Al llac

Arinsal, Andorra
Juliol 2015

 La Nora, quan la coneixem ens relata la seva experiència d'un diumenge fa ja molt temps, al llac. Aleshores tenia dotze anys, i evoca aquell diumenge d'estiu que no va ser com els altres:

Recordar aquell estiu és com girar-se a mirar el paradís abans de traspassar una porta que l’allunyarà per sempre.

(...)

De bon matí s’havia alçat de pressa per veure si el cel estava seré.

(...)

Anirem al llac.

Aquells mots màgics feien que el diumenge es presentés atractiu.

Salvant les moltes distàncies, no he pogut evitar el record d'un diumenge de fa molts anys, quan jo tenia si fa no fa, la mateixa edat que la protagonista del relat i que amb els meus oncles, cosina i pare, vàrem anar a la platja del Prat de Llobregat.

Amb tren des de Barcelona, carregats amb cabassos i tovalloles, ens vàrem trobar a l'estació, sense saber ben bé per on havíem de tirar ni què ens trobaríem, aconsellats ves a saber per qui, ens vàrem adreçar a l'aventura:

Tots els que anaven a passar el dia al llac volien trobar el lloc ideal a la vora i, abans de caminar, es penjaven bé els cistells

Va ser un dia per oblidar, tant és així que pocs detalls conservo, tret de la munió de mosquits que ens van "atacar" i que, com a conseqüència, vaig haver de ser assistida pel servei d'urgències per una reacció al·lèrgica a les nombrosos picades.

De la resta, no en tinc ni idea. Suposo que ens devíem banyar i menjar una d'aquelles truites de patates i el llom arrebossat típic de les excursions.

La Nora viu una experiència molt diferent, ella gairebé aquell diumenge es fa conscient que ja és adulta:

Havien omplert l’estona següent endevinant com seria de fresca l’aigua, comptant les hores que portaven des de l’esmorzar, avorrint per endavant la gent que potser trobarien al lloc que els agradava, calibrant la calor.

(...)

Sempre que pensava en l’aigua entrant a les cases del poble buit tenia una esgarrifança i de seguida procurava ventar la imatge de la seva ment.

Coneixem les persones que integren el grup i també les seves petites històries i misèries:

La Milagros tenia una cara fina envoltada de cabells grisos. Feia l’efecte que estava alerta de tot el que passava, de cada un dels altres i a penes es movia de la cadira.

(...)

Quan li feien cas, la Milagros es reviscolava i parlava a gust. Si no hi havia el fill a prop, sobretot, era capaç d’explicar històries sobre aparicions, pressentiments que es complien per art de màgia. 

(...)

Joaquim Solar és català de naixement. Els pares, aragonesos, van ser dos joves de famílies humils que es van enamorar, encara adolescents, i es van escapar des de les cases respectives cap a la ciutat de Lleida. 

I, és clar, el petit protagonista, en Quim, el causant del gran ensurt, quan, mentre els seus pares s'embranquen en una discussió, gairebé s'ofega:

El Quim era nerviós i probablement no menjava prou, però els pares no tenien ni idea de com tractar-lo i els empatxava dir que no dormien i preguntar com ho podien fer millor.

Arinsal, Andorra
Juliol, 2015

Encara que a pas lent, el darrer dia de l’estiu al llac s’allunyava de la Marieta, i li quedava tan sols el record viu de l’única persona que havia estat on calia, la Nora de dotze anys. 

Al llac

Maria Barbal

155 pàgines

Un hivern a Mallorca

Es fa de nit a Mallorca
Maig del 2017

Molt se n'ha comentat i escrit de les relacions de George Sand i Frédéric Chopin en general, i en particular de la seva estada a Mallorca.

Tot sembla indicar que ella era una persona molt independent i el que podríem considerar "excessiva" en el seu caràcter i afeccions i en una època encara molt tancada, en un poble petit on tothom es coneixia, se la miraven amb recel, per diverses motius; una parella que convivien sense estar casats, ella, viatjava amb una minyona, i també amb la seva filla, fruit d'un altre matrimoni, era una dona culta, escriptora, molt lliberal que, fins i tot, fumava cigars... No costa imaginar que els illencs la varen considerar com a escandalosa.

D'ell, el més significatiu, deixant de banda la seva música, era la seva malaltia, que per desconeixement es va considerar altament contagiosa, i aquest fet augmentava el recel per obrir-los les seves llars.

Pel que s'ha recollit en els diferents escrits, també la petita era vista amb recel per la seva manera de vestir desenfadada i un tant masculina i l'afició a corretejar pels camps.

Per diferents circumstàncies, tot sembla indicar que l'estada dels amants a Mallorca, no va ser ni de bon tros tan idílica com algun cop s'ha volgut fer creure, si més no, en la publicació que ara m'ocupa, es poden comprovar tots els inconvenients amb què es van trobar.

En el Pròleg signat per l'Antoni Marí hi trobem algunes de les claus:

Van embarcar des de Barcelona cap a l’illa de Mallorca, el novembre de 1838, l’escriptora tenia 34 anys i el músic, 27

(...)

“Un hivern a Mallorca” és la història d’aquest desencís del lent trencament d’una idea de viure i la impossibilitat de la seva realització. 

I ara ens centrem en el punt de vista de la George Sand:

Dels illencs d’aquell bell país, ja només en recordo les cinc o sis persones que, pel seu acolliment amable i per les maneres afectuoses, recordaré sempre com una compensació i un favor del destí. 

(...)

A mi la mar no em fa cap por, però a la família teníem una persona greument malalta. (es refereix a Chopin) La travessia, la mala olor i la falta de son no havien pas ajudat a fer-li minvar el patiment.

(...)

Arribàrem a Palma el mes de novembre de 1838, amb una calor comparable a la del nostre mes de juny. 

(...) 

Algú ens va fer el mal favor, certament amb bona intenció, de trobar-nos una casa per llogar al camp. 

I, tot i no ser el viatge idíl·lic que segurament havien imaginat, sembla que el clima i el paisatge els tenia totalment embadalits quan, de sobte...:

Però, de sobte, després d’unes nits tan serenes, començà el diluvi.

Un de nosaltres es posà malalt. Com que era de complexió força delicada i estava subjecte a una forta irritació de la laringe, aviat notà els efectes perjudicials de la humitat. Son Vent, com en deien de la torre que el senyor Gómez ens havia llogat, esdevingué inhabitable.

Tot s'esgarria, cal canviar d'allotjament sota la sospita que el músic estigui malalt de tuberculosi:

Com que havia recorregut Palma buscant-hi pis, havia entrat en força cases.

(...)

Els tres edificis principals de Palma són la Catedral, la llotja (la borsa) i el Palau Reial. 

(...)

El poble espanyol havia construït amb els seus diners i les seves suors aquells insolents palaus del clergat regular. (...) Havia alçat les fogueres de la inquisició. Havia estat còmplice i delator a les atroces persecucions dirigides contra races senceres.

Definitivament han de marxar de Palma i és a Valldemossa l'únic lloc on han trobat un allotjament en unes cel·les habilitades per rebre hostes a la Cartoixa:

Marxàrem cap a Valldemossa un matí clar, cap a mitjan desembre, i anàrem a prendre possessió de la nostra cartoixa sota un d’aquells raigs de sol tardorals tan bonics.

(...)

Na Maria Antònia era una mena de majordoma que havia vingut d’Espanya fugint, em penso, de la misèria, i que havia llogat una cel·la per explotar els hostes passatgers de la Cartoixa. 

(...)

Aquelles mansions sinistres, consagrades a un culte més sinistre encara, fan certa impressió damunt la imaginació. 

(...)

Mentre que les cel·les antigues eren totes fosques, estretes i quedaven mal tancades, les noves estaven airejades, eren clares i estaven ben construïdes.

(...)

Faré la descripció de la cel·la on vivíem per donar una idea de l’austeritat de la regla dels cartoixans. (...) Les tres habitacions de què constava eren espaioses i amb una volta elegant i al fons estaven airejades per unes rosasses amb obertures, totes diferents i amb un dibuix molt bonic.

M'hi referiré breument a l'apèndix que signa en Robert Graves:

Em resulta difícil fer correspondre aquest relat de l’hivern amb les cartes de Chopin. No només hi ha un desacord curiós entre els dos relats de l’episodi de Son Vent sinó que, quan escriu a Jules Fontana des de Valldemossa el 28 de desembre, Chopin no sembla un malalt desvalgut.

(...)

Als pobles de muntanya de Mallorca la norma moral és estricta i simple: una noia no només ha d’arribar verge al matrimoni sinó que ha de tenir fama de ser-ne. 

(...)

Cal recordar que l’atracció entre George Sand i Chopin havia estat una atracció entre contraris. Chopin era un conservador catòlic; ella era una lliure pensadora radical.

Mallorca
Maig del 2017

 

 

Un hivern a Mallorca

George Sand

Pròleg d’Antoni Marí

Apèndix de Robert Graves

Traducció de Marta Bes Oliva

234 pàgines

 

1969

Aquest serà un comentari un tant difícil perquè tot i que ha estat una lectura en certa mesura interessant, el format a mode de recull de documents m'ha dificultat (segur que són coses meves) la comprensió i el ritme de lectura. 

Dit això, una petita reflexió que m'ha acompanyat al llarg de tot el llibre i és que l'autor, de manera comprensible entenc que per qüestió d'edat, s'ha centrat en l'any 1969 i val a dir, que els qui tenim una edat més avançada, recordem molts altres actes de rebel·lia que, segurament no han quedat recollits enlloc, però que possiblement van ser un dels gèrmens d'altres que vindrien més endavant.

I ja només em resta afegir un petit recull d'aquells aspectes que m'han semblat més representatius del missatge, repeteixo que complex i, això sí, documentadíssim, que ens ofereix l'autor:

És a dir, si érem capaços de fer la revolució, tots tindríem un món millor. 

(...)

Ni gaires preguntes. Perquè, com menys preguntes, menys saps i, com menys saps, menys perill tens.

(...)

A casa el rato de la Pirenaica era sagrat. El meu pare ens feia escoltar-la cada dia. La meva mare, les meves germanes i jo. Allà asseguts davant la ràdio. I ben callats. Tot i que havia dies que se sentia molt malament i no s’entenia una merda del que deien.

També a casa meva el pare l'escoltava, amb el cap i la ràdio embolicats amb una flassada per tal que cap so no s'escapés perquè com deien "Las paredes tienen oídos". Evidentment jo, menuda, em mirava les parets i no veia mai cap orella sortint. 

Un fet que recordo:

Poc més d’una setmana després de la defenestració del bust de Franco i de l’assalt al rectorat, (...) vaig voler assistir, per curiositat, per pura curiositat, perquè, en definitiva, era davant de la universitat, a l’acte de desagravio a la bandera espanyola. 

(...)

Hi havia crits. Pancartes. L’ambient s’escalfava. Veia uniformes. Veia uniformes falangistes blaus. Veia jovent que anava diferent de mi.

Un altre record de la meva infantesa, aquest cop amb el centre Milà i Fontanals de fons.

El Milà i Fontanals sempre havia estat un lloc emblemàtic a casa meva. Una mostra és aquesta fotografia, que em va fer el meu oncle, el dia de la meva primera comunió. Amb els meus pares i germà (tots ells dissortadament difunts ja) i davant de l'escola Milà i Fontanals, aleshores, és clar, sense cap altre explicació:

Jefatura Superior de Policía

Barcelona

Deberá prestarse especial cuidado a la infiltración de elementos subversivos en Institutos de Enseñanza Media en los que se formen los futuros universitarios. Sobre todo en los institutos MILÁ Y FONTANALS y MARAGALL. 

Una curiositat: El "Corte Inglés" de la Plaça de Catalunya va ser inaugurat el setembre del 1962. Jo vaig entrar a treballar a les oficines, però aquest fet molt particular potser el comentaré en alguna altra ocasió, el que he recordat en llegir aquest punt és que per la campanya de Nadal i Reis un dels aparadors de Plaça de Catalunya, es va decorar amb maniquins en roba interior. Doncs bé, es va rebre un comunicat suposo que de la comissaria, on es prohibia l'exhibició i es comminava a tapar-los, cosa que es va fer de manera immediata:  

ESCAPARATES. - Se observa un aumento de establecimientos cuyos escaparates excitan las pasiones, particularmente con la exposición de prendas íntimas, fotografías y maniquíes provocativos; esto, además de los catálogos ilustrados “al vivo” que reparten dichas casas comerciales.

De nou un comunicat que em porta records:

Siempre que cargue la fuerza, lo verificará según aconsejen las circunstancias, procurando que los Policías no se diseminen y salgan fuera de la acción y mando de sus jefes para que no entablen luchas personales. 

Suposo que això venia a tomb d’anys anteriors quan, els policies, atiats pels joves, es ficaven en els laberíntics carrers del Barrio Chino i rebien de valent.

La “resistència” a sobre mal organitzada:

En los prolegómenos del Uno de Mayo, me dice un compañero de la célula del PSUC (…) “Oye, que no nos han enviado las octavillas. Nos han enviado un cliché. Y que las octavillas las tenemos que hacer nosotros.

(...)

Y, bueno, pues, cuando piensas en lo de las octavillas, dices cómo meten en estos tinglados a una célula tan pequeña de un barrio aislado. 

També alguns capellans més joves, o potser fins i tot encara estudiants, es van sentir cridats a la rebel·lió:

Tot va començar amb la detenció dels cinc capellans bascos que havien engegat una vaga de fam per denunciar la persecució política, les retencions il·legals, les tortures a les comissaries... en resum, la manca dels drets més elementals. (...) Al final, només vam ser sis. Quatre de Barcelona i dos de fora, si mal no recordo. En el meu cas, m’havia ordenat feia poc, i hi havia moltes coses al meu voltant que no m’agradaven gens. (...) Vam començar un 6 de juny.

(...)

Ho vam deixar córrer al vespre del sisè dia. (...) La vaga va ser menys dura del que em pensava. 

M'ha sembla interessant el testimoni d'algú que es va trobar entre el bàndol dels "guanyadors":

Jo soc fil d’una família que va guanyar la guerra. El meu pare estava, en esperit, amb els nacionals i amb els feixistes. (...) Venia d’una gran il·lusió juvenil, complida en l’experiència al front, a les trinxeres, amb la camaraderia amb els alemanys, lluitant no contra els russos, sinó contra els comunistes, no? 

(...)

El meu pare tota la vida va pensar que l’Holocaust era mentida. Potser, al final de la seva vida, ho va acceptar, perquè també es va defraudar d’això.

I acabo:

No només la tele era en blanc i negre i tenia dos canals. També la vida era en blanc i negre i tenia dos canals. O un. Només un canal. Tot era molt rígid, amb poques possibilitats de sortir-se del camí trillat. I conviure amb gent amb ganes de passar-s’ho bé i de trencar motllos doncs estava de puta mare.

Durant la meva infantesa i bona part de l'adolescència, la vida era gris. Ens esforçàvem molt per tractar de posar-hi alguna nota de color. En aquest sentit, un record emocionat per la meva mare que sempre, sempre, em pentinava les trenes i les guarnia amb una llaçada vermella. 

 

1969

Eduard Márquez

534 pàgines

Va de bruixes

Ja ho vaig comentar; les bruixes i tot el que les va envoltar, o les envolta encara, em sembla interessant i reincidiré en el tema.

Aquest cop, una lectura i una selecció personal, molt centrada en les bruixes i tot el seu entorn màgic.

Sant Privat d'en Bas
Desembre, 2016

Per si com a mi, us encurioseix el tema, no us podreu resistir a aquesta invitació a la lectura:

Va haver-hi un temps en què allò fantàstic era quotidià. (...) Eren els temps de la màgia, una aptitud inherent de les persones. Però aquella capacitat innata resultava perillosa per al poder.

(...)

Els mags, a hores d’ara, sobreviuen com a hipnotitzadors i mentalistes. Les bruixes fan acupuntura, reiki o treballen a l’herbolari. 

Segur que en coneixem alguna, fins i tot n'hi ha que segueixen exercint de manera anònima. Resulta agradablement entremaliat seguir creient-ho.

Però ara només em cenyiré a fer esment a algunes de les que podreu trobar si us decidiu a llegir el llibre. I és que...:

Des que els humans van baixar de les capçades dels arbres per explorar el món tocant de peus a terra, sempre hi ha hagut persones amb capacitats extraordinàries. 

Comencem el recull amb el que deien que succeïa al Pedraforca, una de les muntanyes més nostrades i visitades:

S’esmenta que la darrera nit de l’any, els pobletans senten la fressa i l’enrenou, entre els udols del vent, dels estols de bruixes que solquen els aires damunt pals de graneres i passen amunt i avall d’un pollegó a l’altre. 

És clar que l'autor ens deixa el dubte:

Qui sap si la muntanya encara es propietat del Senyor Diable. 

Segueixo, amb una figura de la què vaig sentir parlar de ben menuda. I és que La Vampira del Raval, era un personatge les aventures de la qual deien que s'havien esdevingut al barri on vaig néixer:

Enriqueta Martí va ser el cap de turc idoni per aplacar la indignació. (...) La “bruixa” va morir a la presó de Reina Amàlia a causa d’un càncer d’úter, mentre era assistida per les companyes preses.

I ens desplacem fins a la Cerdanya per parlar de La bruixeta de Bellver:

Certament, l’estany de Malniu sempre ha tingut un reclam per a la bruixeria. Són aigües maleïdes. Fins i tot es diu que, durant la nit del Divendres Sant, es pot veure una reverberació a les profunditats fosques del llac. Llavors, a poc a poc, es conforma una altra creu, no pas la del dimoni, sinó la de la crucifixió, allí, enfonsada. 

Quan s'esmenten les bruixes, és fàcil que caiguem en la caricatura que tothom coneixem: Una dona d'aspecte repulsiu, amb berrugues peludes, encorbada, bruta i deixada que, fins i tot, podia volar cavalcant una escombra.

La realitat, que no hi té res a veure, va molt més enllà:

Qui sap veritablement quina era la fesomia de les bruixes a casa nostra (...) Les primeres persecucions d’heretgia de l’edat mitjana van fer-se contra els càtars. Després, però s’estengueren a leprosos i jueus, i, encetada l’edat moderna, a les males dones, bruixes i fetilleres, exacerbada la societat civil per l’Església. La Inquisició intentà aturar-ho quan rumors, enraonies i brames ja havien encès la població. 

Certament, entre les dones que es van conèixer com a bruixes, i que van ser cremades a la foguera, n'hi havia que eren apreciades com a llevadores, fetilleres i posseïdores d'algun tipus de saviesa popular. Requerides en diverses ocasions, van ser víctimes alhora de la superstició:

A l’edat mitjana, la màgia, l’astrologia, l’alquímia eren estudis habituals. Gent diversa consultava averanys i presagis, portava amulets, creia en maleficis i beneficis, en gestos i senyals, rituals i intervencions mediadores entre el món tangible i l’intangible.

(...)

Com es pot comprovar, els sanadors no eren quatre. Cada paratge disposava dels seus. 

He comentat més amunt, que moltes d'aquestes dones eren requerides per la gent del poble, en moments que necessitaven de la seva ajuda, però un cop es van generalitzar els "Caçadors de bruixes", la por i la cobdícia es va estendre entre els vilatans:

La llaminadura d’enriquir-se els convertí en assassins. Però no treballaven sols. La caça de bruixes es convertí en un negoci organitzat. Al voltant de la persecució gravitava una xarxa de funcionaris menors, batlles i oficials subalterns de les vegueries que van jugar amb la por i les creences dels veïns. 

Ja m'he referit més d'un cop a les trementinaires:

Se les va conèixer com les trementinaires perquè destil·laven la resina del pi roig i l’empraven per curar malalties. Però elles s’anomenaven “dones que anaven pel món”. 

Bruixes, mags...

Què és la màgia? Rere les bruixes, els xamans, els mags, quins poders s’hi amagaven? En temps pretèrits la ciència va sorgir de la màgia. 

Maig del 2015
Fira de Sant Ponç a Barcelona

I fins aquí. Val a dir que el llibre és molt més extens i documentat. Jo m'he limitat a recollir alguns, pocs, exemples del què podreu torbar si us decidiu a llegir-lo, cosa que recomano:

Va haver una època en què les capacitats de les persones eren extraordinàries. (...) A hores d’ara, la paraula “bruixa” és despectiva per a algunes, i reivindicativa per a d’altres. Tant se val. En aquest nou cicle històric les dones sàvies són reivindicatives. 

 

El gran llibre de les Bruixes catalanes

Textos: Joan De Déu Prats

Il·lustracions: Maria Padilla

157 pàgines

¿Quina mena de món és aquest?

Barcelona, Juny 2020
Amb COVID encara

Una informació que ens facilita la mateixa edició:

Aquest llibre és un assaig elaborat a partir de les conferències que Judith Butler va impartir en el marc de les Lliçons Ferrater i Mora, amb el títol “Livable Life, Inhabitable World?”, del 19 al 22 d’octubre de 2020. 

Segur que en veure el títol la primera cosa que se'ns ve al cap és respondre amb "Un món de mones" per no dir "de merda", oi?. Almenys això és el que em va passar a mi.

L'autora, entre altres comentaris, ho resumeix així:

La pregunta “¿quina mena de món és aquest?”, doncs sorgeix de la voluntat d’entendre un món que fa possible que hi hagi un virus així. 

Bé, ja ens ha situat: Parlarà de la COVID:

La mort i la malaltia són, literalment, en l’aire. Sigui com sigui que percebem aquesta pandèmia -i el significat de “percebre” serà important respecte al que diré sobre la fenomenologia dels sentits.

(...)

L’origen etimològic de pandèmia és “pan-demos”, “tota la població” (...) “El món” implicat és de tot arreu, el “pan”, un món unit a través de la infecció i la recuperació, per la immunitat, el risc atribuïble, a morbiditat i la mortalitat. 

L'autora fa una reflexió minuciosa i molt documentada, que a voltes resulta una mica reiterativa:

En condicions pandèmiques, els elements dels quals depenem per viure carreguen el potencial per llevar la vida. (...) Perdem la mena de proximitat que valoràvem: perdem contacte, sensibilitat tàctil i connexió.

(...)

La pregunta “¿quina mena de món és aquest?” és fruit d’una altra pregunta: ¿com hem de viure-hi, en aquest món?

(...)

La pandèmia planteja qüestions que són específicament ètiques. Perquè les restriccions sota les quals em demanen que visqui són les que protegeixen no tan sols la meva vida, sinó també la dels altres. Les nostres vides estan nuades o, més bé, entrellaçades.

(...)

El dilema ètic, el vector que planteja la pandèmia parteix de la idea que la meva vida i la dels altres depèn del fet que reconeguem fins a quin punt les nostres vides en part depenen de com actuem cadascun de nosaltres. 

I entrant ja de ple en el terreny més filosòfic, són molts els aspectes respecte els quals reflexiona: La destrucció mediambiental, la desigualtat, el treball, la pobresa, el racisme i la violència: 

Alguns diuen que el canvi climàtic fa més possible que hi hagi pandèmies, i d’altres diuen que podem aprendre unes quantes coses de la pandèmia per combatre la destrucció del clima.

(...)

En condicions de pandèmia, el treballador va a treballar per viure, però la feina és precisament el que n’accelera la mort. El treballador descobreix que és dispensable i reemplaçable.

(...)

Però el problema de la desigualtat radical marca el moment present: ¿la vida de quines persones és considerada valuosa, i la de quines altres, no?

(...)

Viure en un planeta habitable demana que no l’habitem sencer; demana no només que limitem l’abast de l’espai habitable i la producció humana, sinó que, a més, entenguem i assumim el que la Terra requereix. 

(...)

Enmig de la pandèmia, un propòsit pot ser intentar assolir una forma responsable de capitalisme que no abandoni els grups vulnerables, o que s’asseguri que aquests grups poden aïllar-se de manera que els seus sistemes immunològics quedin protegits. 

Sens dubte un dels aspectes que, almenys en el meu cas, més em van impactar, va ser la mort, o més concretament aquelles morts en pràctica solitud, en aïllament, gairebé com si d'un fet vergonyant es tractés. 

I més enllà encara dels malalts, la negació del comiat a les famílies:

La diferència, doncs, entre el dol i la malenconia gira el voltant del reconeixement.

(...)

Em sembla significatiu que els Estats Units no plorin mai aquells que maten, que només plorin els seus propis ciutadans i que, entre els seus ciutadans, plorin amb més facilitat les persones blanques, que tenen propietats i són casades. (...) Que l’economia remunti, amb la certesa que, com a conseqüència d’això, algunes persones moriran  significa que hi ha una classe de persones que són qualificades de prescindibles.

