 |
| Un obstacle al mig del camí Sant Quirze. Març 2021 |
Hi ha lectures que et deixen
sense alè, garratibat, i d’altres, com el que ara m'ocupa, que et corprenen.
Totes dues sensacions em resulten agradoses, amb mesura, és clar.
Una parella, que viu en un lloc idíl·lic tot i que un tant apartat al mig del bosc, amb un cotxe que ja fa temps que demana el canvi i una nit amb un temps rúfol.
Ella es posa de part, i cal marxar cap a l'hospital.
Ell, s'apressa a posar el cotxe en marxa i encendre la calefacció per mirar de temperar-lo una mica perquè el trajecte no li resulti tant penosa a la dona. El cotxe es resisteix a engegar-se, insisteix, s'angoixa, i per fi ho aconsegueix.
Puja a recollir la dona, i un cop tant acomodada com els és possible, es posen en marxa.
Aquest és l'inici d'un relat breu i intens:
Tan al nord com eren, qualsevol
motor se’t podia glaçar, qualsevol bateria se’t podia morir d’un moment a
l’altre, i, per trobar un altre vehicle havies de fer més de vint quilòmetres
de boscatge frondós.
Malgrat els entrebancs, tot surt bé i arriben a l'hospital on ràpidament l'atendran, però...
El nen ve girat.
L’ambient semblava immers en un
somni (...) Però era en una habitació d’hospital i el seu nen venia girat.
Estalvio afegir gaire detalls del procés del part, per abordar el trist final. El nen és mort.
Arribats aquí podem arribar a imaginar el dolor i el desconsol de la mare; de fet, se n'ha parlat molt en diversos escrits, però i el pare?. Ell no sap què pot fer, a l'hospital li diuen que marxi, l'endemà caldrà fer tràmits administratius, el voldran enterrar? o potser incinerar...? pensa en quedar-se a acabar de passar la nit: en qualsevol pensió, però al darrer moment enfila cap a casa:
En Laski va conduir fins a casa
amb les llàgrimes que li rajaven per la cara, mentre el seu esperit corria amb
el seu fill pel temps i travessava el matí del món.
(...)
Tot sol, a la casa a les fosques
enmig del bosc, amb una tempesta que bufava a fora i l’ombra de la mort a dins,
es va arrupir sota els llençols.
Ell és això que diem un "manetes", ha construït pràcticament tota la casa i ara es planteja construir el taüt pel seu fill:
El va inundat una sensació
d’esglai per haver de muntar el taüt; no tenia gota de ganes de fer-ho, ni de
construir res més, ni ara ni mai.
(...)
Vaig construir-nos una casa jo,
amb una habitació per a ell, i ara li estic fent el taüt. La feina no és pas
diferent. Només és qüestió d’anar fent, a ulls clucs, observant el que fem amb
deteniment, sense afegir-hi cap pensament. Així fluïm amb la nit.
Ho han parlat amb la mare i ella, massa trasbalsada ha deixat que sigui ell qui prengui la decisió final. I ara l'assalten els dubtes:
Si l’enterrem aquí, estarem
lligats a aquesta terra per a tota la vida. Puc fer que l’incinerin en una
funerària, posaran les seves cendres en una urna de metall i ens el podem endur
quan sortim de viatge. I algun dia, quan siguem al mig del mar, podrem
abocar-hi les cendres.
I entre llàgrimes, es posa a treballar, mentre recorda el seu petit que nedava en el mar secret de la seva mare.
El nedador del mar secret
William Kotzowinkle
Traducció de Yannick
Garcia
88 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada