dimecres, 27 de febrer de 2013

Cap on anem?

Al 1958 en la seva obra "La condición Humana"  Hannah Arendt escrivia:


 "En nuestra necesidad de reemplazar cada vez más rápidamente las cosas que nos rodean, ya no podemos permitirnos usarlas, respetar y preservar su inherente carácter durable; debemos consumir, devorar, por decirlo así, nuestras casas, muebles y coches, como si fueren las "buenas cosas" de la naturaleza que se estropean inútilmente si no se llevan con la máxima rapidez al interminable ciclo del metabolismo del hombre con la naturaleza"

       Una reflexió feta fa molts anys i que manté tota la vigència avui dia. Els humans cada cop més estem preocupats per tenir i no sembla que malgrat la difícil situació que tantes persones viuen, estem disposats a rectificar i a considerar que les coses materials no són en absolut les que ens poden aportar la felicitat.

        De tots és conegut que estem patint una forta crisi i no només econòmica sinó també de valors, però no he escoltat o llegit cap declaració dels polítics que vagin en el sentit de replantejar-se el model econòmic o social, ans al contrari ens segueix repetint la lletania que cal que consumim més per tal d'agilitzar l'economia, mentre per altra banda van retallant els ingressos, a voltes minvats de les famílies, això suposant que disposen d'ingressos i al mateix temps van apareixent notícies de polítics corruptes, sobres carregats de diners, caceres d'elefants, comptes ocults a Suïssa i sospitoses amnisties fiscals.

        Jo em demano: Només podem superar la crisi pensant en consumir més i més? Això vol dir que tant bon punt s'albiri una recuperació tornarem al negoci del totxo que ja s'ha comprovat que ens ha portat a la desolació actual?   

       M'agradaria poder concloure aportant algun pensament positiu i optimista, però per moltes voltes que li doni, a mi no em sembla que anem cap a una solució mínimament esperançadora a tot plegat.


dimecres, 20 de febrer de 2013

Primers passos.

Començo a caminar pels viaranys eteris de la comunicació virtual. No estic massa segura del què escriuré ni amb quina freqüència ho faré, però em decideixo després d'escoltar veus que m'engrescaven a fer-ho i de valorar-ho llargament.

M'he decidit per nomenar el bloc "Pas a pas" perquè en aquests moments de la meva vida és com sento que vaig avançant; sense pressa, però tampoc passejant distretament.

Fins fa poc més d'un any hauria dit que caminava apressadament, fins i tot amb un cert esverament i ara veig que malgrat que anava computant tot el què passava al meu voltant, també em perdia moltes coses pel camí i eren sens dubte coses importants que algun cop intuïa, però que no acostumava a retenir. Eren coses que no estaven en el paisatge, d'aquestes era prou conscient, però sí que jo tenia dins meu i que no m'aturava a esbrinar tot i que de vegades pugnaven per fer-se presents, però jo les bandejava gairebé com qui espanta un molest mosquit que malda per clavar-nos l'agulló. 

Potser els anys tenen una mica a veure, però el que segur n'ha tingut més és enfrontar-me a una reflexió personal, remuntar-me a penoses situacions passades i anar tancant portes que ja considerava tancades, però que he descobert que només estaven ajustades, al temps que obria finestrals per on podia entrar la llum a raig.

Bé, ho deixo aquí, penso que com a presentació ja n'hi ha prou. Potser tot plegat resultarà una mica confós, però ja tindré temps si s'escau, de seguir donant-hi voltes.