 |
| Planoles Juliol 2022 |
Un començament que oscil·la entre el que sembla que serà una lectura inquietant i engrescadora:
La casa fa més de vint anys que està tancada.
(...)
Ja sap el que hi ha a l’altre cantó d’aquells
murs, i des d’on és en pot percebre l’olor de resclosit, l’aire d’una densitat
feixuga, la fortor d’alguna cosa que duu molt de temps podrint-se. Sent una
fiblada al ventre.
(...)
Casa seva era un lloc en guerra. El que passa als
llocs en guerra és que l’art i la cultura en són espoliats.
(...)
Una casa que no havia volgut ningú més de la família. Perquè, qui la vol una casa al mig del no-res? (...) El pare de la Nina era un exmilitar retirat per força
Per intuir la història de la casa, hem de parlar dels dos germans bessons que hi van créixer allà fins que ell va desaparèixer. I ella... va reaccionar amb fúria i després va fugir:
La Nina era el cos i el seu germà era el pensament,
com si fossin dues parts separades del mateix ésser. De fet eren bessons i
s’assemblaven com dues gotes d’aigua.
(...)
Era una maça. (...) La va alçar i, amb totes les seves forces, va clavar un cop contra la part del sostre de les golfes que estava més al seu abast. (...) Ho va llançar tot dins del maleter del Renault 12 i va pujar al seient del conductor.
(...)
Mai va intentar posar-se en contacte amb el seu pare. Ell tampoc va intentar contactar amb ella. No sap si és mort.
I mentre els records i el present es van cavalcant gairebé de manera indestriable, assistim a l'esforç per col·laborar en les tasques per re-acomodar l'antiga casa que el seu company i el seu fill han empès amb força entusiasme:
Després d’una setmana de fer neteja, la pila de
deixalles per cremar sembla una muntanya.
(...)
Ella viurà a l’autocaravana, s’estarà al porxo. No
travessarà mai el llindar.
(...)
La Nina feia veure que reciclava però sovint llençava a posta les deixalles al contenidor que no corresponia.
(...)
Al terra del cobert encara hi ha taques de sang dels animals que esquarterava el seu pare. (...) Ells no les veuen.
(...)
Parlar de com sobreviure fa que no parlin d’altres coses que ara es tornen més supèrflues. Fa que no parlin de si encara s’estimen.
(...)
La Nina no recorda l’últim cop que es van fer un petó. Un petó de debò.
El daltabaix ambiental, que no s'acaba d'explicar, va començar a les ciutats:
Per l’Ivan tot va començar a enfonsar-se la nit
que van anar a desallotjar-los al pis de la Gran Ciutat. Per la Nina, havia
començat molt abans. (...) Tothom estava espantat. La Nina no.
(...)
Condueixen per paisatges de serres aspres de roca
calcària, pobles de cases arrupides unes contra les altres, abandonats, vinyes
recargolades sota el sol.
I ara s'hi troben davant per davant de la casa on la Nina va néixer, on va viure uns greus episodis que vol esborrar, d'on va desaparèixer el seu germà bessó, d'on ella va marxar fa molts anys...:
L’Ariel treballa en silenci. No rondina, però a la
Nina li arriben les vibracions de la seva queixa.
(...)
La Nina pensa en tot el que ha deixat enrere i en
el que no ha deixat enrere.
(...)
Què, quan, i on plantar què, i al costat de quin
dallonses de planta en aquell quadrat de terra que serà l’hort però que ara
només és un coi d’esplanada de pedres.
(...)
Ella era de les que fugien. L’Ivan dels que es
quedaven i lluitaven.
(...)
El seu fill només veu l’espai de fora. Per a ell
no hi ha hagut mai tant d’espai.
I mentre segueix donant-li tombs als seus negres pensaments, de sobte, el dolor la fa tornar a la dura realitat:
No es troba bé. Nota unes fiblades a la panxa.
(...)
Es desfà els nusos dels cabells com si fos
l’argument d’una història que hagués de desembolicar.
(...)
És la ira, i la ràbia, i la infelicitat el que ens
permet avançar. Si no, seríem amebes.
(...)
Una mà li acarona els cabells. Uns llavis li besen
el front. Després, tot es torna negre.
(...)
Obre els ulls. Se’ls frega. Per uns segons es
pensa que és a l’Òpera, ajaguda a la bastida.
I els records l'assetgen de nou, ara amb massa claredat:
Amb totes les meves forces, vaig empènyer el cos
feixuc del meu pare i el vaig fer caure del llit. (...) Allà hi havia deixat
recolzada la seva escopeta.
(...)
Aquell silenci
(...)
Vaig trobar la seva bicicleta tombada damunt les
pedres, les seves Victoria arran d’aigua. (...) La superfície del pantà, sempre
tan plana, es removia enmig d’una fúria d’onades negres.
De vegades és necessari que tot s’enfonsi.
Ficar-se entremig de la muntanya de runa.
Així saps què és el que realment has
de salvar de la desfeta.
Els temples solemnes
Glòria de Castro
272 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada