Jardí a l'obaga

L'Aniol, d'avançada edat i amb més d'una xacra, rememora la seva vida.

Certament no és un plantejament massa original, però que a voltes ens pot arrencar un somriure i d'altres una reflexió:

No els agrada que surti sol perquè diuen que puc caure. Això ho diuen ells. I ells són tots. (...) I jo aprofito per fer-ho quan no hi són. De vegades també surto a passejar pel carrer, però no sé què passa que de seguida arriba una ànima caritativa que em diu, i ara, avi Aniol, que t’has perdut. Vine, que t’acompanyo fins a casa. (...) Però no hi ha res a fer, em tornen a tancar aquí a dintre, quina llauna de gent.

Viu en un poble, i, ja se sap que en els nuclis petits on tothom es coneix, hi ha aspectes positius, com ara l'atenció gairebé col·lectiva vers les persones grans, però també, massa sovint hi ha recels, petites històries antigues mal o gens resoltes, enraonies:

Jo, amb això dels bàndols, no m’hi he ficat mai. Però m’hi ha acabat embolicant. Encara que no facis res, resulta que quan algú fa una llista amb noms dels uns i noms dels altres, tu ets dels uns i no dels altres. i per què, doncs no ho saps. 

L'Aniol, com gairebé tothom, també té els seus secrets; el més punyent de tots, l'amor per la Mireia, la noia més bonica del poble, que un dia al ball de Festa Major va semblar que li donava esperances i coquetejava obertament amb ell i l'endemà es penjava de bracet amb el fill del terratinent del poble mentre que ell passava a treballar al seu servei com a masover de la seva nova i molt adinerada família:

Era realment un altre món, un altre món diferent del nostre món (La finca dels senyors on va anar a viure la Mireia quan es va casar).

(...)

Quan ella [ la Mireia]era a casa meva em sentia com un animal engabiat.

I per embolicar una mica més la història també tenim una intriga criminal: un marit que cau en la demència, un mort i un altre secret (aquest de la Mireia) i fins i tot un de compartit, que al cap i a la fi, resultarà ser un d'aquells secrets escampats als quatre vents que gairebé tothom coneix.

I també el record de la guerra, però tot i això:

Vam començar de passar els anys molt de pressa, perquè tot d’una els anys sembla que es posin d’acord per posar-se a córrer, sembla que vulguin afanyar-se per arribar qui sap on.

(...)

El temps s’escola a poc a poc com l’aigua pel riu de la Carena quan no ha caigut cap tempesta. Silenciós, va baixant fins que troba el salt d’allà a baix, i llavors s’hi despenja i cau sobre les pedres grosses i quadrades.

(...)

Hi ha moments en què et fas creus dels tombs que fa la vida. 

L'avi, tot i que se sent orgullós dels seus nets, també s'embranca en les seves cabòries, li costa acceptar la seva dependència i de fer-se a les noves modes:

[Els néts] no paren de parlar de les seves màquines, nosaltres fèiem servir les màquines perquè ens ajudessin amb el camp. (...) Però ara serveixen per a tot i les porten al damunt tot el dia. 

(...)

Això de tenir la meva edat vol dir que tothom et para pel carrer i et demana on vas com si fossis un delinqüent o un fugitiu. 

(...)

Abans la gent es moria molt d’hora, no és com ara que ja no sé què hi faig tants anys en aquesta cadira. No sé què espero per anar-me’n cap allà. Deu ser que no m’hi volen. 

I, com no, remuga sentint-se, i alhora resistint-se, a ser vell i inútil:

No em fan cas, ningú no m’escolta, a mi, em tenen per una criatura de bolquers, com si no hagués viscut una vida molt més llarga que la seva, com si no sabés coses que ells no saben, com si no hagués estat pendent dels principals esdeveniments de la Carena i del món. 

I mentre al Pepet, el seu millor amic, cal ingressar-lo en una residència quan es troba perdut en l'Alzheimer, ell, amb el cap força clar, necessita, ni que sigui a contra cor, que el portin a visitar-lo perquè el cos no li respon:

Quin món de morts. És el meu món, també, encara que jo, potser per desgràcia meva, recordi tot el que hi ha entre l’espai de temps llunyà que comparteixo amb la memòria d’en Pepet i el temps actual.