dilluns, 30 de gener de 2017

Fins al fons de la nit


En L.F. Céline, narra en primera persona la vida i les aventures, o potser seria més encertat dir-ne desventures, de Ferdinand Bardamu, un personatge en el què alguns comentaristes han trobat una semblança amb el propi autor. Una vida constantment marcada i presidida en una primera instància per la guerra i la misèria.

De bon començament, assisteix a una desfilada militar i es queda fascinat pels uniformes i els sons de les marxes militars i de manera totalment inconscient decideix allistar-se i és aleshores que descobreix la trista i dura realitat de la vida a les trinxeres:

Com hauria pogut sospitar aquest horror en deixar la plaça Clichy? Qui hauria pogut preveure, abans d’entrar de veres a la guerra, tot el que contenia la porca ànima heroica i dropa dels homes?

Però la guerra és això i gairebé sense adonar-se es va embrutint i endurint fins el punt que descriu l'incendi d'un poble amb tanta cruesa i gairebé fascinació que fa esgarrifar el lector:

Es distingeix molt bé com crema un poble, fins i tot a vint quilòmetres. Era alegre. Un llogarret de no res que ni tan sols s’advertia de dia, al fons d’un camp lletjot, i bé, un no es pot imaginar de nit, quan crema., l’efecte que pot fer! Diries que és Notre-Dame! Tarda ben bé tota la nit a cremar, un poble, fins i tot un de petit. (...) No van durar gaire els pobles... Al cap d’un mes, en aquell cantó, ja no hi quedaven. Als boscos, també hi van disparar, amb canó. No van durar ni vuit dies els boscos. També fan focs bonics, els boscos, però a penes duren. 

Són moltes les frases i les reflexions demolidores que es troben al llarg del relat, en reprodueixo només una petita mostra:

Mentre el militar no mata és un infant. Se’l distreu amb facilitat. Com que no té l’hàbit de pensar, així que se li parla es veu forçat a fer uns esforços aclaparadors per intentar comprendre’t.
(...)
Els cavalls en tenen molta, de sort, ja que si bé ells també pateixen la guerra, com nosaltres, no els demanen de subscriure-la, de fer veure que hi creuen. Infeliços però lliures cavalls! L’entusiasme, ai!, sols és per a nosaltres. 
(...)
Et trobis com et trobis, així que crides l’atenció de les autoritats, el millor és desaparèixer i a corre-cuita. Res d’explicacions. 

Però tot i ser una etapa dura en la seva vida, en realitat només ocupa una part de tot el relat; un cop aconsegueix deslliurar-se de la disciplina militar, comença una llarga i feixuga etapa en la que constantment va canviant de feina, a quina més inversemblant i miserable:

La vida de la gent sense mitjans no és altra cosa que un llarg rebuig dins d’un llarg deliri i un només coneix realment bé, només s’allibera també d’allò que posseeix.
(...)
Era veritat allò que m’explicava que agafaven qui fos a la casa Ford. (...) Per començar, ni cal dir-ho ens deixaren nus. La visita transcorria en una mena de laboratori.
I jo que havia tingut por que em neguessin la feina, a causa de les febres d’Àfrica (...) Però al contrari, semblaven ben contents de trobar lletjos i malalts a la nostra remesa.
(...)
Aquí no et serviran de res els teus estudis, jovenet! No has vingut aquí a pensar, sinó a efectual els gestos que et manaran executar...No necessitem imaginatius, a la nostra fàbrica. Són ximpanzés el que necessitem...

En definitiva, una vida de fracàs en fracàs que, per pura desesperació, fins i tot el farà enyorar la guerra:

Total, que mentre ets a la guerra, et dius que serà millor amb la pau i a més a més t’empasses aquesta esperança com si fos un bombó i després no és més que una merda. 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada