Conviure amb la mort

M'agrada aquesta frase que la Teresa Pàmies posa gairebé en el començament de "Conviure amb la mort": En realitat, convivim amb la mort des del moment de néixer.  

Hauríem de reflexionar al respecte, però el cert és que ens esforcem en viure d'esquenes a la mort, negant el que és segurament, l'única certesa de les nostres vides: Conviure amb la mort no és pactar, dialogar, consensuar el dia a dia amb ella. És un forcejament que, a la llarga, guanyarà la mort. Com tot el que fa por i a més ens és desconegut: A la mort li han encolomat molts pseudònims per amagar-la o fugir-ne. De ben segur que tothom coneixem diferents maneres d'anomenar-la, com, d'alguna manera passa amb el càncer que encara a dies d'ara, n'hi ha que l'anomena "el mal lleig".

Tot i que, està clar que la mort sempre venç, i que en alguna ocasió ens podem demanar quin sentit té la vida, el cert és que cal gaudir-la, no de manera conformista, deixant-la passar, sinó activament, cadascú amb el que consideri que li és més gratificant:

De vegades mor qui vol morir, qui cau al desànim i al pessimisme. Hi ha qui mor de pena com també hi ha persones a les quals el seu optimisme, la seva vitalitat i el seu entusiasme els porten cap a la vida. 

(...)

Molts es pregunten què hi ha després de la mort. Les religions tenen diferents respostes a la pregunta. En el que a mi respecta, val a dir que cap d'aquestes respostes em resulta satisfactòria i molt menys creïble, tot i que entenc que n'hi hagi que els ajudi a conformar-se pensant en un altre vida i a sobre, eterna: Ni Miquel Martí i Pol ni Joan Margarit no han tingut el recurs ni el consol de cap religió en el seu plet amb la mort. 

I és que...: La por a la mort és a l’origen de totes les religions. Jo comprenc que la gent s’arrapi a una esperança. I, afegeixo jo: moltes religions i/o pseudoreligions se n'aprofiten d'aquesta por al desconegut.

I naturalment, al "negoci" o interès a que m'acabo de referir, hi podem afegir, i en majúscules al gran negoci de la mort, els enterraments, les funeràries i tot el que ho envolta en moments en què, com és natural, els familiars estan consternats:

Els cementiris estan superpoblats, si es pot considerar “població” els ossos acumulats als indrets on la distribució del sòl també s’ha fet amb criteris classistes. (...) És el gran negoci necrològic dels temps moderns generadors de morts a dojo. 

I gairebé per acabar, una reflexió que m'ha dut a pensar en un personatge que admiro: Em refereixo a
en Josep Maria Espinàs. Un home que considero lúcid i sensat als seus 93 anys. Vaig llegir, fa ja temps, que ell no pensava deixar instruccions de les seves voluntats referents al com i on calia enterrar-lo, car considerava que no volia que els seus descendents s'hi sentissin obligats.

Val a dir que hi estic totalment d'acord: Els que espero que siguin els meus descendents, saben sobradament quins escenaris considero innecessaris, ara bé, també saben que els deixo en total llibertat per fer amb les meves despulles allò que ells creguin més convenient o que els conforti més, però per part meva no hi trobaran cap petició estranya o complicada. Com deia la meva mare sovint (ella era molt de refranys) " Después de muerta, cebada al rabo". Doncs això.

Quan el difunt o difunta ha demanat que les seves cendres siguin escampades en un punt concret del mar, a l’hora del crepuscle, sota un cel enrojolat pel sol en declivi...