(...)

La pèrdua que pateix un desconegut ressona en les nostres pèrdues personals, però no és el mateix. (...) Els desconeguts units pel dol formen una mena de col·lectivitat. 

I a mode de comiat, una reflexió que serà, com de costum molt personal:

En algun moment, molt cap a final del llibre, estimo que l’autora es perd massa en disquisicions de feminisme que només tenen a veure de manera tangencial amb el tema que l'ha ocupat.

 

 

¿Quina mena de món és aquest?

Fenomenologia i pandèmia

Judith Butler

Traducció de Josefina Caball

136 pàgines

L'abraçada que

Costa decidir-se només per compartir un poema.

De tots els que confegeixen aquest llibre, n'he triat uns pocs, no gosaria a dir mai si són els millors, només són els que més m'han copsat.

El millor, com sempre, serà que llegiu el llibre i decidiu quins són els vostres preferits.

Cantonigròs
Juny 2023

I si?

I si m’abraces i ets tot l’univers,

i tornes els temors petits, petits,

i em dius tranquil, tranquil, no passa res,

que tu ja ho saps, que sempre soc aquí? 

Aquest silenci d’ara

Aquest silenci d’ara

em porta els dies màgics dels nostres primers cops,

abans de ser nosaltres.

Com un soroll antic que orienta les brúixoles,

volíem descobrir-nos amb petons i paraules,

esclaus de tant xivarri de xarlatans xerraires

que imitàvem d’inèrcia.

P’rò el que va rebentar l’equilibri inestable

del seny i la balança, l’aquest és el meu lloc

i aquí m’hi vull quedar per construir-ho tot,

va ser la placidesa de quan restàvem muts

i no passava res,

i teníem el temps emplenant-nos les mans

i era el sol a l’hivern, un llençol que t’amoixa,

la brisa del capvespre, la dutxa i el cafè,

i eres tu i l’abraçada

Aquest silenci d’ara també és el d’aleshores.

I no ens hem aturat.  

Abisme a l’abisme

Mentre tu plores un daltabaix míser,

hi ha qui contempla murs de ganivetes

des de l’infern del soterrani gèlid

amb ulls de no poder permetre’s plors.

Saber-ho encara et fa gastar més llàgrimes

i el daltabaix es fa abisme a l’abisme.

Ja no

Un dia criaràs malves i cucs de fel,

i cap alexandrí serà prou parapet.

Algú llegirà això sota una pluja fina

mentre amics i família es diuen ai la vida.

Abocats al vertigen del mirar de la dalla,

buscaran l’aixopluc d’una abraçada llarga.

P’rò tu ja no ho veuràs. 

Bellver de Cerdanya
Octubre, 2021

I per acabar aquest recull: Entre els escollits, el meu preferit dels preferits:

Per dir t’estimo

Et regalo un poema

per dir t’estimo

a qui t’estimes

i no saps dir-li-ho

perquè la inèrcia,

perquè el costum,

perquè vergonya,

perquè hi ha mots que fan muntanya

i se’ns encallen abans dels llavis

Et regalo un poema

que desencalli canonades

per ser, per fi, tan útil

com un lampista. 

L’abraçada que

Roc Casagran

122 pàgines

L'esfondrament de la tendresa.

M'agrada el teatre: Gaudeixo amb la il·lusió de què els actors estan representant la història en comunió amb mi, mentre que la resta de públic queda difosa des del moment que comença l'actuació. 

Que tot el que relaten i viuen és cert, sempre ha estat la sensació que m'ha acompanyat.

Llegir-ne és tota una altra cosa. Fer ressonar les diferents veus en el meu cap no sempre ho aconsegueixo.

D'altra banda, contràriament amb el que succeeix al teatre un cop s'apaguen els llums, per molt que em vulgui concentrar en la lectura, se'm fa difícil començar una història i seguir-la fins el final sense que altres estímuls em distreguin.

En un primer moment, vaig agafar aquest llibre a la biblioteca, empesa pel títol, abans de saber que es tractava d'una obra de teatre, però sens dubte ha estat un repte afegit.

Després d'aquest llarg preàmbul, serà el moment de la veritat i penso que el millor és començar pel pròleg que ens ofereix en Fulgencio M. Lax i que ens situa en el tema del relat:

L’esfondrament de la tendresa és una obra dedicada al buit, a l’absència, al dol. És una obra sobre la ruptura (...) És una obra de l’home, de l’individu més enllà de la seva essència com a ésser social, malgrat que ningú pugui, per si sol, exercir la tendresa ni rebre-la, ja que és un sentiment de generositat compartida. 

(...)

Sais és una illa egípcia amb port al Mediterrani que va gaudir d’una gran importància comercial fins que el 333 aC Alexandre el Gran va fundar Alexandria i va perdre tota la importància política i comercial de què disposava. (...) Sais, el nostre personatge, fuig de la superfície de les coses, de la superfície de les relacions. 

