1969

Aquest serà un comentari un tant difícil perquè tot i que ha estat una lectura en certa mesura interessant, el format a mode de recull de documents m'ha dificultat (segur que són coses meves) la comprensió i el ritme de lectura. 

Dit això, una petita reflexió que m'ha acompanyat al llarg de tot el llibre i és que l'autor, de manera comprensible entenc que per qüestió d'edat, s'ha centrat en l'any 1969 i val a dir, que els qui tenim una edat més avançada, recordem molts altres actes de rebel·lia que, segurament no han quedat recollits enlloc, però que possiblement van ser un dels gèrmens d'altres que vindrien més endavant.

I ja només em resta afegir un petit recull d'aquells aspectes que m'han semblat més representatius del missatge, repeteixo que complex i, això sí, documentadíssim, que ens ofereix l'autor:

És a dir, si érem capaços de fer la revolució, tots tindríem un món millor. 

(...)

Ni gaires preguntes. Perquè, com menys preguntes, menys saps i, com menys saps, menys perill tens.

(...)

A casa el rato de la Pirenaica era sagrat. El meu pare ens feia escoltar-la cada dia. La meva mare, les meves germanes i jo. Allà asseguts davant la ràdio. I ben callats. Tot i que havia dies que se sentia molt malament i no s’entenia una merda del que deien.

També a casa meva el pare l'escoltava, amb el cap i la ràdio embolicats amb una flassada per tal que cap so no s'escapés perquè com deien "Las paredes tienen oídos". Evidentment jo, menuda, em mirava les parets i no veia mai cap orella sortint. 

Un fet que recordo:

Poc més d’una setmana després de la defenestració del bust de Franco i de l’assalt al rectorat, (...) vaig voler assistir, per curiositat, per pura curiositat, perquè, en definitiva, era davant de la universitat, a l’acte de desagravio a la bandera espanyola. 

(...)

Hi havia crits. Pancartes. L’ambient s’escalfava. Veia uniformes. Veia uniformes falangistes blaus. Veia jovent que anava diferent de mi.

Un altre record de la meva infantesa, aquest cop amb el centre Milà i Fontanals de fons.

El Milà i Fontanals sempre havia estat un lloc emblemàtic a casa meva. Una mostra és aquesta fotografia, que em va fer el meu oncle, el dia de la meva primera comunió. Amb els meus pares i germà (tots ells dissortadament difunts ja) i davant de l'escola Milà i Fontanals, aleshores, és clar, sense cap altre explicació:

Jefatura Superior de Policía

Barcelona

Deberá prestarse especial cuidado a la infiltración de elementos subversivos en Institutos de Enseñanza Media en los que se formen los futuros universitarios. Sobre todo en los institutos MILÁ Y FONTANALS y MARAGALL. 

Una curiositat: El "Corte Inglés" de la Plaça de Catalunya va ser inaugurat el setembre del 1962. Jo vaig entrar a treballar a les oficines, però aquest fet molt particular potser el comentaré en alguna altra ocasió, el que he recordat en llegir aquest punt és que per la campanya de Nadal i Reis un dels aparadors de Plaça de Catalunya, es va decorar amb maniquins en roba interior. Doncs bé, es va rebre un comunicat suposo que de la comissaria, on es prohibia l'exhibició i es comminava a tapar-los, cosa que es va fer de manera immediata:  

ESCAPARATES. - Se observa un aumento de establecimientos cuyos escaparates excitan las pasiones, particularmente con la exposición de prendas íntimas, fotografías y maniquíes provocativos; esto, además de los catálogos ilustrados “al vivo” que reparten dichas casas comerciales.

De nou un comunicat que em porta records:

Siempre que cargue la fuerza, lo verificará según aconsejen las circunstancias, procurando que los Policías no se diseminen y salgan fuera de la acción y mando de sus jefes para que no entablen luchas personales. 

Suposo que això venia a tomb d’anys anteriors quan, els policies, atiats pels joves, es ficaven en els laberíntics carrers del Barrio Chino i rebien de valent.

La “resistència” a sobre mal organitzada:

En los prolegómenos del Uno de Mayo, me dice un compañero de la célula del PSUC (…) “Oye, que no nos han enviado las octavillas. Nos han enviado un cliché. Y que las octavillas las tenemos que hacer nosotros.

(...)

Y, bueno, pues, cuando piensas en lo de las octavillas, dices cómo meten en estos tinglados a una célula tan pequeña de un barrio aislado. 

També alguns capellans més joves, o potser fins i tot encara estudiants, es van sentir cridats a la rebel·lió:

Tot va començar amb la detenció dels cinc capellans bascos que havien engegat una vaga de fam per denunciar la persecució política, les retencions il·legals, les tortures a les comissaries... en resum, la manca dels drets més elementals. (...) Al final, només vam ser sis. Quatre de Barcelona i dos de fora, si mal no recordo. En el meu cas, m’havia ordenat feia poc, i hi havia moltes coses al meu voltant que no m’agradaven gens. (...) Vam començar un 6 de juny.

(...)

Ho vam deixar córrer al vespre del sisè dia. (...) La vaga va ser menys dura del que em pensava. 

M'ha sembla interessant el testimoni d'algú que es va trobar entre el bàndol dels "guanyadors":

Jo soc fil d’una família que va guanyar la guerra. El meu pare estava, en esperit, amb els nacionals i amb els feixistes. (...) Venia d’una gran il·lusió juvenil, complida en l’experiència al front, a les trinxeres, amb la camaraderia amb els alemanys, lluitant no contra els russos, sinó contra els comunistes, no? 

(...)

El meu pare tota la vida va pensar que l’Holocaust era mentida. Potser, al final de la seva vida, ho va acceptar, perquè també es va defraudar d’això.

I acabo:

No només la tele era en blanc i negre i tenia dos canals. També la vida era en blanc i negre i tenia dos canals. O un. Només un canal. Tot era molt rígid, amb poques possibilitats de sortir-se del camí trillat. I conviure amb gent amb ganes de passar-s’ho bé i de trencar motllos doncs estava de puta mare.

Durant la meva infantesa i bona part de l'adolescència, la vida era gris. Ens esforçàvem molt per tractar de posar-hi alguna nota de color. En aquest sentit, un record emocionat per la meva mare que sempre, sempre, em pentinava les trenes i les guarnia amb una llaçada vermella. 

 

1969

Eduard Márquez

534 pàgines