Elles parlen

Penso que s'escau començar aquesta entrada amb un aclariment que sens dubte ens pot ajudar a entendre millor el desenvolupament d'una part de la història:

Els mennonites són una branca pacifista i trinitària del moviment cristià anabaptista. Viquipèdia

La història parteix d'un fet real que va succeir a Bolívia on un munt de dones mennonites de diverses edats van ser repetidament drogades i violades per membres de la seva mateixa comunitat. Podeu trobar la informació més detallada si cliqueu aquí

El relat comença quan un grup de dones es reuneix en un graner per celebrar el que podríem considerar una assemblea on prendre algun acord al respecte:

Fem les reunions al paller de l’Earnest Thiessen, un dels ancians, un home malalt, que no s’ha desplaçat a la ciutat. L’Earnest viu al marge de quasi tot. 

Cap d'elles no sap llegir ni escriure, ja que la seva religió els ho prohibeix. Elles han de ser submises, entregades a la voluntat i, sovint, el caprici dels homes els quals són els responsables de transmet-te'ls les idees i postulats de la seva religió sense acceptar cap qüestionament al respecte.

En el cas que ens ocupa, només una part de les dones estava disposada a fer sentir la seva veu, la resta, tot i haver patit també els atacs dels violadors, s'estimaven més no fer res, ni tan sols plantar cara o demanar responsabilitats als homes.

Per deixar constància dels acords, proposen redactar acta de la reunió i per aquest motiu recorren a l'únic home, en molts aspectes diferent de la resta, que els fa costat: 

L’any que vaig arribar, les dones explicaven els somnis que havien tingut, i amb el temps, quan tot va anar encaixant, van comprendre que somniaven col·lectivament un sol somni, i que allò no era, ni de bon tros, un somni.

(...)

Sabem que ens han assaltat els homes, si més no, un home, en Gerhard, i probablement d’altres, i no uns fantasmes o uns dimonis o Satanàs.

(...)

Gairebé totes les membres de la colònia de Molotschna han esta violades per aquests vuit homes.

La reunió es va desenvolupant entre dubtes del què cal fer, les més decidides proposen marxar cap algun lloc on puguin començar una nova vida amb llibertat: Però les dificultats són moltes:

No hem de rumiar on anem ni patir la incertesa de no saber on anirem (No tenim cap mapa de cap lloc)

(...)

L’única certesa que tenim és la incertesa, afegeix, independentment d’on som.

(...)

Podríem crear la possibilitat d’un nou ordre aquí mateix, un lloc que ens resulta familiar, diu la Mariche

(...)

Som dones sense veu, puntualitza l’Ona, tranquil·la. Som dones sense temps ni lloc, fins i tot sense la llengua del país on vivim. Som mennonites sense pàtria. 

(...) 

No hem sortit mai de Molotschna, no tenim cap mapa, i encara que en tinguéssim un, no el sabríem llegir. 

D'altres (poques) parlen de l'obligació de perdonar: 

Però val el perdó imposat?

Algunes esgrimeixen que són pacífiques, que la seva religió (recordem que transmesa oralment pels homes), no els permet cap acte de rebel·lia i a les més grans els turmenta la idea de pecar, de saber-se condemnades eternament pels seus actes:

Quan no hi ha pàtria on tornar, tornem a la nostra fe. La fe és la nostra pàtria.

(...)

Has desitjat en algun moment la mort dels atacants?

(...)

El pacifisme és bo. Qualsevol violència és injustificable. (...) Però si ens quedem i lluitem, és probable que aconseguim la pau per als nostres fills. 

Tota la novel·la transcorre en el graner, durant la reunió. Molt es parla i es discuteix, i es prenen decisions importants que tindran conseqüències pel seu futur.

Hi ha dubtes, és clar, però també certeses. Ara, els homes són fora, han marxat al poble per pagar la fiança dels que han detingut, s'han solidaritzat amb ells.

És el moment d'actuar, de rebel·lar-se o fugir. Seran capaces?

Cap de nosaltres ha dit mai als homes que fessin res, diu l’Àgata. No els hem demanat ni la més petita cosa, ni tan sols que ens passin la sal a la taula, ni que ens donin un penic, o estar un moment tranquil·les, que es cuidin de la roba, que corrin la cortina, que vagin en compte amb els poltres... 

 

Elles parlen

Miriam Toews

Traducció de Carme Geronès

223 pàgines