dissabte, 30 de novembre de 2013

EMBOSCATS La Guerra dels que no hi van anar


 En aquesta obra, molt documentada. Esther Miralles recull diversos testimonis d'ambdós bàndols que per diverses raons van decidir no respondre a la crida del Govern de Catalunya per incorporar-se al front o bé van desertar i van restar amagats fins el final.

Al llarg de la guerra es va passar de la mobilització voluntària a la mobilització forçosa, i d’aquesta a la repressió. Però malgrat totes les mesures posades en marxa, malgrat els tribunals, els decrets, les amenaces i la persecució, la lluita contra la deserció va ser una més de les batalles perdudes de la República. La menys explicada, la més desconeguda. 

La vida que van dur durant aquell llarg període no va ser gens fàcil tant per ells com per llurs familiars, però en alguns casos la por i en d'altres la resistència, els van dur a prendre aquesta decisió.

L’experiència de la guerra va comportar un gran trasbals en la vida quotidiana de les persones. Va ser una època en què es van haver de reescriure els codis de relació entre els parents, els veïns, els amics, els coneguts i els desconeguts sota unes tensions que van posar a prova les fidelitats, els interessos, els límits.

Sigui en solitari, sigui en grup, els emboscats depenien per a la seva supervivència –per molta requisa que duguessin a terme- de persones que no estaven emboscades i que de forma voluntària els donaven suport, malgrat els riscos que corrien. 

No podem oblidar que la llarga durada de la guerra va obligar a fer successives crides a les lleves  més joves i les  més grans, és ben sabut que una de les batalles més definitives es va lliurar en terres catalanes: la coneguda com a batalla de l'Ebre i que la major part dels que hi van participar eren els anomenats "Lleva del Biberó". Joves inexperts que van veure truncades les seves expectatives de futur i pares que veien com marxaven els seus fills cap a un destí incert, sovint mal equipats i desorientats.

Però també entre els emboscats n'hi havia diferències. I és que segons si les simpaties es dirigien cap un o altre bàndol podien trobar més facilitats i més suport econòmic.

Com que molts joves, afirmava, [el sots comissari general de Guerra de l’Exèrcit de l’Ést, Crescencio Bilbao] són de dretes, es crea una situació difícil pels alcaldes i els elements del Front Popular. Els d’esquerres se’n van al front a donar la salut i la vida per la causa, mentre que la gent de dretes, els feixistes, els de bona posició social, fan que els seus fills marxin a l’estranger o s’amaguin.
(...)
Els que s’evadien
Normalment, els grups, que podien arribar a ser molt nombrosos (hi ha qui parla de caravanes de més de dos-cents individus), marxaven de nit i descansaven de dia, amagats gràcies a l’ajut actiu de diferents cases de pagès situades al camí i ja conxorxades amb els guies. En aquests punts de suport els fugitius hi trobaven aigua, menjar, pa per al camí i fins i tot sabates de recanvi! Sovint es tractava de grans masies, completament afins amb la causa franquista, que així com ajudaven els fugitius mantenien molts emboscats als seu voltant. 
(...)
Bel·ligerants o passius? Emboscats i espionatge
Molts petits grups acabaven conformant una tupida xarxa per on circulaven cap al Cuartel General de Burgos, gràcies als guies i als evadits, informacions estratègiques com moviments de tropes, armament republicà, polvorins, fàbriques, estacions elèctriques, dipòsits de combustible o centres de comunicacions i, en sentit invers, instruccions i ordres molt concretes per entorpir l’acció republicana i crear caos i confusió a la reraguarda. 
(...)
Sovint, els guies participaven de la xarxa d’informació a favor dels serveis secrets franquistes, o sigui, no només pujaven persones, sinó també informacions estratègiques i, a més, feien de correu entre aquests serveis i elements de la cinquena columna a la rereguarda republicana. 

Però un cop acabada la guerra, quan possiblement esperaven un reconeixement a la seva resistència i en alguns casos a les seves aportacions a la causa rebel, es van trobar amb un règim repressor i malfiat que, només pel fet de ser catalans, els va tractar com a sospitosos de "desafecció" i les famílies, un cop més, van haver de recórrer a la recerca de favors i avals per poder-los rescatar de les presons.

Els emboscats són portats presoners lluny de casa.
No esperaven ser rebuts amb els braços oberts pels soldats de Franco, ni molt menys ser reconeguts com a herois resistents, però molt probablement sí que creien que el fet d’haver-se emboscat, desobeint les ordres i aguantant la pressió dels republicans, els reportaria un mínim reconeixement del règim. Però no va ser així. Oblidaven que, abans que res, eren catalans, per tant, rojo-separatistas, o sigui culpables mentre no demostressin el contrari. Els emboscats van ser tractats com els altres soldats enemics: tots ells eren presoners de guerra. 

I un apunt final. Va haver-hi que va voler fer un negoci de la guerra: Alguns guies demanaven sumes importants i també alguns desaprensius van comerciar amb l'escassedat d'aliments, però un cop acabada la guerra es van trobar amb la sorpresa que els diners que havien acumulat no els servien de gaire.

Durant la Guerra Civil l’economia va ser un front de batalla més. El Banc d’Espanya, com el mateix país, va quedar dividit en dues zones de tal manera que al llarg del conflicte van existir dos Bancs d’Espanya, cadascun dels quals emetia la seva moneda, que no era reconeguda a l’altre bàndol. En finalitzar la guerra, el règim només acceptava bescanviar els bitllets emesos pel govern abans del 18 de juliol del 1936.

divendres, 29 de novembre de 2013

SUNSET PARK



Aquest any m'he decidit a inscriure'm a un dels Clubs de Lectura que organitzen les biblioteques de Sabadell i del que ara no faré cap valoració.

La primera lectura proposada ha estat el que ara m'ocupa. N'he llegit d'altres del mateix autor: Paul Auster que sense cap mena de dubte m'han agradat més. No obstant això, la seva lectura és força amena i no és difícil identificar algunes de les seves dèries.

Segons em sembla en Paul Auster té una visió un tant fosca de la vida, d'alguna manera, en el llibre que comento, sembla que ens envia el missatge que estem predestinats i que poca cosa podem fer per canviar el nostre destí. Fins i tot gairebé es podria resumir amb una dita "Qui la fa, la paga".

En les descripcions que es van desenvolupant al llarg del relat, sempre s'hi troben connotacions que afegeixen una mena de regust amarg.

Cada casa és una història de fracàs –de fallida i impagament, de deute i execució hipotecari- i ell s’ha proposat documentar els últims rastres que queden d’aquestes vides escampades per tal de demostrar que les famílies desaparegudes van ser aquí, que els fantasmes d’aquesta gent a qui no veurà ni coneixerà mai encara són presents en les coses abandonades i escampades en aquestes cases buides. 

Ja m'hi vaig referir en una altra ocasió del tema de la mort .

En aquest cas, ens parla de la mort d'una noia jove.

El taüt és a la tarima, un taüt blanc envoltat de flors vermelles, però no és un servei religiós. No ha vingut cap rabí a oficiar, no es reciten pregàries i ningú dels qui pugen a la tarima no intenta extreure cap significat ni cap consol de la mort de la Suki.

I en aquest altre de la mort de la seva mare:

El cos. Això és el que pensa ara mateix, en el cadàver de la seva mare estirat al llit ara fa cinc anys, i en el terror que va sentir quan li va mirar el rostre, la pell d’un blau grisós, els ulls mig oberts i mig tancats, l’aterridora immobilitat del que havia estat una persona viva.

També les seves reflexions vers el sentit i l'esdevenir de la vida ens deixen aquesta visió un tant fatalista o àcida que va trenant al llarg de tot el relat.

Neixes del cos d’una dona, i si aconsegueixes sobreviure al naixement, la teva mare ha d’alimentar-te i cuidar-te per assegurar que continuïs vivint, i tot el que et passa des del moment en què neixes fins al moment en què et mors, cada emoció que sorgeix dintre teu, cada rampellada de ràbia, cada onada de desig, cada raig de llàgrimes, cada atac de rialles, tot el que puguis sentir al llarg de la vida, ja ho ha sentit tothom que ha vingut abans que tu, tant si ets un cavernícola com un astronauta, tant si vius al desert del Gobi com al cercle polar àrtic.

Però si hi ha un relat que a mi personalment m'ha copsat més i que no em resisteixo a transcriure és el de l'inici d'una crisi de pànic d'una de les protagonistes, provocada pel seu estat d'ansietat.
Auster coneix bé aquest estat, ell mateix ha confessat en altres escrits que ho pateix, però no sempre és fàcil poder-ho plasmar amb tanta claredat com ho fa ell.

