet sobre aquest tema, exigeix la comprensió de totes les persones, i a cada època s’ha de replantejar de nou.” Goethe. 

Les tristes recances

Miriam Toews

Traducció de Carme Geronès

300 pàgines

A voltes amb la COVID

 

Aquest mati.
Passejant

Fa un any que reflexionava vers el nostre futur després de la pandèmia.

Aleshores poc em pensava que avui encara seguiríem immersos en contagis i més contagis, o el que és igual, seguim sense tenir una solució propera, i això tot i creure que les vacunes poden ser efectives.

Avui mateix tornen a parlar de fort increment d'ingressos als hospitals, més d'un centenar, i això després d'una setmana que es van relaxar una mica les restriccions, (donar aire van dir) tot i demanant que hom s'abstingués de prendre's massa llibertats (un contrasentit com tants n'hi ha hagut).

És evident que qualsevol dels qui va sortir a fer activitats i/o a relacionar-se d'alguna manera amb familiars, amics, coneguts o saludats, no admetrà que va incórrer en cap mena d'irresponsabilitat, però el cert és que les dades són les que són i això que encara no hem entrat del ple en les vacances de Setmana Santa. 

Veurem, parlarem, ens lamentarem... i confiarem que les vacunes (quan arribin) ho resoldran tot.

Aquest matí.

Elles parlen

Penso que s'escau començar aquesta entrada amb un aclariment que sens dubte ens pot ajudar a entendre millor el desenvolupament d'una part de la història:

Els mennonites són una branca pacifista i trinitària del moviment cristià anabaptista. Viquipèdia

La història parteix d'un fet real que va succeir a Bolívia on un munt de dones mennonites de diverses edats van ser repetidament drogades i violades per membres de la seva mateixa comunitat. Podeu trobar la informació més detallada si cliqueu aquí

El relat comença quan un grup de dones es reuneix en un graner per celebrar el que podríem considerar una assemblea on prendre algun acord al respecte:

Fem les reunions al paller de l’Earnest Thiessen, un dels ancians, un home malalt, que no s’ha desplaçat a la ciutat. L’Earnest viu al marge de quasi tot. 

Cap d'elles no sap llegir ni escriure, ja que la seva religió els ho prohibeix. Elles han de ser submises, entregades a la voluntat i, sovint, el caprici dels homes els quals són els responsables de transmet-te'ls les idees i postulats de la seva religió sense acceptar cap qüestionament al respecte.

En el cas que ens ocupa, només una part de les dones estava disposada a fer sentir la seva veu, la resta, tot i haver patit també els atacs dels violadors, s'estimaven més no fer res, ni tan sols plantar cara o demanar responsabilitats als homes.

Per deixar constància dels acords, proposen redactar acta de la reunió i per aquest motiu recorren a l'únic home, en molts aspectes diferent de la resta, que els fa costat: 

L’any que vaig arribar, les dones explicaven els somnis que havien tingut, i amb el temps, quan tot va anar encaixant, van comprendre que somniaven col·lectivament un sol somni, i que allò no era, ni de bon tros, un somni.

(...)

Sabem que ens han assaltat els homes, si més no, un home, en Gerhard, i probablement d’altres, i no uns fantasmes o uns dimonis o Satanàs.

(...)

Gairebé totes les membres de la colònia de Molotschna han esta violades per aquests vuit homes.

La reunió es va desenvolupant entre dubtes del què cal fer, les més decidides proposen marxar cap algun lloc on puguin començar una nova vida amb llibertat: Però les dificultats són moltes:

No hem de rumiar on anem ni patir la incertesa de no saber on anirem (No tenim cap mapa de cap lloc)

(...)

L’única certesa que tenim és la incertesa, afegeix, independentment d’on som.

(...)

Podríem crear la possibilitat d’un nou ordre aquí mateix, un lloc que ens resulta familiar, diu la Mariche

(...)

Som dones sense veu, puntualitza l’Ona, tranquil·la. Som dones sense temps ni lloc, fins i tot sense la llengua del país on vivim. Som mennonites sense pàtria. 

(...) 

No hem sortit mai de Molotschna, no tenim cap mapa, i encara que en tinguéssim un, no el sabríem llegir. 

D'altres (poques) parlen de l'obligació de perdonar: 

Però val el perdó imposat?

Algunes esgrimeixen que són pacífiques, que la seva religió (recordem que transmesa oralment pels homes), no els permet cap acte de rebel·lia i a les més grans els turmenta la idea de pecar, de saber-se condemnades eternament pels seus actes:

Quan no hi ha pàtria on tornar, tornem a la nostra fe. La fe és la nostra pàtria.

(...)

Has desitjat en algun moment la mort dels atacants?

(...)

El pacifisme és bo. Qualsevol violència és injustificable. (...) Però si ens quedem i lluitem, és probable que aconseguim la pau per als nostres fills. 

Tota la novel·la transcorre en el graner, durant la reunió. Molt es parla i es discuteix, i es prenen decisions importants que tindran conseqüències pel seu futur.

Hi ha dubtes, és clar, però també certeses. Ara, els homes són fora, han marxat al poble per pagar la fiança dels que han detingut, s'han solidaritzat amb ells.

És el moment d'actuar, de rebel·lar-se o fugir. Seran capaces?

Cap de nosaltres ha dit mai als homes que fessin res, diu l’Àgata. No els hem demanat ni la més petita cosa, ni tan sols que ens passin la sal a la taula, ni que ens donin un penic, o estar un moment tranquil·les, que es cuidin de la roba, que corrin la cortina, que vagin en compte amb els poltres... 

 

Elles parlen

Miriam Toews

Traducció de Carme Geronès

223 pàgines 

CAMINAR

 

Pla de les Forques
Setembre 2018

Un llibre que empesa pel títol vaig començar a llegir amb interès. 

D'entrada no em va decebre, parlava d'algunes de les meves percepcions i sensacions quan sovint surto a caminar, però a mesura que m'endinsava en la lectura, no massa extensa, ara puc dir que sortosament, m'anava decebent més i més, perquè només expressa les seves cabòries, segurament molt elaborades, però sense massa interès per mi.

Coincideixo en la introducció, de la mateixa traductora, que ens apropa a la personalitat d'en Thoreau i en la seva filosofia del fet de caminar:

Caminar és una doble invitació: a fer servir les cames i a reflexionar. És una crida perquè ens deslliurem de tot allò que ens lliga a la societat -la feina, la família, les amistats, les ambicions- i ens aboquem a una vida solitària i tan salvatge com sigui possible o, si més no, harmoniosa amb la Naturalesa. 

(...)

Caminar, per a Thoreau, és una activitat reflexiva i espiritual, encara que sigui del tot física: ens allibera la ment i l’ajuda a tenir pensaments de més volada, i permet que descobrim trossos de nosaltres mateixos que la vida en societat ens amputa. 

(...)

Cada tarda, després de treballar, sortia a passejar, i aquestes caminades camps a través, per boscos, camins i rius, constituïen el centre de la seva vida i el motor de totes les seves reflexions. 

CAMINAR:

M'ha semblat curiosa la seva concepció del fet de caminar, o millor d'iniciar-se en el caminar. He reflexionat per si compleixo tots els requisits que ell planteja i, bé, si fa no fa, considerant que quan es refereix a "home" ho interpreto com a genèric, pràcticament (per sort) puc seguir caminant:

Si has pagat els teus deutes, has fet testament, has deixat els teus assumptes arreglats i ets un home lliure, llavors estàs preparat per caminar. 

Sembla que amb l'any que portem mig confinats forçosament a casa llargues temporades, hi ha més gent que s'ha decidit a sortir a caminar. No veig gaires caminadors sols, però sí que sembla que de la mateixa manera que als gimnasos han detectat una baixada d'usuaris, l'ànsia de gaudir de la sensació de llibertat, ens ha dut a moure'ns per l'aire lliure. O potser només es tractarà d'una mena de "moda".

Caldrà veure si a mesura que el virus es vagi controlant es segueix optant per l'aire lliure o es tornarà als gimnasos. Jo ho tinc molt clar; no penso canviar les meves passejades per cap espai tancat:

Hi ha qui no camina gens; d’altres caminen per les avingudes; uns quants, pocs, caminen pels descampats o pels terrenys de les finques. Les carreteres estan fetes per als cavalls i per als homes de negocis.

I és que...

Cada posta de sol que contemplo em fa venir ganes d’anar cap a un Oest tan llunyà i tan preciós com aquell cap a on apunta el sol en pondre’s. 

 

Caminar

Henry David Thoreau

Traducció de Marina Espasa

95 pàgines

El lector

 

Una enrevessada història que comença com un amor de joventut i que deriva en un judici vers un grup de dones que com a vigilants de les SS van ser responsables de la mort d'un nombrós grup de dones durant la retirada. Poc creïble, però de bon llegir.

Coneixem el protagonista, molt jove, només amb quinze anys, a raó d'una indisposició en què és auxiliat per una dona.

Un cop refet de la malaltia que el manté un temps considerable sense poder sortir de casa, i atiat per la seva mare, s'adreça a la desconeguda samaritana per fer-li sentir el seu agraïment amb un gran ram de flors. Tot força innocent, fins que es complica, quan l'ajuda a pujar carbó, cau enmig de la pila, ella li  ofereix un bany...:

Li vaig donar l’esquena en aixecar-me i sortir de la banyera. (...) Se’m va apropar tant que vaig sentir els seus pits a l’esquena i el seu ventre a les natges. També estava nua.

(...)

Durant aquella nit me’n vaig enamorar. 

L'enamorament, que mai no queda clar si és mutu, acaba de manera abrupta amb la desaparició d'ella mentre ell segueix endavant amb la seva vida, noves coneixences, i va avançant en els estudis de dret: 

Durant molt temps el meu institut només va ser de nois. Quan passà a ser mixt, les noies eren tan poques que no les van separar entre les classes paral·leles; totes van anar només en una, després en dues i tres classes, en arribar a ser-ne el terç del total de cadascuna.

(...)

Amb tot, sempre vaig enganyar-me a mi mateix, perquè m’adonava que traïa Hanna quan feia com si confiés als amics tot l’important de la meva vida i sobre Hanna callava.

(...)

Mai no vaig saber què feia Hanna quan era fora de la feina i quan no era amb mi.

(...)

No l’havia pas oblidada, Hanna, però amb el temps el seu record va deixar d’acompanyar-me, restà enrere, com resta enrere una ciutat quan el tren continua endavant. 

(...)

Vaig tornar a veure Hanna a l’audiència. 

No era el primer procés sobre els camps de concentració, ni cap dels importants.

Ja hem arribat al punt culminant del relat: Ell, estudiant, amb el grup d'alumnes que, seguint les matèries d'estudi, assisteix a un judici i allà està ella, acusada:

No la vaig reconèixer fins que va ser cridada (...) Duia un vestit gris de màniga curta. La vaig reconèixer, però no vaig sentir res. No vaig sentir res.

(...)

El jutge va deixar que Hanna confirmés amb monosíl·labs que fins a la primavera del 1944 havia estat destinada a Auschwitz, i fins a l’hivern de 1944-45, en un petit camp de concentració prop de Cracòvia.

(...)

Aleshores vaig tenir un ensurt. Em vaig adonar que havia trobat natural i justa la detenció de Hanna,

Estorat, assisteix al judici on va descobrint una desconeguda Hanna, de fet, ell ho desconeixia tot d'ella, mentre que va rememorant situacions viscudes i es va creant una opinió:

No vaig deixar d’assistir un sol dia al judici.

(...)

Durant totes les setmanes del judici no vaig sentir res, tenia els sentits com adormits. 

Hanna era l’acusada número quatre.

(...)

Les cinc dones acusades havien estat guardianes d’un petit camp a prop de Cracòvia.

(...)

Sí, ella tenia preferides, sempre una de les joves, de les dèbils i delicades (...) les noies només li llegien en veu alta, un vespre i un altre i un altre.

L'alerta se li dispara: En el temps que va durar la seva relació, la Hanna sempre li feia llegir en veu alta, mentre s'asseia escoltant en silenci, atenta i fascinada.

Aleshores, tot i que no li resta cap responsabilitat al fet de què és acusada amb les altres quatre antigues companyes, hi troba el per què de tot plegat: 

Sí que era imaginable el desconcert i la manca de recursos que Hanna descrivia.

(...)

Hanna no sabia de llegir i escriure. 

(...)

Però, vergonya per no saber de llegir i escriure com a raó del comportament de Hanna al judici i al camp de concentració?

(...)

A la fi de juny es va dictar sentència. Hanna va rebre cadena perpètua. Les altres penes temporals.

I el nostre protagonista, tot i no disculpar-la, ni tan sols visitar-la, reprèn el seu antic paper de lector;

Vaig començar amb l’Odissea. La vaig llegir després que Gertrud i jo ens vam separar. (...) Vaig llegir per a ella. Vaig llegir per a Hanna en casset.

(...)

Quan jo mateix vaig començar a escriure, també li ho llegia.

(...)

No vaig escriure mai a Hanna. Però no vaig deixar de llegir per a ella.

De fet la història no acaba aquí. Només dir que el final, que no desvetllaré, m'ha semblat el més encertat de tota la història.

El lector

Bernhard Schlink

Traducció de Carme Gala

170 pàgines

Aigua dolça

 

Un trastorn mental presentat en forma de relat fantàstic és el que amb "Aigua dolça" ens presenta Akwaeke Emezi, una escriptora nigeriana totalment desconeguda per mi.

Les diferents presències en forma de veus que sent dins seu la turmentada protagonista del relat, ens els mostra com a esperits que, si fem el difícil exercici de reflexionar respecte d'aquesta dolència, podríem arribar a convenir que té un punt de vista força acceptable.

Elles, les veus, o ells, els esperits, es presenten, potser a causa d'una fallada en el moment de la concepció, com a dominants:

Quan es fa la transició d’esperit a carn, figura que les portes han d’estar tancades. (...) Quan ella (el nostre cos) per fi va poder arribar al món, viscosa i més fragorosa que un poble de tempestes, les portes van quedar obertes. (...) Érem alhora vells i nounats. Érem ella, però al mateix temps no ho érem. No érem conscients, però estàvem vius. (...) érem clarament, “nosaltres”. 

L'Ada, ben aviat comença a patir les conseqüències d'aquesta invasió dels seus pensaments, del seu interior i ho fa en forma de malsons recurrents:

L’Ada tenia molts malsons, uns somnis aterridors que la portaven una vegada i una altra al llit dels seus pares.

(...)

Ella no sabia que vivíem dins seu, encara no. (...) Les portes estaven obertes i ella era el pont. Estàvem descontrolats.

(...)

El problema de tenir déus com nosaltres que se’t desperten a dins és que la nostra gana també augmenta i algú ens ha d’alimentar.

Superada l'etapa infantil, l'Ada entra en l'adolescència, ja de per sí complicada, amb l'afegitó de les presències que habiten en el seu interior i que la fan prendre unes decisions abruptes que ella efectua gairebé a mena de "sacrifici" sagrat cap els déus que la posseeixen: 

Als setze anys, va trencar un mirall per escarbotar-se la carn amb el vidre. Als vint (...) feia servir un bisturí nou sobre el seu braç esquerre, sembrat de cicatrius.

(...)

L’Ada només era una nena quan van començar els sacrificis. Es tallava la pell sense saber del tot per què, no entenia els misteris de l’autoveneració.

Seguim l'Ada a través de les diferents etapes més o menys vitals, tot i que, malgrat les consultes a metges i especialistes i diferents tractaments, mai no superarà el fet de la dominació interior que li xucla la voluntat i la vida:

Ada: Ni tan sols tinc la boca per explicar aquesta història. (...) Jo no volia estar sola; per això els vaig triar. Mireu, en molts aspectes, jo ni tan sols soc real. 

I és que:

Els humans no recorden el temps anterior a tenir cos i, per tant, donen les coses per descomptades. 

Certament, ella en algun moment de la seva confusa existència, tracta de rebel·lar-se, de ser ella mateixa, però tanmateix, desconeix qui és en realitat i els esperits s'alarmen i acaben imposant-se:

Ella no estava segura que fóssim reals (...) És per això que, quan va començar a buscar informació sobre els seus “símptomes”, va se com una traïció.

(...)

No us imagineu el que representa compartir una vida i un cos, veure com s’escolen els dies, els mesos i els anys, la gent que entrava i sortia de la nostra òrbita, presenciar l’intent de fugida de l’Ada, contemplar-ne el fracàs, veure com va acabar estimant-nos encara més.

Fins i tot, arriben a agafar el rol de protectores. Ells, els esperits, són la veritat, la raó, els que vetllen per la integritat del cos que els acull i al que tracten d'emmotllar segons els seus desigs i necessitats:

És així com jo feia de protectora de tots nosaltres, mirant d’estar lluny de metges, diagnòstics i medicaments que sens dubte haurien insuflat dins l’Ada si li haguessin vist l’aspecte exacte del cervell. (... ) No és fàcil convèncer un humà que es llevi la vida: n’estan molt de la vida, encara que els faci desgraciats.

(...)

L’Ada s’allunyava de la mare humana a mesura que s’acostava a nosaltres.

No queda cap escletxa per l'esperança, tret de llevar-se la vida perquè:

La qüestió, Ada, és que no oblidis que no ens podem separar. (...) Nosaltres som tu. 

Gaudiu de la lectura.

 

Aigua dolça

Akwaeke Emezi

Traducció d’Albert Torrescasana

252 pàgines

Els set "pecats" capitals

Tortosa
Setmana Santa 2013

Començo recordant, val a dir que sense cap mena de nostàlgia, les consignes (en deien aprenentatges) rebudes de petita a l'escola, referents als "pecats capitals".

Eren set: La luxúria, la golafreria, l'avarícia, la mandra, la ira, l'enveja i l'orgull.

Com segur endevinareu, jo, i vull creure que la majoria de companyes, les repetíem com a lloros sense entendre ni importar-nos massa el significat.

Però no n'hi havia prou amb això, car a cada pecat, mortal, no ho oblidem, hi havia la corresponent virtut:

La humilitat, la generositat, la castedat, la paciència, la temperància, la caritat i la diligència. 

He tingut curiositat a llegir els set llibrets, breus, però intensos, que des de la vessant filosòfica i algun cop històrica s'han publicat entenc que amb el propòsit d'impulsar-nos a reflexionar:

 

 1- La luxúria i contra ell castedat:

No és el pecat més mal vist, perquè secretament tots el podem comprendre i disculpar, però sí que és el pecat més temut i contra el qual s’ha escrit més literatura. Sobretot perquè posa en perill la família, sobre la qual s’aguanten les comunitats polítiques. I perquè, més enllà d’aquest aspecte públic, la luxúria conté en ella mateixa un component demoníac.

(...)

Ortega y Gasset distingeix entre “instint sexual” i “amor sexual”. Segons ell, en l’instint sexual la voluptuositat seria anterior al seu objecte. 

Anna Punsoda

70 pàgines

 2- La golafreria o gola i contra ella temperància: 

La gola és un pecat carnal: cosina del plaer i deutora de l’estómac, ve de la carn i s’instal·la en la carn. (...) La golafreria ha passat de ser una ofensa a Déu a ser un pecat social. 

(...)

La gola és un pecat d’homes. Masculina ha estat a bastament recreada, sovint amb connotacions morals i sempre amb dimensions físiques. 

Adrià Pujol Cruells

70 pàgines

 3- L'avarícia i contra ella la caritat:

En un pecat tan relatiu, de fet, que, al llarg de la història, ha pogut transitar amb força naturalitat, fins i tot, cap al terreny de la virtut. Un pecat fluctuant, doncs, entre el vici i la virtut. Que és una manera força estranya de ser pecat. 

Oriol Ponsatí-Murlà

68 pàgines

4-La mandra o peresa i contra ella diligència:

Com el dolor, la mandra és un senyal d’alarma que ens obliga a aturar-nos.

(...)

Si la nostra mandra ens impedeix tant treballar, com consumir, estem entrant en el camí de la contemplació i cal que el seguim amb alegria i sense complexos.  

Oriol Quintana

67 pàgines

5- La ira i contra ella paciència:

La ira és la passió més vehement: és com un alçament de totes les nostres potencialitats físiques i morals.

(...)

Aïrar-se és desapoderar-se; reprimir-se la ira és senyal de poder sobre un mateix i sobre el món. (...) Però, en canvi, els esclats d’ira són una marca típica del poderós: de Déu, del governant, del directiu. 

Raül Garrigasait

63 pàgines

6- L'enveja i contra ella generositat:

L’enveja t’empeny a desitjar sense aconseguir. 

(...)

Si envegem alguna cosa és perquè en realitat no sabem ben bé el que volem. Diria que l’antídot contra l’enveja és saber què vols i no tenir mandra de fer-ho. 

Marina Porras

76 pàgines

7- La supèrbia o orgull i contra ella humilitat:

El símptoma més molest de la supèrbia, i el primer que es detecta des de fora, és no escoltar. És una manifestació física. 

(...)

Quan diem que algú és superb diem una cosa diferent que quan diem que algú és vanitós o que peca d’orgull.

(...)

La supèrbia és el pecat polític per excel·lència perquè el superb és l’enemic de l’ordre públic, cosa que obliga el sobirà a ser-ho encara més, de superb. 

Jordi Graupera

79 pàgines

 

Terol 2015
Processó del Silenci

I si volem resumir-ho:

Ningú es va plantejar que l'home és home per les seves passions desordenades, i que això ja està bé. Cap humanista va creure que l'home fos prou bo tal com era.

(...)

I les persones no podem entendre la plenitud sense diversió i sense plaer; segurament no podem entendre una vida autènticament humana sense algun punt de luxúria, de gola, d'ira i de mandra. 

