Un recull d'entrevistes en què en Paul parla de la seva passió per escriure i el com i per què ho fa:
Traduir el permet treballar
amb les eines essencials del teu ofici, aprendre a viure íntimament amb les
paraules, veure amb més claredat el que estàs fent. (...) No és necessari ser
brillant ni original, no és necessari que intentis fer coses que en realitat no
ets capaç de fer.
(...)
Per tal de poder escriure
sobre mi mateix, em vaig haver de tractar com si jo fos algú altre (...) Durant
el procés d’escriure i de reflexionar sobre tu mateix, et converteixes en algú
altre.
No sé si quan torni a llegir un dels seus llibres en serè conscient del que ell mateix explica que m'està oferint:
El que jo intento fer en tots
els meus llibres és deixar prou espai en la prosa perquè el lector hi pugui
entrar.
Certament una cosa sí que puc afirmar i és que m'agrada la aparent senzillesa amb què explica les històries en les que resulta fàcil introduir-se i identificar-se:
Si vol, l’escriptor pot
escriure de tal manera que aclapari el lector amb tants detalls que a aquest no
li quedi aire per respirar. (...) Quan jo escric, la història sempre és el que
més em preocupa, i sento que ho he de sacrificar tot per ella
(...)
Començo a cegues amb unes quantes imatges, uns quants xiuxiuejos al cap (el murmuri de la veu d’un personatge, un gest). Després la història comença a desenvolupar-se dins meu, i sovint triga anys que la pugui començar a escriure.
I ja entrant de ple en el terreny de les confessions, comparteix les seves interioritats:
Sovint em demano per què
escric (...) No és que escriure em proporcioni un gran plaer, sinó que no
fer-ho m’és fatal
(...)
Jo sempre havia somiat escriure novel·les (...) Cap a la meitat de la dècada dels setanta, vaig parar completament d’escriure narrativa. Pensava que estava perdent el temps.
No va ser fàcil la seva dedicació completa al món de la literatura, car hi havia impediments econòmics, però una sobtada desgràcia va fer que d'alguna manera se li aplanés el camí:
Però després, de manera completament
sobtada, sense cap avís, el meu pare va morir d’un atrac de cor, i jo vaig
heretar alguns diners.
(...)
Sí, després va venir
l’herència. (...) És una equació terrible, després de tot: pensar que la mort
del meu pare va salvar la meva vida.
I coincidint en aquests temps que ens està tocant viure, acabo amb un parell de referències a la solitud i al confinament que la casualitat ha fet que em semblin ocurrents.
Val a dir que en el que es refereix a la solitud i estic totalment d'acord:
La majoria de gent té
tendència a pensar que la solitud és una cosa més aviat trista, però jo no li
atribueixo cap connotació negativa. És un simple fet, una condició de l’ésser
humà i, fins i tot, quan estem envoltats d’altra gent, les nostres pròpies
vides les vivim essencialment sols: la vida veritable té lloc dins de nosaltres
mateixos.
Del confinament, segurament em podríem comentar molt més, i és que en Auster es torna a referir a un confinament gairebé espiritual del que fuig arrossegat pels seus pensaments.
Tot i això, en els temps que vam patir el confinament més dur, els meus pensaments, sovint empesos per les lectures, no van deixar de volar i fugir a llocs a voltes coneguts i d'altres a paisatges somniats i irreals. I ajuda, vaja si ajuda:
Cada dia m’embranco en un
viatge cap al desconegut, però això no obstant, m’estic tota l’estona assegut
allà, a la meva habitació. La porta està tancada, no em moc mai; malgrat tot,
aquest confinament m’ofereix una llibertat absoluta, per ser qui vulgui ser,
per anar allà on em portin els meus pensaments.
Experiments amb la
veritat
Paul Auster
Traducció d’Hèctor
Hernández i Maria Gomil
187 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada