Un matrimoni amateur

A Sant Privat d'en Bas

En Michael, treballa en la botiga  de queviures de la mare, la senyora Anton, quan un vespre entra un grup de joves que acompanyen una noia, amb un abric vermell, que està contusionada. Pràcticament així arrenca "Un matrimoni amateur" de l'Anne Tyler. Ella és la Pauline i en Micchael s'enamora només veu-re-la, fins el punt que molt aviat...:

En Michael, sorprèn la seva mare quan li diu que està promès amb la Pauline, la noia de l’abric vermell que un dia va aparèixer a la botiga per curar-se una ferida que s’havia fet saltant del tramvia i que també s’ha allistat. L’endemà marxarà a fer la instrucció.

La senyora Anton es va desmaiar.

Ja hem vist que la notícia de la relació no era pas la única, doncs en Michael s'acabava d'allistar, una mica empès, val a dir, per la Pauline:

L’exèrcit va llogar un autobús especial per dur els reclutes a Virginia.
(...)

Gairebé cap dels nois que s’havien allistat no va tornar per festes. Se n’havien anat feia massa poc; estaven confinats a les diverses destinacions.
(...)

Michael escrivia a Pauline cada dia. (...) A vegades escrivia dos cops al dia.

Però de fet, el tema principal d'aquesta història és la immaduresa de la parella que, segurament massa joves, molt inexperts i força immadurs decideixen unir-se i al llarg de tota la seva trajectòria més d'un cop es plantegen si s'han equivocat, però mai no acaben de fer el pas decisiu:

Oh, n’hi havia hagut un munt, de baralles. Baralles pels diners; ella es gastava diners en coses que a ell li semblaven innecessàries. (...) Baralles per l’apartament.
(...)

Pauline creia que el matrimoni eren dues ànimes entreteixides, mentre que Michael ho veia com dues persones que viatjaven de costat però separadament. 
(...)

Es lamentava diàriament dels defectes de Michael: (...) El veritable problema era que estaven mal aparellats. Senzillament mai no s’haurien d’haver casat.
(...)
A vegades, Michael tenia la impressió que eren més germà i germana que no pas marit i muller.

M'atreviria a dir que aquesta situació en el que podríem dir "vida real", s'ha produït en més d'una ocasió, tot i que vull creure que és cosa del passat, però no em puc recolzar en cap estudi que ho confirmi o ho descarti.
També tinc la percepció que normalment és la dona qui acaba arrossegant la parella cap aquesta mena de matrimoni prematur, però tampoc no és una afirmació basada en dades "científiques".

De tota manera, en la família protagonista del relat, els fills mai no han semblat tenir la sensació que la parella no estigui ben avinguda, ans tot el contrari, si veiem el que opinen:

El 26 de setembre de 1972, Michael i Pauline van celebrar el seu trentè aniversari de noces amb un petit sopar familiar. 
(...)
En moments com aquells, Karen sempre tenia la impressió que en aquella família era com si els fills no existissin. Els seus pares eren tan “parella”! 

I és que de vegades, tot i que cap dels dos se senti del tot feliç (què és ser feliç¡), mai no acaben de donar el pas, i és que en el fons, segurament se sentirien perduts l'un sense l'altre:

L’única dona amb qui havia tingut relacions havia estat Pauline, cada cop amb menys i menys freqüència els últims anys del seu matrimoni.
(...)

S’havia casat amb l’home equivocat només perquè aquell era el tren on havia volgut pujar, i no havia sabut baixar.