No recorda quan va ser l’última vegada que va dormir sis hores, sis hores seguides sense despertar-se amb un somni angoixós o descobrir que els ulls se li han obert a l’alba, i sap que aquests problemes de son són un mal senyal, un avís inequívoc que s’acosten dificultats, però malgrat el que la seva mare no para de dir-li, no vol tornar a medicar-se. Prendre’s una d’aquelles pastilles és com empassar-se una petita dosi de mort. Quan comences amb aquestes coses, els dies se’t converteixen en un soporífer règim d’oblit i confusió, i no hi ha ni un sol moment en què no sentis que tens el cap ple de boles de cotó i de papers arrugats. No vol tancar la seva vida per sobreviure a la seva vida. Vol que els seus sentits estiguin desperts, tenir pensaments que no s’esvaeixin en el moment en què se li acudeixen, sentir-se viva de totes les maneres en què s’hi va sentir una vegada.(...) però malgrat els esforços que fa per mantenir-se en l’ara i l’aquí, dintre seu ha tornar a augmentar la pressió, i comença a sentir fiblades de l’antic pànic, el nus a la gola, la sang que circula massa de pressa per les venes, el cor estret i el ritme frenètic del pols. La por sense objecte, tal com una vegada l’hi va descriure el doctor.

I la vida quotidiana segueix el seu ritme, sense massa sobresalts, amb petites rutines que omplen el temps, sovint amb una actitud passiva, deixant-nos endur, sense posar-hi massa interès o massa atenció, només fins que arribi l'inevitable.

Mirarà una pel·lícula a la televisió, el sedant amb què sempre es pot comptar, el parpelleig tranquil·litzant d’imatges, veus i músiques, la força de les històries, sempre les històries, els milers d’històries, els milions d’històries, i tot i així mai no te’n canses, al cervell sempre hi ha lloc per a una altra història, per a un altre llibre, per a una altra pel·lícula... 


diumenge, 17 de novembre de 2013

Un cop més... Joan Margarit



L'amor, sempre l'amor


L'amor és una de les grans experiències humanes i un dels temes fonamentals de la poesia universal.(...) Des dels seus inicis, ja llunyans en el temps, Joan Margarit ha estat el poeta català que d'una manera més constant, sincera, complexa i exhaustiva ha explorat l'amor en totes les seves múltiples dimensions, amb totes les seves llums i ombres, amb tota la seva càrrega de felicitat i dramatisme.(...) Els poemes de Margarit semblen immediats i directes, però sempre acaben sent molt més profunds i complexos. 

De la Introducció per D. Sam Abrams 11 febrer 2013
                                                          
PRIMER AMOR

En la Girona trista dels set anys, 
on els aparadors de la postguerra
tenien un color gris de penúria,
la ganiveteria era un esclat
de llum en els petits miralls d’acer.
Amb el front descansant damunt del vidre,
mirava una navalla, llarga i fina,
bella com una estàtua de marbre.
Com que els de casa no volien armes,
vaig comprar-la en secret i, en caminar,
la sentia, pesant, dins la butxaca.
A vegades l’obria a poc a poc
i sorgia la fulla recta i prima
amb la conventual fredor de l’arma.
Presència callada del perill:
vaig amagar-la, els trenta primers anys,
rere llibres de versos i després
dins un calaix, entre les teves calces
i entre les teves mitges.
Ara, a punt de complir els cinquanta quatre,
torno a mirar-la oberta al meu palmell,
tan perillosa com a la infantesa.
Sensual, freda. Més a prop del coll.
D'Els motius del llop (1993)
                                                                                                                            Joan Margarit

dilluns, 11 de novembre de 2013

Miquel Martí i Pol



Avui fa deu anys que en Miquel Martí i Pol va morir a l'hospital de la Santa Creu de Vic, tenia 74 anys.
Miquel, et recordem.


Ara mateix

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no els val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots, solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I, en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora,
que tot està per fer i tot és possible. 
(Del llibre L’àmbit de tots els àmbits

diumenge, 10 de novembre de 2013

IDEALISTES SOTA LES BALES

Quan de petita em demanaven allò tan típic de "què vols ser quan siguis gran?" a diferència de les altres nenes que acostumaven a dir "perruquera" , "infermera" o "secretària", jo, en principi, volia ser corresponsal de guerra. De ben segur que no sabia el què volia dir, per començar perquè "la guerra" era per mi una paraula amb escàs significat, si de cas es referia a les aventures dels tebeos o el cinema, on sempre es debatien entre els "bons" i "els dolents" i, és clar, jo sempre em comptava en el bàndol dels bons sense saber ni remotament a què es referia, però que sempre eren "guapos" i valents i se'n sortien de tota mena d'entrebancs.

Si algun cop tot de passada, a casa es feia algun comentari de la guerra, mai no acabava d'esbrinar res, però per alguna estranya raó em semblava que ser corresponsal havia de ser quelcom divertit. És clar que havia una altra professió, més raonable, que em temptava i era ser mestra, que és el què finalment vaig acabar estudiant i exercint.