Gaudiu del silenci

 

Gaudint del silenci d'un bell paisatge

El silenci no és tan sols absència de soroll. Gairebé ho hem oblidat.

No és el primer cop que ho dic, ho sé, però és que ve tant a tomb! Com envejo el silenci! Si algú que em llegeixi pateix com jo d'acúfens segur que m'entendrà. Res semblant al que comenta l'autor:

Avui en dia és difícil estar en silenci, cosa que ens impedeix sentir aquesta paraula interior que calma i que tranquil·litza.

(...)

Hi ha llocs privilegiats on el silenci s’imposa amb la seva subtil omnipresència, llocs on el silenci pot ser particularment escoltat; llocs on, sovint, apareix com un brogit suau, lleuger, continu i anònim.

(...)

Hi ha cases on es respira el silenci, on aquest, en certa manera, impregna els murs. 

(...)

Analitzar el silenci d’una habitació implica interessar-se pel seu decorat, pels objectes, o fins i tot pels éssers que, en aquest lloc, se senten particularment afins al silenci.

Tot de suggeriments fantàstics quan el silenci és quelcom que podem ajudar a aconseguir. Una casa silenciosa... la meva ho és; mai no trobareu una música sonant a alt volum, no hi ha crits, no tinc per costum moure o arrossegar els mobles... I si enumero tota aquesta sèrie de coses és perquè més d'un cop les he patides per algun veí, i fins i tot algun cop a hores intempestives.

Aquest escrit fa una revisió de llocs i situacions on el silenci té un paper preponderant i comença pel desert. 

Fa uns anys hi vaig estar al desert, aleshores encara podia gaudir del silenci, i sí que tinc un record en aquest sentit, però la calor xafogosa m'impedia gaudir-ne plenament:

Començarem la nostra revisió dels espais privilegiats on el silenci posseeix una particular importància amb el desert, lloc silenciós per excel·lència.

(...)

És important constatar que les travessies dintre del desert sempre tenen lloc “en el més profund silenci”

I la mar? Si aconseguim gaudir d'una platja solitària, o ens desplacem a l'hivern, certament només escoltarem el rumoregi de les onades.

La mar és també territori de silenci, de textures particulars.

Arriba el torn del bosc, un dels meus llocs preferits, a banda dels rierols que estan en un lloc privilegiat de les meves preferències:

El bosc, el camp, la landa (vegetació a terres seques o sorrenques amb una vegetació típica d'arbusts.) les petites ciutats de províncies, les ciutats episcopals amb carrers ombrívols i humits, el silenci de les ruïnes...

Les recerques del silenci han estat múltiples, antigues i universals, impregnant tota la història humana.

I segueix amb un recull de llocs fabulosos on gaudir, o patir, del silenci:

Dintre les esglésies el silenci és signe de respecte, de control d’un mateix, de capacitat de dominar els impulsos.

(...)

Els acords que caracteritzen la vida del pagès es basen en el silenci, però sense arribar a confondre’s-hi totalment. 

(...)

En el context de l’exèrcit, hom aprèn a desplaçar-se en silenci, fet que també ocorre amb la pràctica de la caça.

(...)

També caldria analitzar el silenci de les trinxeres abans d’un assalt, la vigília abans d’agafar les armes.

(...)

La proximitat de la mort -el de la cambra del malalt i la cambra mortuòria- i, després, el de la tomba. 

I fins aquí; amb un parell de reflexions que he trobat molt interessants. Jutgeu vosaltres:

D’una manera més simple, per no dir més banal, la recerca del silenci es tradueix en la recerca de llocs silenciosos. (...) Avui en dia, és aquesta necessitat del silenci el que inspira a la clientela a acudir als Paradors, cadenes d’hotels turístics que garanteixen el silenci als seus hostes, fet que demostra fins a quin punt aquest bé ha esdevingut preuat.

(...)

L’aprenentatge del silenci és essencial fins al punt que és l’element dintre del qual prenen forma les grans coses. (...) La paraula, al contrari, es basa massa sovint en l’art d’ofegar i de suspendre el pensament, que només treballa quan s’està en silenci. Per totes aquestes raons tenim por del silenci i passem gran part de la nostra vida, tal com assenyala Maeterlinck, cercant els llocs on aquest no hi és present. 

 Fa un temps ja parlava dels meus silencis estimats. Vegeu

Història del silenci

Del Renaixement als nostres dies

Alain Corbin

Traducció de Mireia Ibañez Cid

146 pàgines