TOMBUCTÚ

He llegit força publicacions de'n Paul Auster, no gosaria a dir que totes perquè tampoc no n'estic segura, però aquest cop amb Tombuctú m'ha sorprès doncs no s'assembla a res del que conec.

La història és senzilla i molt original. Tombuctú és un lloc ideal on segons Willy G. Christmas, l'amo de'n Mister Bones (Senyor Ossos), un gos petaner, és el lloc que ha triat per acabar la seva vida de vagabund. I és clar, per Mister Bones acaba convertint-se en l'equivalent al Paradís:

Durante siete años, todas las noches Míster Bones se había dormido meciéndose en aquella música (els roncs de l’amo) convertida ya en señal de que todo iba bien en el mundo, de que por hambriento o desgraciado que uno se sintiera en aquel momento, había llegado la hora de dejar a un lado las preocupaciones y volar al reino de los sueños. 

(...)

Y en la mente del perro ya no cabía duda de que el otro mundo era un sitio que existía de verdad. Se llamaba Tombuctú. (…) Míster Bones tenía la impresión de que sería un viaje muy penoso y difícil, pero Willy le aseguró que no era así. 

La relació entre ambdós, sempre havia estat de mutu respecte i consideració: Míster Bones era libre de meter baza en cualquier ocasión y su amo le escuchaba con todo interés. (...) Había cosas buenas en el alma de Willy, y cuando salían a la luz se olvidaban todas las demás. Sí, era un vagabundo loco que iba dando el coñazo por ahí.  Tot i que, cada dia més: Un olor a muerte envolvía a Willy G. Christmas. (…) ¿Qué podía hacer un pobre perro?

I comença el viatge cap a Tombuctú, on en Willy espera trobar un lloc on poder reposar eternament i també un bon amo pel seu inseparable Mister Bones:

A menos que Míster Bones encontrara otro amo a toda prisa era un chucho destinado al olvido.

Però a partir d'aquest punt les coses no succeeixen segons el previst, doncs en Willy acaba morint abans d'arribar i és aleshores que comença la veritable aventura per a Mister Bones tractant de sobreviure a un món que sens dubte li resulta hostil, mentre segueix entestat en arribar a Tombuctú, la segons ell, terra promesa on trobarà el seu amo.

Había bastantes charcos para saciar la sed siempre que se le resecaba la garganta, pero la comida era otra cuestión (…) Las lecciones de Willy habían calado bien. Un perro callejero no tiene amigos.

(...)

Pasó la noche en un solar, encogido de miedo bajo una profusión de matorrales. 

(...)

Su nuevo hogar era una caja de cartón que en sus tiempos contuvo un enorme aparato de aire acondicionado. 

(...)

Su jornada empezaba en la esquina secreta, justo enfrente del cubo de basura y del expendedor de periódicos.

(...)

Era un perro hecho para la compañía, para el toma y daca de la vida en común, y necesitaba que lo acariciasen, que hablasen con él, que lo integrasen en un mundo donde no estuviera solo.

Una lectura recomanable pels difícils dies de confinament que esperem que no tornin, almenys amb tanta severitat.

També en parla: Fragments Personals

Conviure amb la mort

M'agrada aquesta frase que la Teresa Pàmies posa gairebé en el començament de "Conviure amb la mort": En realitat, convivim amb la mort des del moment de néixer.  

Hauríem de reflexionar al respecte, però el cert és que ens esforcem en viure d'esquenes a la mort, negant el que és segurament, l'única certesa de les nostres vides: Conviure amb la mort no és pactar, dialogar, consensuar el dia a dia amb ella. És un forcejament que, a la llarga, guanyarà la mort. Com tot el que fa por i a més ens és desconegut: A la mort li han encolomat molts pseudònims per amagar-la o fugir-ne. De ben segur que tothom coneixem diferents maneres d'anomenar-la, com, d'alguna manera passa amb el càncer que encara a dies d'ara, n'hi ha que l'anomena "el mal lleig".

Tot i que, està clar que la mort sempre venç, i que en alguna ocasió ens podem demanar quin sentit té la vida, el cert és que cal gaudir-la, no de manera conformista, deixant-la passar, sinó activament, cadascú amb el que consideri que li és més gratificant:

De vegades mor qui vol morir, qui cau al desànim i al pessimisme. Hi ha qui mor de pena com també hi ha persones a les quals el seu optimisme, la seva vitalitat i el seu entusiasme els porten cap a la vida. 

(...)

Molts es pregunten què hi ha després de la mort. Les religions tenen diferents respostes a la pregunta. En el que a mi respecta, val a dir que cap d'aquestes respostes em resulta satisfactòria i molt menys creïble, tot i que entenc que n'hi hagi que els ajudi a conformar-se pensant en un altre vida i a sobre, eterna: Ni Miquel Martí i Pol ni Joan Margarit no han tingut el recurs ni el consol de cap religió en el seu plet amb la mort. 

I és que...: La por a la mort és a l’origen de totes les religions. Jo comprenc que la gent s’arrapi a una esperança. I, afegeixo jo: moltes religions i/o pseudoreligions se n'aprofiten d'aquesta por al desconegut.

I naturalment, al "negoci" o interès a que m'acabo de referir, hi podem afegir, i en majúscules al gran negoci de la mort, els enterraments, les funeràries i tot el que ho envolta en moments en què, com és natural, els familiars estan consternats:

Els cementiris estan superpoblats, si es pot considerar “població” els ossos acumulats als indrets on la distribució del sòl també s’ha fet amb criteris classistes. (...) És el gran negoci necrològic dels temps moderns generadors de morts a dojo. 

I gairebé per acabar, una reflexió que m'ha dut a pensar en un personatge que admiro: Em refereixo a
en Josep Maria Espinàs. Un home que considero lúcid i sensat als seus 93 anys. Vaig llegir, fa ja temps, que ell no pensava deixar instruccions de les seves voluntats referents al com i on calia enterrar-lo, car considerava que no volia que els seus descendents s'hi sentissin obligats.

Val a dir que hi estic totalment d'acord: Els que espero que siguin els meus descendents, saben sobradament quins escenaris considero innecessaris, ara bé, també saben que els deixo en total llibertat per fer amb les meves despulles allò que ells creguin més convenient o que els conforti més, però per part meva no hi trobaran cap petició estranya o complicada. Com deia la meva mare sovint (ella era molt de refranys) " Después de muerta, cebada al rabo". Doncs això.

Quan el difunt o difunta ha demanat que les seves cendres siguin escampades en un punt concret del mar, a l’hora del crepuscle, sota un cel enrojolat pel sol en declivi...

Un matrimoni amateur

En Michael, treballa en la botiga  de queviures de la mare, la senyora Anton, quan un vespre entra un grup de joves que acompanyen una noia, amb un abric vermell, que està contusionada. Pràcticament així arrenca "Un matrimoni amateur" de l'Anne Tyler. Ella és la Pauline i en Micchael s'enamora només veu-re-la, fins el punt que molt aviat...:

En Michael, sorprèn la seva mare quan li diu que està promès amb la Pauline, la noia de l’abric vermell que un dia va aparèixer a la botiga per curar-se una ferida que s’havia fet saltant del tramvia i que també s’ha allistat. L’endemà marxarà a fer la instrucció.

La senyora Anton es va desmaiar.

Ja hem vist que la notícia de la relació no era pas la única, doncs en Michael s'acabava d'allistar, una mica empès, val a dir, per la Pauline:

L’exèrcit va llogar un autobús especial per dur els reclutes a Virginia.
(...)

Gairebé cap dels nois que s’havien allistat no va tornar per festes. Se n’havien anat feia massa poc; estaven confinats a les diverses destinacions.
(...)

Michael escrivia a Pauline cada dia. (...) A vegades escrivia dos cops al dia.

Però de fet, el tema principal d'aquesta història és la immaduresa de la parella que, segurament massa joves, molt inexperts i força immadurs decideixen unir-se i al llarg de tota la seva trajectòria més d'un cop es plantegen si s'han equivocat, però mai no acaben de fer el pas decisiu:

Oh, n’hi havia hagut un munt, de baralles. Baralles pels diners; ella es gastava diners en coses que a ell li semblaven innecessàries. (...) Baralles per l’apartament.
(...)

Pauline creia que el matrimoni eren dues ànimes entreteixides, mentre que Michael ho veia com dues persones que viatjaven de costat però separadament. 
(...)

Es lamentava diàriament dels defectes de Michael: (...) El veritable problema era que estaven mal aparellats. Senzillament mai no s’haurien d’haver casat.
(...)
A vegades, Michael tenia la impressió que eren més germà i germana que no pas marit i muller.

M'atreviria a dir que aquesta situació en el que podríem dir "vida real", s'ha produït en més d'una ocasió, tot i que vull creure que és cosa del passat, però no em puc recolzar en cap estudi que ho confirmi o ho descarti.
També tinc la percepció que normalment és la dona qui acaba arrossegant la parella cap aquesta mena de matrimoni prematur, però tampoc no és una afirmació basada en dades "científiques".

De tota manera, en la família protagonista del relat, els fills mai no han semblat tenir la sensació que la parella no estigui ben avinguda, ans tot el contrari, si veiem el que opinen:

El 26 de setembre de 1972, Michael i Pauline van celebrar el seu trentè aniversari de noces amb un petit sopar familiar. 
(...)
En moments com aquells, Karen sempre tenia la impressió que en aquella família era com si els fills no existissin. Els seus pares eren tan “parella”! 

I és que de vegades, tot i que cap dels dos se senti del tot feliç (què és ser feliç¡), mai no acaben de donar el pas, i és que en el fons, segurament se sentirien perduts l'un sense l'altre:

L’única dona amb qui havia tingut relacions havia estat Pauline, cada cop amb menys i menys freqüència els últims anys del seu matrimoni.
(...)

S’havia casat amb l’home equivocat només perquè aquell era el tren on havia volgut pujar, i no havia sabut baixar. 

Jonàs

Molt cops m'he demanat quin deu ser el moment que una persona s'adona que l'atreuen les persones del seu mateix sexe i de quina manera en té la certesa. L'Àlex, el nostre protagonista de "Jonàs" de la Isabel-Clara Simó, ho descobreix a raó d'una trobada amb en Jonàs a Nova York on s'ha desplaçat per assistir a un congrés:

Quan vaig conèixer en Jonàs encara no sabia que era homosexual. (...) Jo sóc una persona grisa, malgrat que em mortifica dir-ho en silenci a mi mateix.

Mentre que Jonàs és vital, atractiu i jovial, el jove Àlex és un llatinista intel·lectualment brillant, però en la qüestió personal, una mica vanitós, amb un caràcter un tant difícil, o com ell mateix reconeix:

A mi no em suporta ningú, perquè sóc consagrat. Mesquí, havia dit en Jonàs.

L'argument no va gaire enllà: Un cop ha "descobert" la seva homosexualitat, s'hi entrega totalment enamorat i renuncia a tornar a casa seva, mentre ha de fer vertaders equilibris per aconseguir sobreviure econòmicament, car en Jonàs es guanya la vida venent les fotografies que fa al llarg de les seves caminades diàries, però mai no va sobrat de fons:

De mica en mica el temps gravita sobre nosaltres dos, perduts i abandonats al bell mig de la ciutat més poderosa del món.

Bé, la història d'amor, o potser fora més encertat dir de sexe, es veu truncada quan en Jonàs, amb una malaltia greu decideix llevar-se la vida, amb l'agreujant de la col·laboració involuntària de l'Alex.

Aquests fets el fan caure en una profunda depressió: Camino i menjo, però estic mort., mentre que ajudat per la Fanny, una antiga relació del difunt, s'origina en ell una transformació vital i física que l'acosten de manera malaltissa al que va ser en Jonàs: Estem ressuscitant-lo. Ella i jo i pas a pas. (...) Jo sóc el maniquí on la Fanny va penjant els fragments d’en Jonàs fins el punt que, en principi per evitar la seva expulsió per manca de permís de residència, arriba a manllevar-li la identitat:

Penso com en Jonàs. Sento com ell. Sóc quasi idèntic (tot i la tortura d’anar periòdicament al perruquer)
(...)
Hi ha gent con jo: patim. Necessitem amor i no l’obtenim. (...) Som els neuròtics.

En resum, un relat un tant inversemblant que ha resultat una lectura entretinguda sense més.

El Caníbal

Coneixem el protagonista, de "El Caníbal" de la Isabel-Clara Simó, en Blai:

Blai és caníbal, però no un caníbal sistemàtic, ni tan sols un caníbal ocasional. Només ha estat caníbal en una sola ocasió. (...) La història de la humanitat és plena de caníbals per amor, reals o imaginaris, sobretot d’imaginaris.

(...)

Blai era un noi ensopit, no gaire espavilat, una mica nyicris, bon noi més per manca de rebel·lia que no per convicció i un jove d’una manifesta vulgaritat. 

Però deixem que ell s'expliqui.

El relat de Blai comença quan un dia, a mitjans de curs, i en el moment de seure a taula (...) li va dir a son pare:

Pare, vull parlar amb vosaltres.

I és que ell no vol seguir estudiant, vol treballar. És fill únic i els seus pares, després del primer sotrac s'esforcen en ajudar-lo a trobar una feina, que en principi serà en un escorxador. Al noi no li agrada gens, però s'hi avé i roman tres anys fins que entre a treballar com a ajudant de cuina al bar "La Cantonada", gràcies a l'amistat que hi té el pare. I resulta tot un encert perquè:

L’aparició de Blai va ser no sols una benedicció per als clients (...) i per al senyor Nicolau, sinó una autèntica revelació.

(...)

La lentitud, en aquell bar, va ser considerada des d’aleshores privilegi de prínceps, de gent assenyalada per un bon fat que la distingia de la resta de mortals.

En Blai aviat destacarà per la seva gran habilitat com a cuiner, fins el punt que un prestigiós restaurador, li ofereix primer una duríssima formació: La vida a partir del setembre va ser duríssima per al Blai. i més endavant treballar com a xef en un dels seus restaurants a Lloret:

El restaurant de Lloret el va enlluernar: era elegantíssim, de disseny modern i agosarat.

(...)

Cinc anys després la vida de Blai era la següent: havia esdevingut un xef extraordinari (...) Els pares se li havien mort (...) Ferran Carbonell li pagava un salari principesc. (...) el “Gambrinus” havia esdevingut un restaurant de prestigi.

(...)

Malgrat que ara tenia un compte gruixut al banc, vivia al mateix lloc.(...) La seva vida era doncs monòtona, solitària i només feliç a mitges (...) volia assolir el plat perfecte.

Tot sembla rutllar còmodament, a excepció de l'aspecte sexual, fins que coneix a una prostituta colombiana, la Rosario, de la que s'enamora i és correspost. 

I a partir d'aquí, ja s'acosta el final de la història quan decideixen viure plegats: Encara no feia ni mig any que vivien junts i la vida de tots dos va fer un tomb molt notori. Però un dia, mentre ell està a la feina, apareix l'antic "xulo", que l'amenaça, l'agredeix brutalment i l'acaba matant.

Gairebé, si tenim en compte el títol, ja ens podem imaginar la resta, però jo ho deixo aquí, això sí, faig esment a les dolces paraules que en Blai li adreça a la seva estimada Rosario. Per la resta, us haureu de decidir a llegir el llibre:

Rosario: vull que et quedis per sempre amb mi. Vull que les teves cèl·lules es barregin amb les meves. Vull tenir amb tu la còpula més immensa, més total, més completa que mai s’hagi tingut. Vull que els teus teixits siguin els meus teixits, que els teus sucs siguin els meus sucs, que les teves molècules siguin les meves molècules. Vull que tu i jo siguem un de sol.