El Caníbal

Coneixem el protagonista, de "El Caníbal" de la Isabel-Clara Simó, en Blai:

Blai és caníbal, però no un caníbal sistemàtic, ni tan sols un caníbal ocasional. Només ha estat caníbal en una sola ocasió. (...) La història de la humanitat és plena de caníbals per amor, reals o imaginaris, sobretot d’imaginaris.

(...)

Blai era un noi ensopit, no gaire espavilat, una mica nyicris, bon noi més per manca de rebel·lia que no per convicció i un jove d’una manifesta vulgaritat. 

Però deixem que ell s'expliqui.

El relat de Blai comença quan un dia, a mitjans de curs, i en el moment de seure a taula (...) li va dir a son pare:

Pare, vull parlar amb vosaltres.

I és que ell no vol seguir estudiant, vol treballar. És fill únic i els seus pares, després del primer sotrac s'esforcen en ajudar-lo a trobar una feina, que en principi serà en un escorxador. Al noi no li agrada gens, però s'hi avé i roman tres anys fins que entre a treballar com a ajudant de cuina al bar "La Cantonada", gràcies a l'amistat que hi té el pare. I resulta tot un encert perquè:

L’aparició de Blai va ser no sols una benedicció per als clients (...) i per al senyor Nicolau, sinó una autèntica revelació.

(...)

La lentitud, en aquell bar, va ser considerada des d’aleshores privilegi de prínceps, de gent assenyalada per un bon fat que la distingia de la resta de mortals.

En Blai aviat destacarà per la seva gran habilitat com a cuiner, fins el punt que un prestigiós restaurador, li ofereix primer una duríssima formació: La vida a partir del setembre va ser duríssima per al Blai. i més endavant treballar com a xef en un dels seus restaurants a Lloret:

El restaurant de Lloret el va enlluernar: era elegantíssim, de disseny modern i agosarat.

(...)

Cinc anys després la vida de Blai era la següent: havia esdevingut un xef extraordinari (...) Els pares se li havien mort (...) Ferran Carbonell li pagava un salari principesc. (...) el “Gambrinus” havia esdevingut un restaurant de prestigi.

(...)

Malgrat que ara tenia un compte gruixut al banc, vivia al mateix lloc.(...) La seva vida era doncs monòtona, solitària i només feliç a mitges (...) volia assolir el plat perfecte.

Tot sembla rutllar còmodament, a excepció de l'aspecte sexual, fins que coneix a una prostituta colombiana, la Rosario, de la que s'enamora i és correspost. 

I a partir d'aquí, ja s'acosta el final de la història quan decideixen viure plegats: Encara no feia ni mig any que vivien junts i la vida de tots dos va fer un tomb molt notori. Però un dia, mentre ell està a la feina, apareix l'antic "xulo", que l'amenaça, l'agredeix brutalment i l'acaba matant.

Gairebé, si tenim en compte el títol, ja ens podem imaginar la resta, però jo ho deixo aquí, això sí, faig esment a les dolces paraules que en Blai li adreça a la seva estimada Rosario. Per la resta, us haureu de decidir a llegir el llibre:

Rosario: vull que et quedis per sempre amb mi. Vull que les teves cèl·lules es barregin amb les meves. Vull tenir amb tu la còpula més immensa, més total, més completa que mai s’hagi tingut. Vull que els teus teixits siguin els meus teixits, que els teus sucs siguin els meus sucs, que les teves molècules siguin les meves molècules. Vull que tu i jo siguem un de sol.