L'esfondrament de la tendresa.

M'agrada el teatre: Gaudeixo amb la il·lusió de què els actors estan representant la història en comunió amb mi, mentre que la resta de públic queda difosa des del moment que comença l'actuació. 

Que tot el que relaten i viuen és cert, sempre ha estat la sensació que m'ha acompanyat.

Llegir-ne és tota una altra cosa. Fer ressonar les diferents veus en el meu cap no sempre ho aconsegueixo.

D'altra banda, contràriament amb el que succeeix al teatre un cop s'apaguen els llums, per molt que em vulgui concentrar en la lectura, se'm fa difícil començar una història i seguir-la fins el final sense que altres estímuls em distreguin.

En un primer moment, vaig agafar aquest llibre a la biblioteca, empesa pel títol, abans de saber que es tractava d'una obra de teatre, però sens dubte ha estat un repte afegit.

Després d'aquest llarg preàmbul, serà el moment de la veritat i penso que el millor és començar pel pròleg que ens ofereix en Fulgencio M. Lax i que ens situa en el tema del relat:

L’esfondrament de la tendresa és una obra dedicada al buit, a l’absència, al dol. És una obra sobre la ruptura (...) És una obra de l’home, de l’individu més enllà de la seva essència com a ésser social, malgrat que ningú pugui, per si sol, exercir la tendresa ni rebre-la, ja que és un sentiment de generositat compartida. 

(...)

Sais és una illa egípcia amb port al Mediterrani que va gaudir d’una gran importància comercial fins que el 333 aC Alexandre el Gran va fundar Alexandria i va perdre tota la importància política i comercial de què disposava. (...) Sais, el nostre personatge, fuig de la superfície de les coses, de la superfície de les relacions. 

I entrem en el relat, de la mà d'en Sais evocant la mare morta:

Què en saps tu, mare, d’on va anar a parar el matalàs que a poc a poc va anar absorbint els teus últims sospirs?

Què en saps, mare, d’en què es va transformar la calor que encara desprenia el teu cos acabat de morir?

Què en saps, d’on ha anat a parar la sang que et van treure a la primera anàlisi oncològica? 

És aquí quan un nou personatge, aliè a la història intervé gairebé com a relator:

De vegades el dolor ens fa creure superiors, com si haguéssim arribat a un indret més elevat. 

En Sais segueix el seu lament, ara aclaparat pel pes del temps que li sembla dur i inútil:

És trist tenir temps i no saber amb què ocupar-lo quan no funcionen els somnis.

(...)

Perquè totes les històries de pèrdues s’assemblen per fora. Però, i la profunditat? 

S'afegeix un nou personatge: El carter, que també ens aportarà el seu punt vista:

Dones voltes al perquè.

Ningú no et pot donar explicacions perquè a sobre no vols estirar el fil d’aquesta història. 

En Sais sembla complaure's en el dolor i es revolta a qualsevol altre raonament:

Necessito alguna victòria.

Per mínima que sigui.

(...)

M’he derrotat a mi mateix per la manera com he enfocat aquests dies, aquests mesos. Creus que la tristesa converteix algú en imbècil? 

I pràcticament conclou:

Mai veuràs transformada ni una miserable escletxa de la pèrdua o de la mort en les coses etèries. Jo només crec en les lleis físiques que proporcionen alguna veritat a allò que és definitiu. 

Barcelona
Antiga Fàbrica Estrella Damm

I tal i com he començat amb les paraules del Pròleg, sembla que el més oportú cloure amb la reflexió que en aquest cas ens ofereix Alfonso Becerra de Becerreà en l'epíleg:

Si l’energia no es crea ni es destrueix, aleshores on va a parar o on reposa l’energia d’aquells que estimem quan moren? En les accions i en les obres que d’alguna manera ha impulsat, potser? Potser en aquesta obra que llegiràs i posteriorment activaràs? 

 

 

L’esfondrament de la tendresa

Teatre contemporani

Luisma Soriano

Pròleg Fugencio M. Lax

Epíleg Alfonso Becerra de Becerreá.

121 pàgines