dilluns, 28 de juliol de 2014

Pluja

Ja sé que és ben certa la popular dita "Mai no plou a gust de tothom", però, ves, a mi m'agrada la pluja. Em transporta als dies de començament de tardor, quan la pluja ve acompanyada de trons i és que la tardor és la meva estació preferida; res a veure amb la calor enganxosa de l'estiu, ni els esternuts incontrolats ocasionats per les al·lèrgies a la primavera, ni el fred de l'hivern que et fa quedar garratibat i ben arraulit amb la calefacció posada. La tardor és malenconia, colors ocres, dutxa de fulles seques i camins encatifats.

És clar que la pluja algun cop es descontrola i causa danys irreparables, i que també és molesta quan ens atrapa desprevinguts i acabem ben xops i amb els peus embassats, per no dir quan es posa a ploure a l'hora de sortida de l'escola i tot són corredisses de les famílies per recollir els petits i es forma un bon embolic a la porta, amb nens que s'exclamen, famílies carregades de paraigües o cotxes aparcats de qualsevol manera i a qualsevol lloc (Bé, per això no cal pas que plogui i només cal observar les entrades i sortides de les escoles). Recordo un curs que semblava que  cada dilluns només plovia a aquestes hores inconvenients.




Però malgrat tots aquests inconvenients i més que es podrien afegir, segueixo afirmant que m'agrada la pluja, en especial si la puc contemplar des de la finestra i escoltar el soroll llunyà del xàfec. 




 És clar que amb els anys m'estimo més veure la pluja des de casa, però quan era més jove no m'importava gens ni mica mullar-me, de fet sempre m'ha molestat i semblat ridícul anar amb el paraigua obert, però ara ja me'n cuido prou de dur-lo 




Mentre acabo d'escriure escolto la pluja, en un juliol que ens ha acompanyat més d'un cop. 

Any Vinyoli III

DES D'UNA CERTA DISTÀNCIA

Consola, reconforta,
veure refer la gerra trabucada,
rompuda en mil trossos, veure que els ajuntem
amb resines sintètiques
perquè serveixi novament.
Tractem-la bé,
                      mirem d'acostumar-nos
a la fragilitat i no posar-la a prova.

Joan Vinyoli
Tot és ara i res


EL TEMPS RETROBAT

Un sol obstacle ens priva de ser joves:
que no sabem com aturar el temps que fuig.
L'acció mata l'esperit
i tanmateix és necessària, 
però també la contemplació;
dir, per exemple,
                         menja't
una merenga sucrosa,
amb la boca indolent que tens,
i jo sentir que "no se'n falta gaire
de si caic dolçament"
veient com la merenga va fonent-se't
a poc a poc a la boca.

Joan Vinyoli
Encara les paraules


dissabte, 26 de juliol de 2014

LA CINQUENA PLANTA



De petita, i no tan petita, tenia la estranya i absurda idea que tot el què quedava a la meva esquena, especialment quan anava pel carrer, desapareixia, s'esfumava o senzillament no existia.

Sé que aquesta sensació em va durar molt de temps i que mentre caminava sovint em girava de forma sobtada per comprovar que tot seguia al mateix lloc.

Potser no sóc gaire o gens original i a moltes altres persones els ha passat el mateix, però el cert és que és una sensació una mica angoixant que quan l'he analitzada he suposat que es tractava d'inseguretat.

Si ara em refereixo a aquests records és perquè d'alguna manera aquesta estranya història m'ho ha fet recordar. Penso que en aquesta inexistent cinquena planta que només el protagonista pot veure, hi viuen els fantasmes, els morts reals o suposats relacionats amb l'autor.

A partir d'una estranya i gairebé desconeguda malaltia, la síndrome de Guillain-Barré en què "B [el mateix Baixauliexperimentà el procés de qui mor al llit: debilitament progressiu, endormiscament del cos, pèrdua d'alé, una certa pau...", el protagonista/autor, és ingressat en un sanatori on experimentarà tot un seguit d'experiències fantàstiques.

Baixauli fa nombroses referències al fet d'escriure. Desconec si és a raó d'aquest episodi viscut o si ja abans estava d'alguna manera obsedit pel fet d'escriure, escriure, escriure....

Escriure multiplica la vida. Hauríem d’escriure tots, tots, per higiene social. Hi ha moltes maneres d’escriure. Hi ha qui escriu literatura, hi ha qui redacta. Són coses diferents. També hi ha qui redacta fatal. No en diré noms ni oficis. Per a fer literatura cal tindre, a més, alguna cosa a dir que no sigui adotzenada, fofa, supèrflua, tediosa, i per a això cal situar-se als marges. (...) Escriure és transgredir, viatjar a l’imprevisible, extraviar-se en el desconegut. 
(...)
Escriure és això: condensar, es deia. Les nostres vides són oceans infinits; cada record, cada mirada, cada sensació podrien ser, narrats minuciosament, una novel·la.
(...)
Escriure?... Dir, en tot cas. Dir segons el lloc, l’instant, el receptor. Dir sabent que l’obra mor en ser dita. Per morir cal haver estat viu. Si l’obra no mor, vol dir que no era viva. Escriure és dissecar. 
(...)
Es pot escriure d’assumptes que et són aliens? La ficció és l’excusa per a escriure amb la màxima llibertat. 

Haig de dir que al meu entendre aquest llibre no assoleix el nivell de "L'home manuscrit", però tot i això és una lectura de les que "enganxen" i vas consumint les pàgines amb fruïció per tal de saber com es resolen les diferents situacions i personatges que hi van apareixent.

I encara més, ens pot ajudar a reflexionar respecte la importància de la salut i el poc que sovint hi reparem:

Vivim poc conscients de la nostra fugacitat, del nostre paper efímer dins d’una pel·lícula que no té fi. Som uns inconscients que divaguem sense treva, dirigint-nos qui sap a on i amb quin objectiu pueril. 



diumenge, 13 de juliol de 2014

Modernidad y Holocausto

L'any 1989  Zygmunt Bauman va escriure aquest commovedor i escruixidor estudi del què va ser l'Holocaust i, el que encara és potser pitjor, de les possibilitats que un fet d'aquestes característiques es pugui repetir:

El Holocausto, no obstante, no fue solo un problema judío ni fue un episodio solo de la historia judía. El Holocausto se gestó y se puso en pràctica en nuestra sociedad moderna y racional, en una fase avanzada de nuestra civilización y en un momento culminante de nuestra cultura y, por esta razón, es un problema de esa sociedad, de esa civilización y de esa cultura. 
(...)
No ha desaparecido ninguna de las condiciones sociales que hicieron que Auschwitz fuera posible y no se ha tomado ninguna medida efectiva para evitar que esas posibilidades y principios generen nuevas catàstrofes semejantes a la de Auschwitz. 

Molt s'ha escrit i s'ha comentat en referència a aquesta etapa de la nostra recent història, però almenys jo no havia llegit res en el sentit que donades les circumstàncies semblants aquesta tragèdia es pogués repetir. És una crida d'atenció per tothom que potser com tantes d'altres es perdran en l'oblit i/o en la indiferència:

Es cierto, el Holocausto ocurrió hace medio siglo,. Es cierto, sus resultados inmediatos se desvanecen con rapidez en el pasado. La generación que lo vivió casi ha desaparecido. Pero –y éste es un “pero” siniestro- aquellas características de nuestra civilización otrora familiares y que el Holocausto convirtió de nuevo en misteriosas, siguen formando parte de nuestra vida: no han desaparecido y, por tanto, tampoco ha desaparecido la posibilidad del Holocausto. 

El paper de la Església també és qüestionat, el seu silenci davant una tragèdia d'aquestes característiques no sé si ens pot causar estupor o indignació:

Los científicos alemanes tuvieron muchos compañeros de silencio. Los más notables, las iglesias; todas. El silencio ante la inhumanidad organizada fue el único punto en que todas ellas, con tanta frecuencia en discordia, estuvieron de acuerdo.

D'alguna manera, el poble jueu s'ha considerat sempre la principal víctima del nazisme i certament es va acarnissar en aquesta part de població, però l'extermini va anar molt més enllà, va afectar a homosexuals, gitanos i tota mena de persones que consideraven inferiors o "diferents" en qualsevol sentit:

El Estado Judío desearía ser el único albacea y, sin duda, el único legítimo heredero de esta injusticia. Esta impía santa alianza impide de hecho que la experiencia, que insiste en narrar como “exclusivamente judía”, pueda convertirse en un problema universal de la moderna condición humana. Y, por tanto, en una propiedad pública. 

I acabo, però ho faig amb la que per mi és la més aterridora sentència, la que m'ateny personalment, la que ens ateny a tots. En sabrem treure alguna ensenyança de tot això? Els darrers esdeveniments bèl·lics ens semblen indicar tot el contrari, les imatges que ens mostren a diari, tant a les notícies com a les diferents xarxes socials, ens arrenquen comentaris indignats i en algun cas, el que és pitjor, sovint semblen atiar l'odi entre les diverses parts en conflicte: No ens deixen indiferents, però és clar, ens diem que tampoc no sabem què podem fer per evitar-les. Les grans potències mundials tampoc sembla que facin res per acabar amb tantes morts, tant odi, tanta injustícia.

Ya en 1935 las futuras víctimas del Holocausto sabían que se encontraban solas. No podían contar con la solidaridad de otras personas. El sufrimiento por el que estaban pasando era sólo suyo. 

Tot plegat vol dir que sigui per algun ocult, o no tant ocult, interès econòmic, polític o fins i tot per qüestions religioses seguirem assistint impotents a nous i continuats holocausts?

La noticia más aterradora que produjo el Holocausto, y lo que sabemos de los que lo llevaron a cabo, no fue la probabilidad de que nos pudieran hacer “esto” sino la idea de que también nosotros podíamos hacerlo. 
(...)
La carretera a Auschwitz la construyó el odio pero la pavimentó la indiferencia. 

Demolidor.


dilluns, 7 de juliol de 2014

El futuro es un país extraño.

Malgrat que, segons el meu parer, aquesta obra no està tant reeixida com "Por el bien del Imperio", que en seu moment ja vaig comentar en aquest mateix bloc,  tampoc no deixa indiferent i si concedim credibilitat a les paraules del professor Josep Fontana ens presenta un panorama desolador i ens augura un futur proper i segurament més llunyà totalment depriment i descoratjador.

Fa esment a la situació política i social d'España en diverses ocasions; cap d'elles amb un to afalagador:


Lo que los ciudadanos españoles pagan hoy con recortes, paro y sacrificios son las deudas gigantescas de unas entidades financieras que comprometieron sus recursos en inversiones de riesgo para poder repartir beneficions y comisiones a sus dirigentes y a unos cómplices políticos que primero les dejaron hacer y después aceptaron que fuese el estado quien asumiese el problema de bancos y cajas, pero no de los millares de familias que han sido deshauciadas en cuanto la crisis engendrada por los especuladores les ha dejado sin recursos para pagar las hipotecas. 
(...)
A semejanza de Portugal, el gobierno español del Partido Popular se ha entregado ciegamente a una austeridad llevada hasta la obcecación. 


I si esperàvem que sense conscienciar-nos, ni actuar encara podríem albirar un bri d'esperança en el futur, en Fontana s'encarrega de deixar-nos-ho ben clar: 

Un mundo con más de mil millones de hambrientos y parados no puede esperarse que siga resignándose indefinidamente a verse condenado a una vida cada vez peor en nombre de las necesidades de un sistema del que solo se beneficia una minoría, y cuya voracidad para acumular beneficios a corto plazo le ha llevado a ignorar no solo el hambre de hoy, sino el agravamiento que en un manyana cada vez más próximo puede producir el cambio climático. (...) El de comienzos del siglo XXI es un mundo con muchas frustraciones y mucho rencor acumulados, que pueden prender en el momento más inesperado.


dissabte, 5 de juliol de 2014

REFLEXIONS VERS LA LITERATURA

Si avui dia em pregunto per què estimo la literatura, la resposta que em ve al cap de manera espontània és: perquè m’ajuda a viure.
(...)
La literatura pot fer molt. Pot donar-nos la mà quan estem profundament deprimits, conduir-nos vers els altres éssers humans que tenim al voltant, fer-nos entendre millor el món i ajudar-nos a viure.

Unes de les moltes reflexions que en Tzvetan Todorov, un autor per mi desconegut, explicita en aquesta breu, però complerta obra i que, modestament, jo comparteixo totalment.



Tot i que es refereix a la manera d'ensenyar la literatura a França, penso que les seves tesis es poden extrapolar a qualsevol altre país i vistes les propostes que dia rere dia ens va imposant en Wert, és de total vigència aquí i ara per ajudar-nos a reflexionar.

Segurament el millor que poc aportar és un recull d'algunes de les idees que hi trobem en l'obra i que cadascú tregui les seves pròpies conclusions:

La literatura no neix en el buit, sinó en el sí d’un conjunt de discursos vius amb els quals comparteix nombroses característiques; no és casualitat que, al llarg de la història, les seves fronteres hagin estat canviants. 
(...)
Llegir poemes o novel·les no condueix a reflexionar sobre la condició humana, l’individu i la societat, l’amor i l’odi, la joia i la desesperança, sinó sobre nocions crítiques tradicionals o modernes. A l’escola no s’aprèn de què parlen les obres, sinó de què parlen els crítics.
(...)
La funció de la literatura és crear, partint de la matèria primera de l’existència real, un món nou més meravellós, més estable i més cert que el món que veuen els ulls corrents. Però crear un món més cert implica que l’art no trenca la seva relació amb el món.
(...)
Conèixer personatges nous és com conèixer noves persones, amb la diferència que les podem conèixer de cop des de l’interior, i cada acció des del punt de vista del seu autor. Com menys se’ns assemblen aquests personatges, més eixamplem el nostre horitzó i, per tant, enriqueixen el nostre univers.
(...)
Pensar i sentir tot adoptant el punt de vista dels altres, persones reals o personatges literaris, és l’únic mitjà per tendir a la universalitat i, per tant, ens permet realitzar la nostra vocació.