Amb els anys vaig anar descobrint el què en realitat podia significar aquesta feina, tant de risc com de compromís: en el moment que escric això ens han arribat noves notícies de periodistes assassinats i/o presoners en diferents conflictes armats.

En Paul Preston, ens relata l'agitada vida dels periodistes que van cobrir la guerra civil espanyola i ho fa recollint les diferències en el tracte entre els dos bàndols, així com la seva significació i compromís durant i després de la guerra. 

A diferència de l'actualitat en què fins i tot ens retransmeten les incursions bèl·liques en directe com si d'una pel·lícula o un videojoc es tractés, les comunicacions amb els respectius diaris eren complicades i difícils. Només els era premés fer-les des de les respectives oficines de premsa a les hores que tenien convingudes i després de passar per una més o menys rigorosa censura, segons en quin bàndol desenvolupaven la seva tasca.

La capital del mundo: los corresponsales en el asedio a Madrid

Cuando sus soldados [de Franco] entraron en Toledo el 27 de septiembre, a los corresponsales de guerra que iban con ellos se les impidió presenciar la sangrienta matanza provocada por los legionarios y los “regulares indígenas” marroquíes. No tomaron ningún prisionero. Los cadáveres quedaron espercidos por las angostas calles y formaron riachuelos de sangre. Webb Miller, de United Press, dijo al embajador de Estados Unidos que había visto cadáveres de milicianos decapitados. Cuatro días después, los demás generales de Franco le recompensaban nombrándole Caudillo y jefe del Ejército y el estado rebeldes. 
(...)
El aparato de prensa de la República facilitaba más que impedía el trabajo de los corresponsales. La oficina de prensa de Madrid formaba parte del Ministerio de estado, y se estableció unos días después del golpe militar en el edificio de trece plantas de la Telefónica. 
(...)
En general, los corresponsales que estaban en la zona nacional sabían que solamente los representantes de publicaciones alemanas, italianas y poruguesas podían esperar un trato privilegiado. A cambio, estos periodistas escribían el tipo de artículos que complacían a los rebeldes, plagados de alabanzas sobre el heroísmo nacional y relatos horribles acerca de las atrocidades “rojas”. 

Jay Allen

Entre las muchas crónicas importantes que escribió antes y después del golpe militar de julio de 1936,  fue el autor de tres de los artículos más relevantes y más citados que produjo la guerra, junto con los reportajes de Mario Neves sobre la masacre de Badajoz y la crónica de George Steer sobre el bombardeo de Guernica. 
(...)
Cuando terminó la Guerra Civil, Jay Allen trabajó febrilmente para obtener ayuda para los centenares de miles de refugiados que habían cruzado a pie las montañas con el objetivo de llegar a Francia y concienciar de la amenaza que se cernía sobre los vencidos a manos de los victoriosos franquistas. 

 Louis Fischer

Fischer creía que la guerra en España era crucial para la paz mundial y las libertades democráticas: “Simpatizaba tanto con la causa republicana que pensé que no bastaba con limitarse a aescribir sobre el tema. Quería hacer algo más palpable, así que me alisté en las Brigadas Internacionales”. Se unió a estas tras abandonar Madrid el 7 de noviembre, y más tarde escribiría al respecto: “Estoy tan orgulloso de eso como de cualquier otra cosa que haya hecho en mi vida. Una nación se desangraba. Se instalban ametralladoras sobre la torre de marfil. Escribir no era suficiente”.


Como enviado especial de The Times y acompañante de las fuerzas republicanas en Bilbao, George Steer, que había presenciado el horror de los bombardeos en abisinia, describió los sucedido en Durango como “el bombardeo sobre una población civil más atroz de la historia hasta el 31 de marzo de 1937.

Puede que Henry Buckler no escribiese ninguna de las crónicas de guerra más famosas, como el relato de la matanza de Badajoz de Jay Allen o la descripción de Guernica de George Steer. Sin embargo, además de las sobrias noticias enviadas durante toda la guerra y de la ayuda dispensada en abundancia a colegas menos experimentados, aportó algunos de les documentos más imperecederos de la República y la Guerra Civil española un testimonio monumental de su labor como corresponsal. 

Herbert Southworth, que en otro tiempo había formado parte del grupo pro-rrepublicano que ejercía presión en Estados Unidos en favor de la República Española, haría más por la causa antifranquista que cualquiera de sus amigos más famosos. Mucho después de que los demás cayeran en el olvido, él dejó sentir su presencia hasta el punto de ser calificado de enemigo público número uno del régimen de Franco. 

Gracias en buena medida a los corresponsales, millones de personas que sabían poco sobre España acabaron por sentir en sus corazones que la lucha por la supervivencia de la República española era de algún modo su propia lucha.

dissabte, 2 de novembre de 2013

REFLEXIONS VERS LA MORT


Han vingut per ella, per l’Enriqueta. Jo no pinto res. Només represento el nom de la família, l’apellido. Algo és algo. Et passes la vida pensant que ets el pal de paller de la família i resulta que la teva dona, la que no sortia mai de casa, la que semblava un zero a l’esquerra, té més poder de convocatòria que tu. I si hagués passat al revés? Si m’hagués mort jo antes que no pas ella, estarien tan emocionats com ara al recordar-se de mi? (p. 57)
Jo sempre m’he considerat l’últim pet de l’orgue i allà dalt [el mirador del Tibidabo] et dónes conte que tots som uns qualsevol. No som re, no valem més que un cagalló de ratolí i quan fotem el camp del món no passa re. Et ploren quatre gats i encara gràcies. La vida continua exactament igual sense tu. Apaga i vámonos. (p. 291)  
 L’HOME DE LA MALETA- Ramon Solsona

Ja fa temps que pensava escriure les meves reflexions al voltant de la mort; un tema del qual solem parlar poc o gens i que malgrat saber amb certesa que a tots ens arribarà sempre el defugim.

Com tothom d'una certa edat, m'ha tocat viure la mort de persones més o menys properes i estimades, fins i tot diferents maneres d'acomiadar els difunts.

En la meva infantesa, cada 1 de novembre anàvem al cementiri de Montjuïc a Barcelona a portar un ram de flors al nínxol on reposava la meva avia paterna, recordo que eren unes flors grans i vermelloses que resistien molt bé el temps  perquè no es marcien. Allà ens reuníem la família amb els meus oncles, i el meu germà era l'encarregat de la delicada operació de treure'n les de l'any anterior i dipositar-ne les noves. No era una tasca fàcil perquè s'havia d'enfilar en una llarga escala no massa sòlida i maniobrar fins que el ram quedava convenientment lligat i ben centrat seguint les instruccions que des de sota li anaven fent els adults.
El ritual acabava amb una rotllana on suposadament dèiem una oració en silenci en record de la difunta, que jo no havia conegut.
Si coneixeu aquest cementiri ja sabreu que és un gran laberint, una autèntica ciutat dels morts i si bé la resta de l'any gairebé ningú no el visitava a no ser per acompanyar nous enterraments, aquest dia calia fer una acció per tal de deixar constància que se seguien recordant i no era gens estrany escoltar o manifestar alguna crítica si quedava alguna tomba sense el perceptiu ram de flors. Tot un cerimonial o un costum.

Quan passo per algun poble gran o petit, tinc el costum de visitar el cementiri, la mare també ho havia fet algun cop i deixava unes flors a la fosa comuna quan n'hi havia: Deia que ho feia en record dels "seus" morts que no sabia on eren enterrats.

En principi la mort ens hauria de fer a tot iguals, però encara més enllà hi han mostres d'ostentació, grans mausoleus, molts amb gran valor arquitectònic sense cap mena de dubte, però  que al cap i a la fi, la seva funció és la mateixa que la de qualsevol senzilla tomba: en algun cas la vanitat arriba molt més enllà de la vida. Sembla que no vulguem ser conscients que un cop morts el cos que queda ja no val res, és una deixalla que com a mostra de respecte i consideració cal fer-hi quelcom més enllà de conservar el record, que és el que realment ens hauria d'importar.

No tothom reaccionem igual davant la mort d'un ésser estimat, els plors i les lamentacions sí que són habituals, però també podem sentir ràbia i impotència i més d'un cop m'he demanat si ens lamentem per la persona que ens ha deixat, o justament perquè ens ha deixat i ens sentim abandonat, o orfes. 

Tal com queda dit, la mort ens hauria de fer a tots iguals, però vull recordar que malgrat els anys transcorreguts del final de la Guerra, encara queden moltes famílies que no han pogut recuperar els seus morts, perduts en alguna cuneta o fosa comuna, i donar-los sepultura. Vagi el meu sincer homenatge, amb un petit exemple del poble de Menasalbas.


"Lo malo de la muerte es haber estado y ya no estar, eso es lo peor de todo, haber estado y ya no estar. Parece una cosa obvia pero es aquí donde radica exactamente la cuestión". José Saramago