 |
| Barcelona, Juny 2020 Amb COVID encara |
Una informació que ens facilita la mateixa edició:
Aquest llibre és un assaig elaborat a partir de les conferències que Judith Butler va impartir en el marc de les Lliçons Ferrater i Mora, amb el títol “Livable Life, Inhabitable World?”, del 19 al 22 d’octubre de 2020.
Segur que en veure el títol la primera cosa que se'ns ve al cap és respondre amb "Un món de mones" per no dir "de merda", oi?. Almenys això és el que em va passar a mi.
L'autora, entre altres comentaris, ho resumeix així:
La pregunta “¿quina mena de món és aquest?”, doncs sorgeix de la voluntat d’entendre un món que fa possible que hi hagi un virus així.
Bé, ja ens ha situat: Parlarà de la COVID:
La mort i la malaltia són, literalment,
en l’aire. Sigui com sigui que percebem aquesta pandèmia -i el significat de
“percebre” serà important respecte al que diré sobre la fenomenologia dels
sentits.
(...)
L’origen etimològic de
pandèmia és “pan-demos”, “tota la població” (...) “El món” implicat és de tot
arreu, el “pan”, un món unit a través de la infecció i la recuperació, per la
immunitat, el risc atribuïble, a morbiditat i la mortalitat.
L'autora fa una reflexió minuciosa i molt documentada, que a voltes resulta una mica reiterativa:
En condicions pandèmiques, els
elements dels quals depenem per viure carreguen el potencial per llevar la vida.
(...) Perdem la mena de proximitat que valoràvem: perdem contacte, sensibilitat
tàctil i connexió.
(...)
La pregunta “¿quina mena de
món és aquest?” és fruit d’una altra pregunta: ¿com hem de viure-hi, en aquest
món?
(...)
La pandèmia planteja
qüestions que són específicament ètiques. Perquè les restriccions sota les
quals em demanen que visqui són les que protegeixen no tan sols la meva vida,
sinó també la dels altres. Les nostres vides estan nuades o, més bé,
entrellaçades.
(...)
El dilema ètic, el vector que
planteja la pandèmia parteix de la idea que la meva vida i la dels altres depèn
del fet que reconeguem fins a quin punt les nostres vides en part depenen de
com actuem cadascun de nosaltres.
I entrant ja de ple en el terreny més filosòfic, són molts els aspectes respecte els quals reflexiona: La destrucció mediambiental, la desigualtat, el treball, la pobresa, el racisme i la violència:
Alguns diuen que el canvi climàtic
fa més possible que hi hagi pandèmies, i d’altres diuen que podem aprendre unes
quantes coses de la pandèmia per combatre la destrucció del clima.
(...)
En condicions de pandèmia, el
treballador va a treballar per viure, però la feina és precisament el que
n’accelera la mort. El treballador descobreix que és dispensable i
reemplaçable.
(...)
Però el problema de la
desigualtat radical marca el moment present: ¿la vida de quines persones és considerada
valuosa, i la de quines altres, no?
(...)
Viure en un planeta habitable
demana que no l’habitem sencer; demana no només que limitem l’abast de l’espai
habitable i la producció humana, sinó que, a més, entenguem i assumim el que la
Terra requereix.
(...)
Enmig de la pandèmia, un
propòsit pot ser intentar assolir una forma responsable de capitalisme que no
abandoni els grups vulnerables, o que s’asseguri que aquests grups poden aïllar-se
de manera que els seus sistemes immunològics quedin protegits.
Sens dubte un dels aspectes que, almenys en el meu cas, més em van impactar, va ser la mort, o més concretament aquelles morts en pràctica solitud, en aïllament, gairebé com si d'un fet vergonyant es tractés.
I més enllà encara dels malalts, la negació del comiat a les famílies:
La diferència, doncs, entre el
dol i la malenconia gira el voltant del reconeixement.
(...)
Em sembla significatiu que els
Estats Units no plorin mai aquells que maten, que només plorin els seus propis
ciutadans i que, entre els seus ciutadans, plorin amb més facilitat les
persones blanques, que tenen propietats i són casades. (...) Que l’economia
remunti, amb la certesa que, com a conseqüència d’això, algunes persones moriran significa que hi ha una classe de persones
que són qualificades de prescindibles.
(...)
La pèrdua que pateix un
desconegut ressona en les nostres pèrdues personals, però no és el mateix. (...)
Els desconeguts units pel dol formen una mena de col·lectivitat.
I a mode de comiat, una reflexió que serà, com de costum molt personal:
En algun moment, molt cap a
final del llibre, estimo que l’autora es perd massa en disquisicions de
feminisme que només tenen a veure de manera tangencial amb el tema que l'ha ocupat.
¿Quina mena de món
és aquest?
Fenomenologia i
pandèmia
Judith Butler
Traducció de
Josefina Caball
136 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada