Paul Auster

Un recull d'entrevistes en què en Paul parla de la seva passió per escriure i el com i per què ho fa:

Traduir el permet treballar amb les eines essencials del teu ofici, aprendre a viure íntimament amb les paraules, veure amb més claredat el que estàs fent. (...) No és necessari ser brillant ni original, no és necessari que intentis fer coses que en realitat no ets capaç de fer. 

(...)

Per tal de poder escriure sobre mi mateix, em vaig haver de tractar com si jo fos algú altre (...) Durant el procés d’escriure i de reflexionar sobre tu mateix, et converteixes en algú altre. 

No sé si quan torni a llegir un dels seus llibres en serè conscient del que ell mateix explica que m'està oferint:

El que jo intento fer en tots els meus llibres és deixar prou espai en la prosa perquè el lector hi pugui entrar.

Certament una cosa sí que puc afirmar i és que m'agrada la aparent senzillesa amb què explica les històries en les que resulta fàcil introduir-se i identificar-se:

Si vol, l’escriptor pot escriure de tal manera que aclapari el lector amb tants detalls que a aquest no li quedi aire per respirar. (...) Quan jo escric, la història sempre és el que més em preocupa, i sento que ho he de sacrificar tot per ella 

(...)

Començo a cegues amb unes quantes imatges, uns quants xiuxiuejos al cap (el murmuri de la veu d’un personatge, un gest). Després la història comença a desenvolupar-se dins meu, i sovint triga anys que la pugui començar a escriure.  

I ja entrant de ple en el terreny de les confessions, comparteix les seves interioritats:

Sovint em demano per què escric (...) No és que escriure em proporcioni un gran plaer, sinó que no fer-ho m’és fatal 

(...)

Jo sempre havia somiat escriure novel·les (...) Cap a la meitat de la dècada dels setanta, vaig parar completament d’escriure narrativa. Pensava que estava perdent el temps.

No va ser fàcil la seva dedicació completa al món de la literatura, car hi havia impediments econòmics, però una sobtada desgràcia va fer que d'alguna manera se li aplanés el camí:

Però després, de manera completament sobtada, sense cap avís, el meu pare va morir d’un atrac de cor, i jo vaig heretar alguns diners.

(...)

Sí, després va venir l’herència. (...) És una equació terrible, després de tot: pensar que la mort del meu pare va salvar la meva vida.

I coincidint en aquests temps que ens està tocant viure, acabo amb un parell de referències a la solitud i al confinament que la casualitat ha fet que em semblin ocurrents.

Val a dir que en el que es refereix a la solitud i estic totalment d'acord:

La majoria de gent té tendència a pensar que la solitud és una cosa més aviat trista, però jo no li atribueixo cap connotació negativa. És un simple fet, una condició de l’ésser humà i, fins i tot, quan estem envoltats d’altra gent, les nostres pròpies vides les vivim essencialment sols: la vida veritable té lloc dins de nosaltres mateixos.

Del confinament, segurament em podríem comentar molt més, i és que en Auster es torna a referir a un confinament gairebé espiritual del que fuig arrossegat pels seus pensaments. 

Tot i això, en els temps que vam patir el confinament més dur, els meus pensaments, sovint empesos per les lectures, no van deixar de volar i fugir a llocs a voltes coneguts i d'altres a paisatges somniats i irreals. I ajuda, vaja si ajuda:

 

Cada dia m’embranco en un viatge cap al desconegut, però això no obstant, m’estic tota l’estona assegut allà, a la meva habitació. La porta està tancada, no em moc mai; malgrat tot, aquest confinament m’ofereix una llibertat absoluta, per ser qui vulgui ser, per anar allà on em portin els meus pensaments.

Experiments amb la veritat

Paul Auster

Traducció d’Hèctor Hernández i Maria Gomil

187 pàgines