I entrem en el relat, de la mà d'en Sais evocant la mare morta:

Què en saps tu, mare, d’on va anar a parar el matalàs que a poc a poc va anar absorbint els teus últims sospirs?

Què en saps, mare, d’en què es va transformar la calor que encara desprenia el teu cos acabat de morir?

Què en saps, d’on ha anat a parar la sang que et van treure a la primera anàlisi oncològica? 

És aquí quan un nou personatge, aliè a la història intervé gairebé com a relator:

De vegades el dolor ens fa creure superiors, com si haguéssim arribat a un indret més elevat. 

En Sais segueix el seu lament, ara aclaparat pel pes del temps que li sembla dur i inútil:

És trist tenir temps i no saber amb què ocupar-lo quan no funcionen els somnis.

(...)

Perquè totes les històries de pèrdues s’assemblen per fora. Però, i la profunditat? 

S'afegeix un nou personatge: El carter, que també ens aportarà el seu punt vista:

Dones voltes al perquè.

Ningú no et pot donar explicacions perquè a sobre no vols estirar el fil d’aquesta història. 

En Sais sembla complaure's en el dolor i es revolta a qualsevol altre raonament:

Necessito alguna victòria.

Per mínima que sigui.

(...)

M’he derrotat a mi mateix per la manera com he enfocat aquests dies, aquests mesos. Creus que la tristesa converteix algú en imbècil? 

I pràcticament conclou:

Mai veuràs transformada ni una miserable escletxa de la pèrdua o de la mort en les coses etèries. Jo només crec en les lleis físiques que proporcionen alguna veritat a allò que és definitiu. 

Barcelona
Antiga Fàbrica Estrella Damm

I tal i com he començat amb les paraules del Pròleg, sembla que el més oportú cloure amb la reflexió que en aquest cas ens ofereix Alfonso Becerra de Becerreà en l'epíleg:

Si l’energia no es crea ni es destrueix, aleshores on va a parar o on reposa l’energia d’aquells que estimem quan moren? En les accions i en les obres que d’alguna manera ha impulsat, potser? Potser en aquesta obra que llegiràs i posteriorment activaràs? 

 

 

L’esfondrament de la tendresa

Teatre contemporani

Luisma Soriano

Pròleg Fugencio M. Lax

Epíleg Alfonso Becerra de Becerreá.

121 pàgines

Cementiris

Barcelona. Cementiri de Montjuïc

La meva mare, quan a raó d'alguna sortida visitava un cementiri, sempre acostumava a dipositar un ram de flors a la fosa comuna. No era cap caprici, sinó que, senzillament, ella honorava així els "seus morts".

En temps de la guerra havia perdut pràcticament tota la seva família: pares i germana, i en desconeixia el lloc on havien estat inhumats. Del germà, ja ho he comentat altres cops, no se'n va tenir mai la certesa de si també era mort. A hores d'ara, he fet els tràmits perquè consti en el registre oficial de persones desaparegudes.

Bé, jo no he mantingut el costum de les flors, però sí que sempre he sentit atracció pels cementiris, tant pel que tenen com espai de silenci i recolliment, com per les obres d'art que s'hi poden trobar.

Del llibre que avui m'ocupa, el primer que crida l'atenció és el seu títol que sembla escrit per algun difunt soterrat al terra i que percep les trepitjades dels visitants, passejants o curiosos, que destorben o incomoden el seu repòs.

El cert és que només es tracta d'un recull de visites a diferents cementiris, dels quals només en faré un breu resum per tal de no resultar massa repetitiu.

Jutgeu-ne vosaltres mateixos:

Cementerio Monumental de Staglieno, Génova, Italia, 1997

El impacto del Cementerio Monumental de Staglieno es sobrecogedor. (...) el cementerio, inaugurado en 1851, incorpora vegetación; es como un bosque con estatuas.

Cementerios de los Ingleses, Igueldo y Polloe, San Sebastián. País Vasco, 2019

Es la primera vez que entiendo a qué se le aplica el adjetivo “umbrío”. 

Cementerios de Rottnest Island, Australia Occidental, Australia, 2007

Acá creció, estuvo preso y está enterrado Bon Scott, el primer cantante de AC/DC. Quiero ver su tumba. 

Cementerio de Spring Grove, Ohio, Estados Unidos, 2012

No se si existe un cementerio más bello que Spring Grove, en Cincinnati. 

Colonial Park y Buenaventura Cemetery, Savannah, Georgia, Estados Unidos, 2012

Lleva mucho tiempo clausurado para entierros: desde 1853. Ahora pasean por ahí turistas.

(...)

Savannah está llena de fantasmas de niños. 

Graceland, Memphis, Tenessee, Estados Unidos, 2012

Elvis Presley murió el 16 de agosto de 1977 (…) El 3 de octubre de 1977, Elvis y su madre se mudaron a Graceland, la casa familiar y ahí siguen. 

Cementerios israelitas de Basavilbaso y Villa Domínguez, Entre Ríos, Argentina, 2011

Hay que ir acompañado hasta el cementerio israelita de la Colonia Novibuco (…) sobre todo, porque las llaves del cementerio están en las manos de la Sociedad Israelita y solo un guía autorizado puede pedirlas. 

Cementerio de Azul, provincia de Buenos Aires, Argentina, 2009

La portada del cementerio de Saldungaray, un pueblo pequeño dentro del partido de Tornquist, es tenebrosa. 

La Roja, Moreno, Argentina, 2011

En los cementerios municipales, para hacer lugar, después de un tiempo los cuerpos son exhumados y los huesos van a un nicho o a una urna o se creman y van a la casa de los familiares. 

Cementerio de la Recoleta, Buenos Aires, Argentina, marzo de 2020

Cada vez que algún turista o visitante o extranjero en general me pregunta adónde debe ir en Buenos Aires, le sugiero sin duda alguna el cementerio de la Recoleta. 

Barcelona. Cementiri de Montjuïc

I acabo:

Cada país es un gran cementerio y en casi todos, de una u otra manera, todo se echa a perder, tarde o temprano. En diferentes momentos, con idas y vueltas. Pero estamos acá para morir y, ¡si tenemos suerte!, para que los vivos nos entierren. Para tener una tumba. 

 

Alguien camina sobre tu tumba

Mis viajes a cementerios

Mariana Enriquez

391 páginas

 

Diàlegs d'ultratomba

Vagi per endavant que no ha estat ni de bon tros el què m'esperava, malgrat que tampoc no és que tingui molt clar què era, el llibre no deixa de ser un entreteniment sense més pretensions (al meu entendre).

L'exercici que ens proposa, és assistir a unes sessions, molt breus, de teràpia psiquiatra/pacient imaginari al temps que s'exemplifiquen algunes patologies.

El resultat és enginyós en algun cas, en d'altres una mica "agafat pels pèls" i en alguns altres senzillament insulsos. 

En faig un breu recull i, com sempre, resta al vostre interès llegir el llibre:

Ponc Pilat o sobre l’assertivitat 12 aC-38 dC:

Si fem prevaldre el criteri que prioritza la llei als homes, estem adoptant una perspectiva tirànica, teocràtica (si és Déu el que l’estableix) o aristocràtica (si són els poderosos els que l’estableixen: monarquia, oligarquia, plutocràcia). Si optem pel criteri segons el qual la llei està al servei dels homes, ens situem en una perspectiva humanista o democràtica. Es tracta d’escollir quina considerem més ètica i amb quina ens volem comprometre. 

Ciceró o sobre les fases del dol 106-43 a.C.:

Es pot dir que cada persona fa el dol a la seva manera i en relació amb el tipus de pèrdua que hagi experimentat. Les diferencies fonamentals tenen a veure amb el ritme, la seqüència, la durada i la intensitat de les vivències. 

Sobre la naturalesa de la psicoteràpia. Plató, La República, 370 a.C.:

La psicoteràpia es pot entendre com un procés de canvi o transformació. I aquesta comença per una revisió de la pròpia vida. No en termes de judici moral, del que has fet bé o malament, sinó d’integració i congruència amb un mateix. 

Dimitri Karamàzov o sobre la impulsivitat. Dostoieski, Els germans Karamàzov, 1880:

Un comportament impulsiu és aquell que es porta a terme sense pensar, mogut només per les emocions o sentiments, per les ganes o els desitjos del moment.

(...)

No estem obligats a complaure els altres ni a satisfer les seves demandes, però no és  oralment lícit aprofitar-se’n o abusar-ne, dominar-los, sotmetre’ls o fer-los xantatge. 

Marilyn Monroe o sobre la mirada alienant. 1926-1962:

Ser persona també implica deures amb un mateix: demana autenticitat i congruència per mantenir la pròpia continuïtat a través del temps.

(...)

Som éssers indeterminats, lliures per fer—nos a nosaltres mateixos. Per això també som responsables de la nostra existència, encara que sovint sucumbim a la temptació de deixar-nos definir pels altres. 

Mercè Rodoreda o sobre els vincles trencats. 1908-1983:

L’equilibri entre ser mare i acomplir els teus somnis és difícil. El més important de la vida de cadascú és la vida de cadascú.

(...)

Homes i dones haurien de ser considerats iguals en tot. (...)Només la sexualitat els diferencia. No es tracta d’una diferència ontològica, sinó funcional. 

 

Guils
La Cerdanya, 2018

He deixat pel final, un parell d'exemples que conviden a la reflexió:

XVII. Simone de Beauvoir o sobre l’eutanàsia. 1908-1986:

Si l’home és un ésser lliure, ho ha de ser per escollir també el com i el quan de la seva mort. 

XVIII. Víktor Frankl o sobre la culpa del supervivent. 1905-1997:

¿En mans de qui està el destí?

(...)

¿Com ens podem relacionar amb el destí?

Hi ha cinc maneres de fer-ho: amb rebel·lió, resiliència, desafiament, acceptació o cooperació. 

 

Diàlegs d’ultratomba

Psicoteràpia amb divuit

personatges de la història

Manuel Villegas

261 pàgines