 |
| Exposició a Pamplona agost del 2016 |
M'agrada la filosofia; això no vol dir pas que arribi a penetrar en las difícils tortuositats del pensament filosòfic. Llegeixo, m'aturo, medito, i tracto d'esbrinar el què m'estan comunicant. El més segur és que se m'escapin molts matisos, moltes ensenyances, però tot i això, gaudeixo de la lectura.
En aquest cas, a més d'interessar-me l'autor, em va semblar un títol fascinant perquè el més segur és que responent a les preguntes la comprensió seria assequible.
Sovint s’acusa els filòsofs de fer preguntes absurdes.
En la presentació ja queda clara la intenció didàctica del llibre:
El llibre conté preguntes
clàssiques i cabdals de la història de la filosofia i una bona mostra, ben
documentada, dels seus autors més importants. Però no només això. (...) La
filosofia en un sentit tècnic o acadèmic tendeix a recórrer a l’ús de termes
innecessàriament complicats, i exclou així no només els profans, sinó els
mateixos filòsofs.
Com no podia ser d'altra manera, he fet un recull d'aquelles preguntes que per alguna raó m'han semblat més interessants, o entenedores, o senzillament divertides. Tot i això ha estat inevitable que aquesta entrada resulti llarga, potser massa, però, tot i que ho intentat, no he trobat la manera de resumir-la més:
Ser lleig té algun
avantatge?
La psicologia experimental va
establir ja fa molts anys que solem atribuir a les persones físicament belles
tota mena de qualitats extra (...) als guapos, per aquest efecte, els solem
atribuir, com un prejudici favorable, també la virtut de la intel·ligència, i
els donem, en certes condicions, més credibilitat que als lletjos.
Què ens porta a actuar amb
justícia?
La impunitat seria una manera
de no haver d’arrossegar diàriament la càrrega més pesada que hem d’arrossegar
les persones, aquella que, segons els mites, no havíem de suportar en el
paradís primigeni, la d’haver de triar i decidir a cada moment entre el bé i el
mal.
Què fa més por: la mort o
el sofriment?
Mentre estem vius, la pròpia
mort no té cap realitat efectiva, quan ens morim efectivament, cessa tota
experiència.(...) El sofriment ens espanta. Però
estaríem disposats a passar certes ordalies si no hi hagués més remei. I,
sobretot, si no acabessin amb la mort.(...)La mort fa més por que el
sofriment: estem disposats a patir si en podem sortir vius.
Es pot ser bo i fer el mal?
Al segle XX, va ser freqüent
el sentiment que, en formar part del bàndol adequat en un conflicte, un estava
justificat per fer els disbarats més grossos: la Historia condona sempre els
vencedors.
És evident de veritat que
jo existeixo?
D’una banda, és cert que, si
penso, necessàriament he d’existir, perquè sense algú que pensi, el pensament
no es podria produir.(...) No es pot veure ni tocar el jo, o sigui que hi ha,
com a mínim, un dubte raonable que existeixi. Podria ser que el pensament es
produís així, espontàniament sol, per si mateix.
Ens hem d’autocensurar per
no ofendre?
Autocensurar-se per no ofendre
porta implícit una mena de pendent relliscós indesitjable que comportaria haver
de censurar-se, com més va, més, per no ofendre ningú.
Què és millor, estar sol o
acompanyat?
És difícil de dir si estem
millor sols que ben o mal acompanyats.
Viure amb els altres implica
haver de reprimir-se, i això causa angoixa. Per estar amb els altres he d’arribar
a pactes.
Fins a quin punt som
conscients de la pròpia mort?
L’existència pròpia -la bona,
evidentment- consisteix a voler saber posar-se de cara a la pròpia mort
acceptant l’angoixa i admetent l’horror i la por al buit que comporta
Què és la felicitat?
Només algunes vegades ens
sentim especialment bé, especialment alegres. La resta del temps ens sentim
no-malament.
Sóc una bona persona?
No: hi ha una probabilitat de
dos contra u que, en determinades circumstàncies, et converteixis en un malèvol
torturador.
És legítima la tortura?
El dilema és ben senzill: ¿si
vostè tingués la possibilitat de salvar un centenar de vides torturant amb tota
la crueltat necessària un soldat enemic, que té la informació sobre on
esclatarà la següent bomba, ho faria? (...) La tortura de la qual qualsevol
combatent pot ser víctima va implícita en els primers gestos, en els primers compassos
de qualsevol guerra.
Per a què serveix aquest
llibre?
La filosofia és un art, i
preguntar sobre la seva utilitat és com preguntar per a què serveix la música o
la literatura. No serveixen per a res fora d’elles mateixes, però que no
existissin seria un mal per a tots: el món es convertiria en un lloc més lleig
i pobre.
A mi m'ha servit per passar unes bones estones entretinguda i a rumiar, que ja m'agrada. De conclusions no n'he tret cap, crec.
Oriol Quintana
213 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada